logotip vectorial horitzontal de la Fundació Nous Horitzons
Primera etapa
Joventut i Comorera socialista (1917-1936)
Segona Etapa
Fundació del PSUC i Guerra Civil (1936-1939)
Tercera Etapa
L'exili (1939-1948)
Cuarta Etapa
La crisi de 1949 i el retorn a Catalunya (1949-1954)
La tràgica ignorància espanyola

Extracte del llibre publicat a Barcelona el 1919. Traducció de Josep Estruch i Traité

Descarrega el document en format pdf

Conclusió:

"Gran segle, senyors, el segle XIX, per a Espanya. Als seus començaments la van vendre els seus reis a Napoleó, a les seves darreries l'han venuda els seus ministres a MacKinley ? " Costa

Costa, en pronunciar aquest anatema, va oblidar que també a les darreries del segle XIX Espanya va ser venuda pels seus reis. La monarquia Habsburgo-borbònica va acabar l'obra tan sobergament començada el 1808. La boca que el 1898 va dir: "Que es perdin les colònies, però que se salvi la Corona" va ser un eco fidel d'aquell rei que s'envilia als peus de Napoleó, a Baiona, i li demanava una germana seva en matrimoni i publicava manifestos desautoritzant els "rebels", mentre Espanya agonitzava contra les hosts napoleòniques. No van ser només els seus ministres els que van vendre Espanya a MacKinley, van ser els ministres i la Corona; és a dir el règim habsburgo-borbònic.

Les monarquies han estat funestes a tot arreu; potser a cap país han estat tan funestes com a Espanya.

Què és Espanya per a la Monarquia? Un patrimoni; res més que un patrimoni. Els cossos, els béns, la terra, l'aire, i el sol d'Espanya no són dels espanyols, sinó de la Monarquia, que se'n serveix com dels seus béns.

Han arribat per tots els espanyols moments suprems. El món sencer se sent envaït per la febre que precedeix els grans esdeveniments que transformen la vida. Aquesta esplèndida Revolució russa ha posat a l'ànima de cada ciutadà guspires de santa rebel?lia. A Alemanya, a Anglaterra, a França, a Argentina, a Lima, als Estats Units, a Portugal... es formen aquests grans corrents soterranis que, sords, bullents, porten plens de gasos la volta ancestral; i arribarà la gran explosió i l'ideal immanent sortirà a la llum, com la lava terrible d'un volcà.

Espanya ha perdut grans ocasions; va deixar escapar la guerra de la Independència, el 1823, el 1848, el 1873, el 1898, el 1909, el 1917. Deixarà que caigui a les seves mans el 1919?

I diem aquest any de 1919 perquè s'hi produiran les grans explosions.

A l'ànima de l'espanyol rugeix un sord crit rebel, efecte de grans martiris. El nostre horitzó polític i social està carregat, saturat de gasos; la Monarquia habsburgo-borbònica es prepara per a la lluita per la conservació íntegra del seu patrimoni, que és el de tots els espanyols.

Cada pàgina d'aquest llibre ha torturat l'esperit de l'autor: sempre ha estat enemic dels habsburgo-borbònica, sempre ha cregut amb fe, amb fanatisme gairebé, que no pot haver-hi harmonia humana mentre determinats nuclis nacionals estiguin supeditats, regits, per aquests reis, de cervell buit, de cos degenerat, de vestir cridaner, de casos amb punxa. Ara bé, no només és contrari del règim habsburgo-borbònic, sinó que l'odia amb tota la seva ànima, com pot odiar un home idealista, amant del seu país, visionari d'un esdevenidor lluminós, tots aquells homes que s'atravessen en el seu camí, ombres terribles que sobreviuen a la tràgica Edat Mitjana.

¿Com es pot no odiar el règim que en ple segle XX deixa inculta la terra, manté el feudalisme a Andalusia, el caciquisme a Castella i la tota Espanya, la gendocràcia, els sistema de favor, l'oligarquia, el clericalisme, el militarisme? ¿Com es pot no odiar el règim que s'envolta d'una guàrdia pretoriana per afusellar el poble? ¿Com es pot no odiar el règim culpable de l'analfabetisme mecànic, físic, intel?lectual, tècnic, estètic i moral, que ha posat l'ànima espanyola al caire de l'abisme ombrívol? ¿Com es pot no odiar el règim immoral que tot ho corromp, que busca els homes bons per comprar-los o per afusellar-los, si no es deixen comprar? ¿Com es pot no odiar el règim que va assassinar a Rizal, que va afusellar a Ferrer, que va afusellar el mariner de la Numància? ¿Com es pot no odiar el règim que va anomenar "cosí meu" l'ex-kàiser mentre aquest ex-kàiser manava enfonsar els nostres vaixells, afusellar els nostres compatriotes a Lieja, ofegar els nostres mariners i deportar els nostres paisans? ¿Com es pot no odiar el règim que va vendre novament Espanya al príncep Ratibor? ¿Quina ànima pot estimar aquest règim? ¿Quins homes, que no siguin de la camarilla, oligarques, capellans, militars o cacics, poden tolerar la persistència en el mal del règim habsburgo-borbònic?

"Ens fan mal els llavis de tant d'haver-los fet treballar i les mans d'haver vagat tant." Des de que Costa va pronunciar aquestes paraules han passat molts anys; i, no havent-nos esmenat amb l'escarment aliè, hem continuat parlant i deixant en la inacció les nostres mans.

Ja fa 440 anys que Isabel la Catòlica va pronunciar, per boca del seu comptador Quintanilla, aquestes memorables paraules a l'Assemblea dels Productor de Dueñas: "Pecamos contra Dios y contra la ley natural y somos unos cobardes, con sufrir la de destrucción de la tierra y el secuestro de nuestra libertad por partidos tiranos y robadores; y que no es de ellos de quienes debemos quejarnos, sino de nosotros mismos que pudiendo y debiendo someterlos y castigarlos, los hemos criado y los fomentamos con nuestro apocamiento y nuestra desunión y falta de consejo."

Han passat quatre segles i mig i encara conserven la seva ufana lúgubre, aquestes paraules.

Preneu el pols a la nació, escolteu, interrogueu, parleu amb la nació sencera i amb estupor veureu que Espanya és un país de descontents. Els capitalistes estan fastiguejats, perquè en plena civilització capitalista, i, per tant, de poder governamental capitalista, contra el corrent del món, no tenen el poder. Els proletaris, profundament irritats contra el cruel cinisme dels governs del rei, que treuen el màuser i el Tribunal arbitrari per respondre les seves peticions justíssimes, reivindicacions. Els pagesos, fermentant sordament per alliberar la terra. La classe mitjana, aquesta pobra i ridícula classe mitjana espanyola, criticant, murmurant, no deixant home sa, ni prestigi sencer, pateix la irritació impotent. Tota Espanya està en contra del poder irresponsable del rei i contra l'actuació encara més irresponsable dels ministres del rei.

I malgrat aquest descontentament universal, aquesta irritació universal, els poders irresponsables i personals es mantenen en el poder.

Ens hem passat la vida pagant impostos per tenir exèrcit i ens trobem ara que no tenim exèrcit. ¿On han anat a morir els milers de milions de pessetes pagats pels espanyols?

Fa pocs mesos es va dir al Congrés dels Diputats: "No es pot votar un pressupost de res construcció nacional, perquè l'Estat manca de personal tècnic i administratiu competent." Això ho va dir un cert home polític que ha estat ministre moltes vegades, i tornarà a ser-ho, si el poble li deixa temps per fer-ho. I no va passar res; i no es van exigir responsabilitats del fet vergonyós; perquè Espanya és el país que manté major nombre d'empleats; és clar que empleats incompetents i inútils, només bons per convertir les oficines públiques en safaretjos de bugadera.

Poc després del desastre colonial, Silvela, l'home que va trobar el pols d'Espanya, va dir: "A qualsevol país, quan ha passat un infortuni nacional tan greu, s'han tocat les conseqüències del desastre: a França, va caure l'Imperi i tots els que amb ell governaven, per no tornar mai més al poder, per la pèrdua només de dues províncies... I si en altres llocs, en esdevenir mutilacions de territori nacional de menys extensió i gravetat que les nostres, s'ha canviat de règim, ¿quina altra cosa es pot demanar a Espanya, davant la pèrdua de tot l'Imperi colonial, sinó el canvi de govern i de partit?

No es va canviar de règim, només de partit; és a dir, d'homes; es va arraconar els responsables directes del desastre i es va donar la governació del país a altres homes, nets del crim i de responsabilitats. No es podia demanar menys. Si Silvela hagués estat conseqüent fins al final demanant el canvi de règim qui hi ha a "altres llocs, en esdevenir mutilacions de territori", s'explicaria perfectament que el règim atacat no obeís, tossut a conservar un poder que li convenia. Però el senyor Silvela no demanava res d'això; demanava el mínim que es podia demanar: un canvi d'homes. ¿Va acceptar l'avís, el govern, i va canviar fonamentalment la política del nostre país? No. Montero Ríos, el firmant del vergonyós Tractat de París, va tenir l'hegemonia de la política espanyola fina a la seva mort; cap general va ser castigat, cap polític va ser apartat. I la vida espanyola v continuar pels camins de sempre, governada pels homes del desastre en estreta complicitat amb la Corona i, per tant, perseguida amb sanya en el més selecte i viril de la seva personalitat.

Diguem, amb Costa, que la causa immediata de la paràlisi nacional està a no haver fet amb els nostres governants el que els francesos van fer amb els seus el 1870, i que la causa de no haver arribat a Espanya al 1870 està a no haver passat abans per un 1793.

Fins aquí la nostra identificació amb Costa és absoluta; però quan Costa demanava una política masculina i buscava un home que la fes, ja ens distanciem més fonamentalment.

Un 93 no el fa un home; el fa un poble; un home pot fer el que va fer Bismarck a Alemanya, o el que van fer Narváez o Prim a Espanya: ofegar l'esperit del poble, fer-lo confiar massa en el altres i no confiar gens en ell mateix.

Precisament, aquesta psicologia espanyola del providencialisme, examinada ja en un altre lloc, i a la qual Costa no va saber escapar, és la raó fonamental del nostre quietisme, de la nostre paràlisi. L'home de ferro és sempre un tirà; i els tirans no serveixen sinó per fer mal a les col?lectivitats.

No és l'home, a qui hem de buscar, com Diògenes el seu, sinó el poble; fer que se superi a ell mateix, que tingui confiança en ell mateix i en el seu esforç inesgotable. El poder dictatorial emborratxa, i podria molt ben passar que, si demà trobàvem l'home de Costa i li donéssim el poder sense limitacions, carta blanca per fer i desfer, aquest home, atacat de vertigen, voldria ser massa personal i dictador: que ataqués i destrossés el poble. El poble no ha de lliurar-se a ningú; es deu a ell mateix i a ningú més. ¿Quina ha estat la característica del segle XIX espanyol? Aquesta, precisament; deixa de les prerrogatives populars; Calomarde, Espartero, Narváez, González Bravo, O'Donell, Serrat, Prim, Cánovas... tots aquests homes van voler ser l'home, i moltes vegades el poble hi va veure l'home de ferro. I què va passar? Que amb aquesta política de grans homes vam arribar al desastre colonial.

Naturalment que, fugint dels grans homes i demanant que sigui el poble mateix el seu dictador, si de totes passades es vol aquesta paraula, caiem en aquesta sima formidable: la Revolució.

El foc crema i carbonitza, però desinfecta. La Revolució és el gran incendi; crema, carbonitza, però desinfecta. I és sabut que el gran problema nacional és la desinfecció.

Allò de "bassal pestilent" no és una simple figura retòrica, sinó sintètica expressió de la realitat.

I si no volem morir tots epidemiats, no hi ha altre remei que valer-se del poderós desinfectant: la Revolució. Hi ha mil maneres de morir heroicament: al camp de batalla, a les barricades, a la fàbrica, a la mar, en la diària lluita per la vida; però no hi ha possibilitat d'heroisme si es mor al fang; el fang és sinònim de vergonyós; una mort així humilia. El gentil i encantador bescomte d'Esceubleau, era l'amant preferit de la duquessa de Sourdis; una nit els amants van ser sorpresos pel marit de la duquessa, el duc de Sourdis; el cavaller d'Esceubleau va fugir tan precipitadament que va caure en una claveguera de París, ja no en va sortir, el fang el va ofegar; la duquessa, en saber la lamentable fi del seus amors, no va tenir ocasió de plorar pel gentil cavaller, perquè va perdre el temps respirant sals.

Des del desastre, anem perdent el temps conjugant els verbs "reconstruir" i "renovar", i la reconstrucció i la renovació no arriben mai.

No hi persistim. Què necessita Espanya? ¿Homes lleials que estimin el poble i que sentin la responsabilitat del Poder? Doncs no cal res més sinó agafar aquests homes i donar-los el poder.

Però aquí ens trobem amb això: tot el que hi ha de sa en l'opinió espanyola, des de la premsa a la fàbrica, fa anys que està repetint el mateix al rei: "Canvieu d'homes, desfeu-vos dels homes del desastre." I encara més. Partits polítics sencers, el reformisme, per exemple, no volen continuar per la vida romàntica, han desertat del republicanisme per oferir-se al rei. És a dir, el rei ha tingut ocasió de fer una selecció d'homes nous, idealistes, que demanen el poder per salvar Espanya de la mort pestilent. Què ha fet el rei? Rebutjar continuadament aquesta solució que podria ser favorable al poble; i el canvi d'home i de costums polítics no ha començat encara, ni començarà.

Aquest és un carreró sense sortida. La Revolució tiraria per terra la tàpia que tanca el corraló, però les paraules i els bons consells s'estrellen contra la paret.

Per què no es decideixen d'una vegada a enderrocar l'obstacle? Perquè és ben clar que l'obstacle és el rei, el règim habsburgo-borbònic. Què s'hi oposa? La por a la República? Por de què? ¿És que si hi ha perill de forassenyadament total no arribarà igualment amb la Monarquia? També vindrà, i de manera més terrible. Amb la República desapareixeria, com a mínim, el poder irresponsable i personal, es faria vertadera política de reconstrucció i de renovació. Tingueu present això: que el gran esclat social vindrà, perquè està al si del temps que vivim, i el que ha de ser, és, i allò que veu la seva hora arribada, obra; i que si el gran cataclisme ens agafa amb el règim habsburgo-borbònic a coll, les conseqüències seran molt més terribles.

A més a més, el canvi de règim és qüestió de dignitat històrica; cap ciutadà conscient i digne pot conviure amb un règim que ha convertit la nostra Espanya en el país ombrívol de les ombres.

Confessem sincerament que n entenem el criteri d'alguns homes il?lustres, d'intel?ligència preclara, de voluntat, personalíssims, dignes ciutadans, José Ortega y Gasset entre ells, que sabent tant com nosaltres, més que nosaltres, el que ha fet d'Espanya el règim habsburgo-borbònic, dubten, titubegen, davant d'aquesta idea de canvi de règim. Les seves exhortacions admirables, ¿no han estat sempre desoïdes amb menyspreu? ¿Per què persisteixen en aquest camí que ens pot conduir només al deshonor?

I no cregueu que l'espantós, per alguns, "salt en les tenebres", com diu Miguel de Unamuno, és el canvi de règim. No; aquí no hi ha salt en les tenebres, ni res que se li assembli. És només una qüestió prèvia. Volem o no el ressorgiment d'Espanya? Sí? Llavors no hi ha altre remei que tirar per la borda tota la camarilla habsburgo-borbònic, que té Espanya per patrimoni, i la història d'Espanya per una simple història de família.

El salt en les tenebres vindrà després, i vindrà tant si canviem de règim, com si no. Només que la profunditat tenebrosa serà menys fosca si la il?luminen amb el focus republicà i no amb una espelma monàrquica.

Indubtablement, s'apropen dies ombrívols per a tots els espanyols. Nosaltres, que ansiem amb vehemència la Revolució, comprenem tots els seus perills. La Revolució s'empassa els seus propis fills, els que la provoquen són sovint les seves primeres víctimes. La Revolució no només farà sofrir els vertaders culpables de les nostres vergonyes, sinó que també podrà aixafar algú dels nostres, que li pertanyerà en cos i ànima. Però que significa això? Res; la meva vida, la de l'altre, la del més enllà, són zeros a l'esquerra d'un decimal, davant de l'esdevenidor.

Els homes, tots es deuen a l'esdevenidor. Feliç el que mor deixant un món millor que el que va trobar.

Espanya és germana de Rússia; i, d'Europa, és l'únic país que pot acceptar i practicar una Revolució bolxevic. Una Revolució d'analfabets, ha de ser una cosa espantosa, però també sublim.

Acceptem les coses tal com són. L'Espanya nostra no és com nosaltres voldríem que fos. Pitjor. Malgrat tot, cal anar endavant, vingui el que vingui. I si hem de morir que no sigui ofegats pel fang, que envileix i humilia, sinó ofegats per la sang, que purifica i ennobleix, amanyagats pels crits del poble que obre el solc d'una vida millor i més digna.

La tragèdia espanyola. El terrorisme barceloní és policial. El terrorisme és una política dinàstica contra Catalunya

Article de Joan Comorera publicat a La Vanguardia, 22 de juliol de 1923. Traducció del castellà de Josep Estruch i Traité.

Descarrega el document en format pdf

No fa gaires dies La Vanguardia va publicar un paràgraf d'un discurs pronunciat per un diputat republicà a la cambra espanyola, que denunciava la policia del rei més simpàtic del món com a organitzadora i sostenidora del vergonyós terrorisme barceloní.

Encara que aquelles paraules no haguessin vingut a aclarir una situació fosca, l'objectiva, imparcial observació del trist fenomen ens conduïa a la mateixa conclusió: el terrorisme barceloní és policial.

Dues èpoques terroristes

A principis de segle. Als anys 1905-1908, Barcelona va patir una sagnant campanya terrorista: van esclatar moltes bombes que van matar gran quantitat de pacífics ciutadans, de tota edat i sexe.

Bombes anarquistes, com es proclamava a Espanya i a l'estranger? No. Bombes policials.

Un anarquista de debò no posa bombes al carrer. És un home de passió que creu equivocadament que realitza una acció humanitària sacrificant determinats personatges que per raons polítiques i socials del moment sobresurten amb els colors ombrívols de la repressió ordenada per ells o realitzada sota la seva responsabilitat. Un atemptat anarquista té la seva ideologia que permet definir-lo infal·liblement en una successió d'atemptats.

Aquesta comprovació d'ordre especulatiu, per si no fos prou a certes consciències, està plenament corroborada pels fets.

Escassos eren els dies en què no esclataven bombes als punts més cèntrics i concorreguts de Barcelona, sense que la policia fes res per posar fi a les audàcies dels bandolers.

Tant es va allargar aquesta situació denigrant que el comerç barceloní es va organitzar per contractar un cèlebre detectiu anglès, que al cap de poc d'estudiar els fets sobre el terreny va dir: "Si em deixen treballar, en una hora acabo tot això. Sé qui són els terroristes, sé on està l'organització central dels terroristes: a la jefatura de policia."

No el van deixar treballar tranquil. Al cap de pocs dies el detectiu anglès va ser embarcat cap a Londres i les bombes van continuar la seva destrucció.

És clar que la policia omplia les presons. Però amb treballadors honestos, delinqüents per la seva consciència, i, que per la seva rectitud de conducta, la claredat de les seves idees molestava els organitzadors de la sinistra campanya.

Finalment, un policia "del carrer", d'uniforme, un d'aquests infeliços que formen número i desconeixen les "altes" operacions politicosocials dels seus superiors, va detenir una vella en l'instant mateix que posava una bomba a la porta d'una casa d'inquilins.

La trama estava descoberta i la policia no va poder tirar terra sobre l'afer. La vella era la mare dels germans Rull.

Es va fer el procés. Rull, el gran i cap de la família terrorista, declarava de forma enigmàtica i no negava que la seva tranquil·litat era completa, perquè "tenia a favor seu grans falques"... Tot d'una, Rull, l'home que posseïa el secret, va ser penjat.

Qui era Rull? Un confident de la policia. Ell, la seva mare i el seu germà estaven a sou de la policia... Altrament, abans de la prova oficial, aquest era el secret esbombat per tota la ciutat comtal.

1917-1923. A mitjan 1917 comença la nova campanya terrorista.

En la seva primera fase prové de l'estranger, d'Alemanya. El seu organitzador va ser l'anomenat baró Koening. Les bandes de Koening tenien la missió d'assassinar els industrials que fabricaven municions per als aliats i de sembrar el pànic entre els obrers matant-ne alguns amb l'objecte d'imposar un boicot forçat a les fàbriques dels esmentats industrials. Molts patrons i obrers van caure, algunes fàbriques van ser volades.

Quina actitud va tenir la policia? De complaença, perquè la monarquia era netament germanòfila, i de complicitat.

De complicitat, hem dit, i ho demostrarem.

Un dels caps de l'organització Koening era Bravo Portillo, inspector de policia (equivalent allà a comissari), Barcelona odiava profundament Bravo Portillo, perquè el sabia pervers còmplice de lladres, espia i sanguinari: obrer que queia a les seves mans sofria tota la llei de martiris.

Un cert dia, Solidaritat Obrera, òrgan de la confederació nacional de treballadors, va publicar el facsímil, dipositat l'original al jutjat, d'un document del qual es deduïa clarament que dos vaixells espanyols havien estat enfonsats per un submarí alemany gràcies a les instruccions del policia-espia; Solidaritat Obrera va continuar la seva campanya i una a una van desfilar totes les terribles fetes del bòfia. Tanmateix, Bravo Portillo va continuar al seu lloc; ningú el va molestar. Tant de cinisme va commoure la ciutat a tal extrem que el govern es va decidir a "intervenir": Bravo Portillo va ser empresonat, posat poc després en llibertat i portat a Madrid... i encara no al cap de dos mesos tornava a Barcelona a ocupar el seu lloc i encara hi continuaria si no l'hagués tret del mig una bala benefactora, festejada sorollosament a tot Barcelona, sense distinció de classes.

Va acabar la guerra i les bandes a sou d'alemany van continuar la seva acció... però a sou de la policia.

I s'organitzà la segona cacera de l'obrer. En cauen centenars, assassinats en ple dia i als carrers de la ciutat, uns, a les carreteres que recorrien emmanillats, altres.

S'inaugura el regnat dels pistolers.

Pistolers "rojos"? No. Pistolers policials.

Si aquests pistolers fossin "rojos" com sistemàticament afirmen certes, per no dir totes, agències telegràfiques, que deuen saber el color i el pes dels fons secrets amuntegats en l'anomenat "fons de rèptils", el seu domini hauria estat efímer. Ningú pot sostenir que una ciutat amb més d'un milió d'habitants, saturada de forces policials, sigui presa permanent d'alguns bandits, si aquests bandits no compten amb el suport de la policia, o no figuren en les seves pròpies files. Que en el decurs d'aquests anys també han caigut alguns patrons? Res més cert. Però, deixant de costat aquells burgesos de menor quantia assassinats per la mateixa organització policial "per despistar", ¿no és lògic que les organitzacions obreres, tractades a sang i a foc, acorralades; que els treballadors, perseguits com a gossos, reaccionessin de tant en tant en la forma violenta imposada pels de dalt?

La violència crida la violència, sentència ja vulgar de tan matemàtica.

El terrorisme va assolir el seu màxim de potència sota la governació del funest general Martínez Anido, un de tants favorits del rei de la simpatia.

En el seu temps es van crear, a part de les ja existents, les bandes de pistolers anomenades "requetés", i per enganyar als ingenus es declararen defensors del pretendent Jaime de Borbón, ja que no rei d'Espanya, rei màxim dels cabarets parisencs.

L'òrgan d'aquests "requetés", un setmanari clandestí, perquè no hi consta l'adreça ni el peu d'impremta, és l'òrgan dels assassins i va a càrrec seu indicar als pistolers les seves futures víctimes.

Arran de "Protesta", ja que així es titula el pasquí, llegim un manifest adreçat a la Lliga dels Drets de l'Home, de París: "És un diari sense peu d'impremta ni adreça que té el costum de publicar retrats facilitats pel cap de la policia barcelonina, per cridar sobre els individus fotografiats l'odi de les bandes armades per la policia."

Per altra banda, en una carta particular d'un amic estimat, d'un company, un dels més nobles i actius socialistes de Catalunya, es llegeix: "Protesta és l'òrgan del requeté, del grup terrorista organitzat per Martínez Anido; els retrats que publica com es pot veure són trets del fitxer antropomètric de la policia." (...)

És una política dinàstica contra Catalunya.

Sí, aquest és el perquè de la permanent acció terrorista de la policia barcelonina.

I les proves abunden.

L'odi de la dinastia borbònica a Catalunya va començar amb el primer rei borbó, perquè Felip V va haver de sotmetre-la a la força, mitjançant una guerra llarga i sagnant.

Aquest odi de família ha anat augmentant amb el temps fins a fer-se implacable ara.

No perdona a Catalunya la seva permanent inquietud espiritual.

La monarquia espanyola descansa sobre les masses gregàries de l'Espanya central. I les seves hores d'inquietud sonen sempre a Catalunya, la consciència cívica de la qual és superior a la de la resta d'Espanya, potser perquè rep directament la influència francesa, o per raons profundes de caràcter se subleva constantment: vibra en perpètua rebel·lia contra la ignomínia de la política espanyola. Catalunya és la pedra que cau en el bassal de granotes. I les granotes no perdonen a qui pertorba el seu idiotisme raucador.

(...)

Sobre Largo Caballero i l'Estatut

Article de Joan Comorera a La setmana política. Patriota sent per cent a Justícia Social, 3a. Època, núm. 45, 14 de maig de 1932.

Descarrega el document en format pdf

Ha dit Largo Caballero: "No volem que s'atorgui res que pugui ésser una minva per a la unitat nacional... Hi haurà, en definitiva Estatut, sense desmembracions."

¿Ha parlat l'espanyol o el socialista? L'Espanyol. Sols un espanyol segle XIX, antisocialista, pot parlar d'unitat nacional, pot veure en l'Estatut una "desmembració". Un socialista, no.

Un socialista sap que el concepte de sobirania ha estat superat pel de coordinació internacional de principis i interessos.

Un socialista sap que el concepte de pàtria no és ja el que podia tenir un príncep de sang, ni un príncep d'alcova, o els malaurats "herois" de Cavite.

Un socialista sap que el concepte d'unitat no vol dir ja absorció, ni centralització, ni sotmetiment a un centre més o menys artificial, de parasitisme més o menys accentuat.

Un socialista sap que tots aquests conceptes, com tants d'altres que regulen i dirigeixen la vida dels homes i dels pobles, han sofert una revisió profunda justament sota la llum poderosa dels principis i del mètode socialistes.

I, també, un socialista sap que únicament una mentalitat imperialista ha d'oposar la unitat pàtria al principi d'autodeterminació, de veure un perill de desmembració en una redistribució de serveis i de facultats dins d'un clos estatal.

¿Què és, doncs, Largo Caballero?

Eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933

Intervenció de Joan Comorera al míting de presentació de la candidatura de la Unió Socialista de Catalunya (USC).

Descarrega el document en format PDF

El BOC no accepta la proposta de la USC d'unificació marxista.

Recorda que la USC i els seus homes han estat víctima d'un atac sistemàtic dels òrgans periodístics del BOC. La caiguda de la socialdemocràcia alemanya, però obrí els ulls a molts companys i s'iniciaren amb el BOC i el grup dels "trenta" converses en tons cordials, en les quals la USC proposà la unificació del moviment marxista a Catalunya per ésser aquesta unificació l'única acció eficaç contra el feixisme. La proposició fou rebutjada; malgrat això, hem col·laborat en l'acció contra el feixisme, però hem vist que a la noblesa de les nostres intencions s'ha respost amb una intenció no tan honesta una intenció simplement electoral. Així que s'anuncià la data de les eleccions municipals, el C.E. de la USC va rebre una carta molt cordial del PC proposant un pacte amb la USC i una tal Federació Socialista del PSOE. A aquesta cara nosaltres contestàrem que calia aclarir primer què significava aquesta darrera indicació.

Eren aleshores els dies de la crisi del Govern Lerroux, dies d'inquietud i d'angoixa. Un dia d'aquells rebérem dels nostres companys de Madrid notícies més alarmants, més alarmants de mai, i ens mobilitzàrem per posar-los en contacte amb els companys del "Trenta" i amb els del BOC per establir una entesa d'acció davant del perill que s'apuntava. Aprofitàrem aquella ocasió per parlar extensament amb Maurín sobre les cartes canviades, i li férem avinent que no podríem entrar amb relació mentre no s'eliminés un grup que no podíem reconèixer. Intentàrem fer-li veure que ells no devien entrar en els nostres plets interiors i que la seva posició no era lògica puix invitaven a la formació d'un front únic un grup sense representació de cap mena i en canvi deixaven fora el Partit Comunista de Catalunya.

Aquella nit jo vaig repetir a Maurín la nostra tesi que l'aliança electoral no té importància si no es va a una unificació. Si aquesta aliança signifiqués la unificació, aquella mateixa nit hauria quedat signat el pacte, com així es va dir a Maurín.

Aquest criteri no fou acceptat, i veient això, enduts per la nostra transigència, proposàrem un pacte postelectoral que ens assegurés un cert període de respecte mutu i d'acció comuna. Cap de les condicions fou acceptada i davant d'aquests fets, el C.E. de la USC aconsellà a la F.C. de Barcelona anar sola a les eleccions.

(...)

Per això la USC va propiciar l'ample front d'esquerres. L'únic partit que respongué a aquesta crida fou l'Esquerra Republicana de Catalunya. A l'endemà mateix hi hagué un canvi d'impressions amb el seu president. Aquesta coalició d'esquerres, al nostre criteri, anava des de l'Acció Catalana fins als comunistes i així ho manifestàrem al senyor Macià.

Un fracàs de les gestions prop del grup oprimit i AC

Immediatament, el company Serra i Moret i jo iniciàrem gestions prop del grup Lluhí per posar-lo en relació amb l'Esquerra. Les gestions es feren i el senyor Macià digué que ell no seria un obstacle. Però amb fonda sorpresa, a l'endemà veiérem com el grup "Opinió" accentuava els seus atacs contra l'Esquerra i arribàrem a la conclusió que sols es proposaven formar un front d'esquerres contra l'Esquerra. Es portaren també gestions prop d'Acció Catalana, però tot fou debades, perquè aquests imposaren una participació de dotze candidats. L'Esquerra hagué de dir-los que només podia acceptar els tres que tenia, cosa que ja té molta importància, puix que cap dels actuals diputats no ha estat elegit pels vots del propi partit. (...)

Comencen uns dies difícils. Els nostres enemics ens tractaran de tot. Tot ens serà dit, per separar-nos, per disgregar-nos, per desmoralitzar-nos. Cal que tots els companys tinguin el valor de controlar els seus nervis. És possible que el CE de la USC s'hagi equivocat, puix no som infal·libles, però cal advertir que aquesta opinió dels companys no pot significar una indisciplina. Cal tenir en compte que totes les responsabilitats poden ésser exigides dintre el nostre partit. Cal que ens formem una nova consciència, cal saber el que és una disciplina socialista. Cal fer això, car de no fer-ho, ultra la disciplina, hi hauria una injúria greu contra els membres del C.E., que en aquests dies han sofert més que tots els militants, davant la gran responsabilitat dels moments i davant la sorpresa dels esdeveniments. Hem sofert per l'organització, hem viscut per l'organització. Hem cregut veure quina era la necessitat del moment polític. Creiem que hem encertat i sabem que en aquesta lluita tos sabreu fer un sol cos per lluitar pel triomf de les esquerres i per la destrucció definitiva de la reacció.

La mort del president Macià

Declaracions de Joan Comorera després de l'enterrament. Justícia Social, núm. 130, 30 de desembre de 1933.

Descarrega el document en format PDF

En l'acte d'avui no s'ha de veure solament una manifestació de simpatia per un home, sinó d'adhesió a una idea. Avui s'ha demostrat que Catalunya no és una ficció de poetes ni de polítics, sinó una realitat viva. Aquesta demostració s'ha anat desenrotllant d'una manera lenta i imponent davant homes que la necessitaven, als quals podrà ésser útil en els pròxims esdeveniments que es preparen: davant Alcalà Zamora, que privà Catalunya del seu millor suport en dissoldre Corts; davant el ministre de Marina, representant d'un Govern enemic de Catalunya, més per raons inconfessables que per raons íntimes o ideològiques; davant Prieto, que ha pogut així veure com la Catalunya que nosaltres estimem és una massa immensa de treballadors, i finalment davant els cossos armats, els més rebels a comprendre els valors del nostre poble i els més esquerps per a les noves funcions i els caps dels quals hauran pogut constatar i podran certificar que, aquest mateix poble commogut d'avui, el trobaran demà contra ells si ells serveixen els objectius obscurs de la reacció.

Macià ha retut el darrer gran servei a Catalunya en cloure d'una manera tan gloriosa la primera etapa de la nostra revolució. Els qui el succeeixin immediatament no tindran la vida fàcil; hauran de compensar amb accions constants la diferència sentimental que hi haurà entre ells i el gran desaparegut.

Val a dir que l'etapa Macià ha estat l'etapa sentimental que ha remogut a fons les energies catalanes i la que s'inicia amb la seva mort ha d'ésser l'etapa constructiva, més substantivament revolucionària. Macià pogué, degué ésser la flama romàntica, i ara necessitem paletes senzills i infatigables que posant pedra sobre pedra construeixin la casa ideal.

Per tant, la política del nou Govern ha de caracteritzar-se per una ruptura definitiva amb el passat. Hem de parlar menys i fer més. Hem de resoldre un a un tots els problemes que són l'origen i la justificació del moment revolucionari.

(...)

La gravetat de l'hora actual

Joan Comorera, en presència d'una enorme massa de treballadors fixa la posició de la USC en aquest moment revolucionari.

Descarrega el document en PDF

Ens trobem, amics, en una hora essencial de la vida política del nostre poble, en la qual l'experiència passada ens ha de determinar la conducta del present. És necessari, per evitar qualsevol moment de defallença, que tots els ciutadans sàpiguen i vegin que del maremàgnum present sorgeix un nou moviment que més de pressa que molts no es pensen prendrà la iniciativa i la direcció del moment present.

Abans que res, però, hem de fixar-nos en el camí transcorregut pel nostre partit. Hem de preguntar-nos què érem antany i què som avui i d'aquest contrast traurem una clara visió del que demà serem. Fa tres anys, eren un grup gairebé insignificant: un grup d'intel·lectuals, d'aficionats d'obrers tot just eixits de l'anarquisme que cabien dintre de la palma de la mà. Però malgrat llur nombre reduït, aquells homes perfilaven ja les línies futures del moviment. Sabien que Catalunya era un país de tradició individualista acostumat a les fantasies cabalistes i a pesar de tots els factors adversos amb què topaven, aquells homes tingueren fe en els propis destins i en els destins del socialisme a Catalunya i cregueren que tot era possible amb un esforç. I la realitat els ha donat la raó: avui aquell grup d'homes s'ha convertit en 7.000 cotitzants i 130 seccions constituïdes arreu de Catalunya i prop de cent en constitució. Aquells homes que veien amb plena recança els palaus del moviment obrer internacional, es troben ara instal·lats en aquest palau. Han vist com entretant han caigut gegants com la FAI i com hem realitzat el somni de tot lluitador, de poder intervenir fondament en el moviment sindical fins al punt de trobar-nos a la vetlla de sorgir a Catalunya un gran moviment sindical. Aquesta tasca de tres anys no és pas solament el premi de l'esforç ni de la voluntat, sinó principalment de l'observança de dos principia: la fidelitat absoluta als nostres ideals i el no dogmatisme pràctic. (...)

A través del temps la nostra tàctica ha estat increbantable.

La iniciàrem ja el 14 d'abril, i la visió clara de la situació d'aleshores ens dugué a la victòria. Després, sabérem veure com en el primer pla de la vibració popular es situava la lluita per l'Estatut i la USC col·laborà en el primer govern de la Generalitat fins a la victòria de l'Estatut. A l'endemà començà un nou període i la USC deixà la responsabilitat de la gestió de Govern al partit majoritari i inicià l'oposició, la qual anà intensificant fins que calgué cessar-la sobtadament davant els fets que es produïren i que ens obligaren a un canvi de tàctica. Havia caigut Azaña: les Constituents eren dissoltes. Calia reaccionar per no perdre-ho tot. renunciàrem a l'oposició i llançàrem una nova consigna: Front d'esquerres contra la reacció! A Catalunya aquesta consigna fou escoltada, però no a la resta d'Espanya i d'aquí vingué la situació present.

A l'endemà de la desfeta republicana a Espanya els perills s'intensificaren en l'ordre general. Des del començament es veié el propòsit de les hosts monàrquiques de destruir l'obra de les Constituents i de retornar a la situació d'abans del 14 d'abril. En el camp local el problema s'agreujà per la pèrdua de l'home que havia estat el símbol del redreçament republicà i autonomista: Macià. Tot trontollava. L'opinió catalana davallava pel pendent de la descomposició. L'empenta exterior era cada dia més vigorosa. I contra els insults d'altres companys i la incomprensió dels propis amics, els dirigents de la USC exigiren el compliment de la consigna i prengué la responsabilitat no sols d'anar a la coalició sinó a la col·laboració governamental i com a fruit d'aquesta tàctica Catalunya esdevingué una excepció i un exemple en tota l'Espanya republicana. Gràcies a la nostra tàctica el 90 per cent dels ajuntaments de Catalunya caigueren a la nostra mà en les darreres eleccions municipals.

Tot ha anat succeint com havíem previst. Temps enrere, davant la inquietud de les nostres Joventuts els recomanàvem un xic de paciència, puix que aviat tindrien l'ocasió d'intervenir decididament. Ja som allí on anunciàrem! La tàctica de la USC ens ha portat a la situació de fortitud actual, fortitud que no sols sorgeix de per si, sinó per contrast amb tàctiques d'altres partits.

Cal que seguim, per exemple, la línia de conducta del Partit Socialista espanyol per veure com és de perillós fugir de la tàctica conscient per caure en la tàctica sistemàticament catastròfica.

A l'endemà de la caiguda d'Azaña, els companys socialistes espanyols cregueren arribada l'hora de la propaganda intransigent, i de defugir el contacte amb les altres forces d'esquerres.

La gran campanya electoral socialista que se'n seguí tingué com a consigna, ni més ni menys que la revolució social. Però els resultats foren tots uns altres: la dispersió fou la victòria de la reacció. Però aquest resultat no bastà encara per determinar una rectificació; la mateixa tàctica perseverà i es caigué en els errors de la literatura revolucionària i de les amenaces revolucionàries, quan sabem que no hem mai d'amenaçar, sinó de saber obrar quan sigui l'hora.

El 19 de novembre, els socialistes espanyols perderen les eleccions i no hi hagué l'anunciada revolució. Es perdé la majoria i la revolució tampoc no esclatà. S'anuncià que no es permetria que les Corts es reunissin i les Corts es reuniren i no passà res. I pujà Lerroux i tampoc passà res. I sorgí la consigna final, per a la qual es reservà tota l'energia de les organitzacions obreres. Ni un pas enrere! Però les Corts ordinàries iniciaren la seva cursa de provocacions, i en cap cas no es féu la revolució. I paral·lelament a la davallada de la tàctica catastròfica el Govern intensificà l'ofensiva contra el Partit i la UGT. Es perdé la vaga del ram de la construcció, la de les Arts Gràfiques, la dels Metal·lúrgics i darrerament la dels Camperols. Progressivament, la força sindical de la UGT ha perdut vigoria i ànima, i avui si volguessin fer la revolució ja no la podrien fer. Els ajuntaments socialistes han estat destruïts; els homes més intel·ligents destrossats. I no ha passat res. Les conseqüències d'aquesta tàctica són avui: un govern pseudorepublicà, corromput, centenars de morts milers de presoners, multituds decebudes i pitjor que res, la FAI infiltrada com un corc en les sanes organitzacions d'abans.

Ha arribat el moment, però, en que les dues tàctiques s'han trobat i d'aquesta topada ha eixit el reconeixement dels companys espanyols dels propis errors i un canvi de tàctica. Aquesta confluència de tàctiques, no han estat ells sinó nosaltres els que l'hem provocada, exercint dignament els nostres drets i defensant-los ardidament. La causa n'ha estat la Llei de Contractes de Conreu. I sobre això hem de declarar d'una manera pública que som nosaltres els que hem provocat d'una manera conscient la present situació revolucionària. Hem estat nosaltres els animadors de la Llei de Contractes. Tot just constituït el Parlament català la USC presentà ja el primer projecte de llei de conreus. I si bé aquest projecte ha restat a la Comissió, els seus principis han estat incorporats a l'actual llei. I quan anàrem a la coalició electoral, fou amb la condició de dictaminar la llei abans del 19 de novembre. I quan col laboràrem en el Govern, la nostra condició primera fou que la primera llei que sortís de Parlament fos la de Contractes de Conreu. Tot s'ha complert. I si teníem interès a realitzar ràpidament aquesta llei, no era perquè fos fusta ni perfecte, sinó perquè sabíem que amb aquesta llei havíem d'arribar forçosament a situacions revolucionàries. La millor defensa de l'autonomia era la de lligar la sort dels explotats a la de l'autonomia.

Recordàvem l'experiència de Rússia i d'una manera intel·ligent i conscient hem anat a aquesta situació revolucionària. Votada la Llei s'havia de provocar forçosament una reacció a la resta d'Espanya, i d'aquesta disparitat d'accions havia d'eixir la present situació.

El Tribunal de Garanties negà competència al Parlament de Catalunya a legislar sobre la matèria, però Catalunya mantingué íntegra la llei.

Semblava inevitable la violència i avui encara sembla absurd que no s'hagi produït. I fou en resposta a la posició digna i ferma dels homes de Catalunya que es produí aquella coincidència a la resta d'Espanya de què parlàvem suara. Sobtadament, Catalunya esdevingué l'eix de la política republicana, la seu del veritable govern republicà, això dit per aquells homes que abans ens havien atacat i ens havien titllat de traïdors. No ens sorprengué, perquè coneixem massa els nostres professionals de la revolució per estranyar-nos-en.

Sabem com els ultra revolucionaris s'havien ofert a la Generalitat, amb ocasió de la crisi Lerroux. Sabem com tot just ara els comunistes i aquella Aliança Obrera que ens havia expulsat s'han anat a oferir a la Generalitat, al conseller Dencàs.

S'ha fet el front únic fora de Catalunya en defensa de Catalunya. De l'enemistat entre els partits d'esquerra es va arribant a una nova aliança. No els en fem cap retret. Al contrari, felicitem-nos-en tots plegats. Som nosaltres els que la provocàrem. Tant de bo no hagués calgut.

(...)

Cartes a un company

Joan Comorera sobre la unificació socialista i comunista. Penal del Puerto de Santa María, novembre de 1935.

Descarrega el document en format PDF

Comprenc, benvolgut company, i comparteixo la teva inquietud. Dius que el moment és bo per crear a Catalunya el gran partit polític de la classe treballadora, car l'anarquisme és ja curiosa peça de museu i l'experiència petit-burgesa ha estat massa alliçonadora. Jo n'estic tan convençut com tu. Però, aquesta netedat teva de visió política s'enterboleix quan vols puntualitzar la tàctica a emprar. ¿Quin és el bon camí?, et preguntes. L'Aliança Obrera? La unificació? Influències contràries, afeccions diverses, la mateixa intensitat del desig, et porten d'un costat a altre et maregen i et presenten un dia com a aliancista entusiasta i l'endemà coma unionista aferrissat, i mentrestant la teva acció està òrfena de direcció clara i recta, sense la qual un partit fort esdevé feble i acaba per desaparèixer si un enèrgic cop de timó no fixa a temps el rumb.

En primer terme, si vols veure-hi clar, has d'acceptar això: la tàctica aliancista és contrària a la tàctica unionista. Un unionista no admet íntimament l'aliança. Unificació vol dir esborrar rètols i retolets i bastir damunt les runes de petites vanitats un únic, poderós i fraternal partit. L'aliança vol dir estabilització dels partits i partidets i submissió dels més sincers i solvents i honestos, en el si del Comitè, als grupets més irresponsables i demagogs, als famosos grupets que no tenint força per fer córrer un guàrdia municipal mengen fetge de burgès en somni i en vetlla. L'aliança esperona els fundadors professionals de nous grups i grupets, els alleta, els immortalitza en posar a les seves mans l'instrument cobejat de xantatge demagògic. I en la veritat interna que la massa enlluernada amb tòpics tarda a veure, l'aliança esdevé una mena de Pari de Monipodi en el qual els representants de partits i partidets, grups i grupets nous de trinca s'obliden de la burgesia per l'afany dels fitxers aliens, pel desig morbós de portar el desconcert, la desmoralització i la dispersió als rengles "afins". Els aliancistes no volen la unificació i aquesta, per a ells, no és més que la careta que es posen en sortir a escena i llencen menyspreatius a les escombraries en retornar a la intimitat: és, ben cru, una diversió estratègica. Si no fos així, dirien com jo: aliança, no; unificació, sí!

¿Creus tu, estimat company, que l'aliança és l'antesala de la unificació, quan aquesta és impossible? Si fos veritablement impossible, bona part del que t'he dit sobre la tàctica aliancista no tindria gran valor. Però, qui pot avui afirmar la impossibilitat d'una unificació? Avui, no és impossible. Fa uns quants anys sí que ho era, tant que ni d'aliances es podia parlar, car un abisme de lluites i de greuges recíprocs separava les dues branques del Socialisme, a més d'un aparent abisme tàctic. Els anys no han passat en va i l'abisme està curull de sang, llàgrimes i dolors i sobre ell, d'un i altre costat, es por ja avançar fins a trobar-se i donar-se l'abraçada germanívola.

Fem-ho, estimat company!

Com?, ja que no n'hi ha prou de dir-ho, preguntes tu.

A Catalunya, essent tan petita, som, entre partits i partidets: Unió Socialista de Catalunya, Partit Català Proletari, Partido Socialista Obrero Español, POUM, Partit Comunista de Catalunya, Partit Sindicalista, comptant aquests per a tan pocs barrets! De tot això entre els partits obrers. De molts caps en pot sortir un partit únic? Ho dubtes i jo no. Cal, en primer terme, establir dos grups Unió Socialista de Catalunya, Partit Català Proletari, Partit Comunista de Catalunya i Partido Socialista Obrero Español, primer grup, i POUM i Partido Sindicalista, segon grup. Els partits del primer grup poden arribar amb certa facilitat i rapidesa a una fusió. Amb els partits del segon grup la fusió és indesitjable, mentre no resolguin d'una manera clara i definitiva una qüestió prèvia.

La Unió Socialista de Catalunya i el Partit Català proletari ja han resolt pràcticament el problema i de la seva fusió en sortirà el Partit Socialista de Catalunya. La fusió amb el Partit Comunista de Catalunya la veig possible en temps curt, per mitjana comprensió que hi hagi, després de la comunicació de la Tercera Internacional rebuda per la USC, i d'ella en podria néixer el Partit Socialista de Catalunya (Secció Catalana de la Internacional Comunista). ¿Què no ho creus, estimat company? T'esvera el mot comunista? Per què? ¿No has llegit mai l'adagi castellà: "tanto monta, monta tanto"? Hi havia quelcom que separava els partits socialistes i comunistes, però aquest quelcom ha desaparegut després dels acords presos per l'últim Congrés de la Tercera Internacional. Sí, però, i els comunistes?, preguntes. Sí jo, socialista, accepto pertànyer a la Internacional Comunista, ¿voldran els comunistes militar en un Partit Socialista? Pels antecedents immediats, la teva resposta és negativa. I jo et torno a demanar, per què? ¿Què ha fet el Partit Comunista rus? ¿No ha creat ell, precisament ell, essent l'essència i la raó d'ésser del comunisme contemporani, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques? Altrament ¿l'abc del socialisme actual no és el Manifest Comunista de Marx? És impossible, company que un joc de paraules impossibiliti la fusió de les dues branques del Socialisme. Vençuts els factors històrics que ens separaven i ens llançaven els uns contra els altres, les diferències són més temperamentals que teòriques i podeu conviure cordialment en un mateix partit d'organització democràtica, com hi conviuen ara. Llavors, diràs tu, si és així, per què no dir-se comunista i no socialista? A mi, teòricament, m'és indiferent i si prefereixo Partit Socialista a Partit Comunista, és per raons tàctiques, de majors facilitats de treball i de proselitisme.

Amb el Partido Socialista Obrero Español, la fusió o el pacte ?jo preferiria un pacte? serà una realitat quan els companys de Madrid vulguin. Saben ja el que volem i necessitem. Et confesso que no acabo de comprendre l'entestament centralista dels companys de Madrid. És possible que t'hagin dit alguna vegada: ¿i per què us entesteu vosaltres? Ignoro si has donat mai la resposta incontrovertible. És evident que nosaltres podríem renunciar a la nostra petició essencial ?i ingressar sense més històries al PSOE. Però ¿què hi hauríem guanyat quan algú aixequés la bandera de la Unió Socialista de Catalunya deixada a mig del carrer per nosaltres? Aquest algú, no ho dubtis, sorgiria molt aviat, i tu i jo en coneixem més d'un resolt a ésser-lo si mai un semblant disbarat es cometés. No hi guanyaríem, doncs, res, i, segurament, no faríem sinó destrossar una força que ja compta en la política catalana. Nosaltres volem l'entesa amb el PSOE, però de tal manera que ningú no pugui aixecar una bandera perduda per la nostra precipitació o irreflexió. Avui, com ahir, estimat company, tenen la paraula els companys de Madrid.

Ja has vist, company, com els partits del primer grup poden arribar fàcilment a constituir a Catalunya un partit únic. La qüestió és ben distinta amb els partits del segon grup. I ho comprendràs de seguida.

Tota fusió és impossible amb partits divisionistes. El Bloque Obrero i Campesino, Izquierda Comunista i Partido Sindicalista ?els dos primers ara es titulen POUM? pretenen escampar-se fora de Catalunya, on els treballadors ja compten amb els poderosos i gloriosos Partido Socialista Obrero Español i Partido Comunista de España. Aquells grups no representen ideològicament ni tàcticament res distint, no rejoveneixen ni dignifiquen la teoria i la tàctica del moviment polític marxista, ni tampoc poden definir-se vestals de la puresa marxista. Són, més aviat fruits d'un egolatrisme desfermat, les escorrialles que les lluites internacionals de Socialisme han anat deixant en cada país. Són, en una paraula, la cinquena roda del carro o, si vols, el bastó entre les rodes. ¿Què pretenen, doncs, en voler expandir-se fora de Catalunya, si no és destorbar els companys socialistes i comunistes i satisfer, en el fons, les petites rancúnies que les lluites passades han deixat en ells i un cert afany malaltís i antimarxista de cabdillatge firaire? Mentre el Bloque Obrero i Campesino, Izquierda Comunista i Partido Sindicalista no renunciïn als seus propòsits divisionistes fora de Catalunya, nosaltres no hem de voler la fusió amb ells. al contrari, estem obligats a combatre'ls aferrissadament fins a reduir-los a una mínima expressió de capelleta, per tal que no tinguin a Catalunya un suport i una font de recursos que els consenti una major activitat escissionista a Espanya. Aquest deure de solidaritat envers els companys socialistes i comunistes d'Espanya és elemental i l'hem de complir. Resolta aquesta qüestió prèvia, jo seria el primer a proposar la fusió. Ara que, i això t'ho dic en secret, jo no hi crec gaire, car hi ha gent que viu bé en les complicacions, que prefereix puntualitzar punts i comes, que vol ésser cap d'arengada i no cua de lluç, que és incapaç de sumar-se a la massa i servir-la generosament i abnegada i en l'actuació modesta i silenciosa si convé.

Tanmateix, estimat company, si tu ets enèrgic i parles clar i no et deixes distreure i quan els escissionistes et parlin d'aliança, tu els treus la careta, veuràs com, més aviat i més fàcilment del que tu et penses, els complicats i enredaires, els caps d'arengada i personatges cent per cent, els masturbadors de tesis, es trobaran sols i els companys que avui encara els segueixen, abnegats i sincers i senzills com tu, t'obriran els braços i estaran al teu costat en la feina gloriosa de crear a Catalunya el moviment de classe invencible tot just iniciat.

Joan Comorera

Declaració del nou Partit Socialista Unificat de Catalunya

Treball, núm. 3, 23 de juliol de 1936.

Descarrega el document en format PDF

Després de cinc dies de lluita conjunta a les barricades, els Partits Comunista, Socialista, Català proletari i Unió socialista s'unifiquen sota una direcció única amb el nom de Partit Socialista Unificat de Catalunya.

L'aixafament a Catalunya del feixisme criminal que traïdorament havia preparat el cop d'Estat militar a tot el territori de la República contra les llibertats i les ànsies de progrés del poble català i altres pobles d'Espanya, ha ajuntat en un esforç suprem, segellat amb sang dels militants, la classe obrera en general i els nostres militants en particular.

Colze a colze han lluitat junts els militants comunistes, socialistes i del Català Proletariat al costat i al davant de totes les forces obrers i democràtiques de Catalunya.

Conjuntament han ofert la seva sang generosa per impedir que fossin realitat els designis criminals dels Gil Robles, Goicoechea i Martínez Anido, de retraure el país als moments d'opressió i assassinats del bienni i de l'obscurantisme inquisitorial. I hem vençut.

Passaren els primers tres dies de lluita en què cadascú ocupava el seu lloc al carrer, a les barricades revolucionàries.

Vençuts els reductes feixistes més importants, les direccions dels quatre partits components del Comitè d'Enllaç s'han buscat, s'han trobat i han estudiat la situació.

La necessitat d'unir més estretament encara la nostra situació fou afirmada per tots d'una manera unànime.

Es consultaren els Comitès dels Partits i tots plegats han convingut anar a la unificació immediata, de la qual es donarà compte en el Congrés que se celebri tan aviat les circumstàncies ho permetin.

En la columna cap a Saragossa aniran ja com a membres d'un sol partit els nostres milicians.

El Comitè del nou partit ha estat nomenat.

El Partit Socialista Unificat, adherit a la Internacional Comunista, al costat del Partit Comunista d'Espanya, que tan gloriosament mena el proletariat espanyol cap a la victòria definitiva, és un pas decisiu cap al triomf de Catalunya en les seves ànsies d'alliberament nacional i social.

Visca la unitat del Proletariat!
Visca el Partit Unificat de Catalunya!
Visca la Internacional Comunista!
Visca la lluita revolucionària del proletariat d'Espanya i de Catalunya contra el feixisme criminal!

Magnífic discurs del camarada Joan Comorera, Secretari General del PSUC

Treball, núm. 5, dissabte 25 de juliol de 1936.

Descarrega el document en format PDF

Fa cinc dies que les forces populars han obtingut la primera esclatant victòria contra el feixisme, en lluita directa amb les seves institucions armades. Aquest triomf de l'exèrcit dels treballadors fa albirar als seus promotors uns esplèndids horitzons per a llur futur i augmenta les possibilitats immediates de la magnífica força social que representen els que tan heroicament van lluitar i van anorrear les organitzacions reaccionàries que volien un retorn als segles passats de les relacions que manaven entre els homes.

El proletariat que va combatre el feixisme al carrer va sentir-se aplegat sota una mateixa bandera per reacció espontània, per intuïció pura dels afanys de triomf i de victòria. En la lluita de diumenge passat, les forces obreres van deixar de banda antics recels subjectius i van abraçar-se en un magnífic esforç de confiança i estímul. Colze a colze van lluitar i van morir obrers de totes les organitzacions. Aleshores no hi havia distincions. Sota la legió del treball combatien i queien els grans vencedors d'avui i de demà. Els treballadors, units tots dintre d'un sol front, van demostrar que són l'onada devastadora que res no pot deturar. La lliçó d'octubre quedava novament palesa com la veritat fonamental de tots els èxits de la classe obrera i assegurava un triomf total del proletariat en totes les accions en què es presentés unit.

***

Estem a cinc dies de la victòria i malgrat que el feixisme no estigui totalment dominat, les seves hores de vida són molt poques. L'acció de la classe obrera l'ha destruït totalment i si aquesta acció continua ferma com fins ara no és fàcil que pugui refer-se. Però heus ací que ara se'ns presenta una nova fase de la lluita. Després del triomf cal administrar la victòria, cal refermar-la i consolidar-la. I totes les perspectives que se'ns presenten cal convertir-les en realitats immediates. Actualment, doncs, davant del futur de la classe obrera es presenta un esdevenidor de redempció total, si el triomf aconseguir és administrat de cara als interessos generals dels treballadors, que estan per damunt de tot i de tothom. Els sagrats interessos de la Revolució, del triomf absolut de les idees de progrés i de justícia, estan a l'abast de les classes populars i dels homes que les dirigeixen. Tota la lluita portada durant segles i segles d'esclavatge inhumà, avui sembla que ha arribat a la meta de la victòria.

Els treballadors que amb tanta fermesa van lluitar a la barricada han de continuar llur tasca amb igual braó, amb la mateixa fermesa i amb el mateix esperit de sacrifici que caracteritzà la lluita d'aquests dies. Els companys que van caure anaven tots drets a un mateix objectiu que plana per damunt de totes les lluites d'organització. Els companys que van caure oferien llur vida jove i plena d'ambicions a la causa dels treballadors. Els que restem lluitant no ens hem d'oblidar que la victòria fou aconseguida amb l'esforç de tots. I que sense aquest esforç unit no hauria estat possible el triomf. Si la classe obrera va derrotar el feixisme fou per la força que representa la unió de tots els treballadors sota un mateix front de lluita.

***

Vivim unes hores decisives. Unes hores en les quals cal prendre totes les mesures. El ritme dels esdeveniments ens imposa una marxa accelerada que nosaltres hem de seguir, sense, però, de precipitar-nos massa. Cal anar endavant amb decisió i amb fermesa. Cal obtenir ja de moment reivindicacions immediates que preparin la reivindicació total.

La gran acció de les classes populars durant els moments de més greu perill, ha estat qui ha salvat el nostre país de la barbàrie feixista. El gran vencedor és el proletariat. I com a tal cal que se'l reconegui. Els obrers han col·laborat amb una part dels seus aliats a obtenir la victòria i aquesta participació els dóna l'autoritat suprema en els moments d'ara. Aquest ha estat el primer pas de la classe obrera. Ara cal preparar el segon.

Nosaltres, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, hem arribat a fondre en una sola organització obrera tots els nostres efectius de lluita. Sindicalment també; hem fet la mateixa tasca. Som quatre partits els que hem anat a la unificació amb l'esperit ple d'il·lusions i afanys, convençuts que donàvem un pas decisiu vers el triomf total del proletariat.

El Partit Socialista Unificat de Catalunya ha començat ja a actuar com a organització única durant tots aquests dies de combat. El Partit Socialista Unificat de Catalunya espera que altres organitzacions del seu ideari es manifestin també amb igual desig i s'arribi tots plegats a constituir un únic nucli marxista que tingui tota la força política que representa el proletariat de Catalunya.

I aquest gran nucli polític pacti amb altres organitzacions sindicals que senten de la mateixa manera que nosaltres l'anhel d'alliberació social, malgrat que sigui dintre d'un concepte que essent distint de matís, és exactament igual en essència.

Per combatre i destruir totalment el feixisme.
Per tal que no es pugui refer mai més.
Per anorrear del tot la reacció.
Pel triomf del proletariat.
Visca la unitat obrera!
Visca el front únic del proletariat!
Salut!

La crisi del Consell de Govern de la Generalitat i el govern de plens poders

Discurs pronunciat per Joan Comorera al Price de Barcelona, el 20 de desembre de 1936.

Publicat a Treball, 22 de desembre de 1936

Descarrega el document en format PDF

...

 

El pla de la victòria

Discurs del secretari general del PSU, camarada Joan Comorera al míting conjunt de la UGT i el PSUC, celebrat el 8 d'abril de 1937 al Price de Barcelona.

"Pel Pla de la Victòria, un Govern que governi i que governi de debò"

Publicat a Treball, 9 d'abril de 1937.

...

Descarrega el document en format PDF

La posició política del PSU és l'expressió de la voluntat del poble català

Discurs pronunciat al Gran Price, el dia 1 de juny de 1937 per Joan Comorera en el míting del PSUC. Edicions de la Secretaria de Premsa i Propaganda del Comitè 2a. Regió del PSU.

Publicat a Treball, 2 de juny de 1937.

Hem de veure el que ha passat i per què ha passat.

...

Descarrega el document en format PDF

Informe de Joan Comorera a la Primera Conferència Nacional del PSUC

Publicat a Treball, 25 de juliol de 1937

...

Descarrega el document en format PDF

Informe del camarada Comorera sobre el Partit Socialista Unificat de Catalunya

Moscou, 20 de febrer de 1938. Traducció de Josep Puigsech Farràs, a partir de l'original en rus a l'Arxiu Estatal Rus d'Història Sociopolítica. Fons 495, circumscripció 74, cas núm. 215.

...

Descarrega el document en format PDF

No hi ha més sortida que la victòria militar

per Joan Comorera. Treball, núm. 660, 30 d'agost de 1938.

...

Descarrega el document en format PDF

Pocs dies després d'una crisi que hauria pogut tenir conseqüències perilloses, en perdre el seu caràcter original, s'ha reunit el nostre Comitè Central. Els companys del Comitè Central, d'una manera objectiva i profunda, varen examinar les característiques de la situació actual, resultant dels antecedents de la crisi i de la seva solució. I de manera ferma i clara han traçat el camí que el Partit, que tot el poble antifeixista, han de seguir per a obtenir la victòria total damunt els traïdors i els invasors italo-alemanys.

Espanya, per a afermar la seva independència i la integritat del seu territori; Catalunya, per a consolidar i eixamplar les seves llibertats nacionals i socials, no tenen més que una sortida: la victòria militar. Qualsevol altra "solució" posaria en perill la integritat territorial de la República, transformaria Espanya en un trist país mediatitzat o colonitzat per tres o quatre potències; ressuscitaria a Catalunya els dies més negres de la història borbònica, dies que cap català no pot recordar sense enrogir-se. I en afirmar que aquesta és l'única sortida "possible" i "admissible", el Comitè Central, expressà una vegada més la seva absoluta confiança en el poble i en la seva increbantable voluntat de continuar la lluita fins a l'aixafament total del traïdor Franco i els seus amos Hitler i Mussolini. La victòria militar, però, no serà conseqüència de l'atzar, de la improvisació o d'intervencions miraculoses. La victòria militar ha d'ésser, necessàriament, filla de nosaltres mateixos, del nostre treball, de la nostra capacitació militar, política i econòmica, d'organització de depuració, de resistència i superació de les dificultats creixents que la guerra ens imposa.

D'aquesta línia central flueix tota, absolutament tota, l'activitat del Partit. Res que ens aparti d'ella no ens és permès. Tot el que calgui fer per a enrobustir-la, s'haurà de fer. Car "únicament la victòria militar" ens permetrà assolir les més àmplies realitzacions nacionals i socials.

La lluita sense misericòrdia contra els capituladors n'és la primera conseqüència. Els capituladors oberts. I els encoberts. Els capituladors que mai no han confiat en l'energia indomable del nostre poble. Els capituladors que ens presenten la inadmissible alternativa de guanyar o perdre la guerra, que en conten històries de por per a l'endemà de la lluita, la guanyem nosaltres o "ells". Com els corbs, els capituladors freturen per llançar-se damunt les runes humanes i econòmiques del nostre país, amb paraules hipòcrites als llavis i el cor ressecat per egoismes de clan i personals. Estan "cansats" d'una guerra que no han fet i en la qual han intervingut sovint per a destorbar i crear les condicions de la victòria militar impossible. Estan desitjosos de gaudir en pau els béns adquirits abans o després de la guerra, els uns; de posar fi, d'altres, a les seves inversemblants heroïcitats al front de París.

Sense compassió contra d'ells: aquesta és avui i haurà d'ésser més implacable en l'esdevenidor immediat, la consigna del Partit, de tots els antifeixistes.

En l'organització de la lluita contra els capituladors oberts o encoberts necessitem un Govern que cregui i que treballi per la victòria militar. Aquest és el Govern Negrín. Per això el Partit li presta suport sense reserves, i li'n seguirà prestant per fortes que siguin les maniobres contràries de tots aquells que en la seva caiguda veuen l'única possibilitat d'iniciar el viratge claudicacionista. Costi el que costi, no hem de permetre que el Govern de la República esdevingui, no el creador de la victòria del poble, sinó de la seva derrota. No ho permetrem nosaltres; no ho permetrà l'Exèrcit, que dia a dia demostra com és possible arribar a la victòria militar; no ho permetran els treballadors, els pagesos, els intel·lectuals, els menestrals, els catalans, cap espanyol de la reraguarda heroica i abnegada que accepta tots els sacrificis menys el d'ésser burlat i lliurat a l'enemic.

Per a enfortir el Govern Negrín, Govern de Guerra, necessitem, a Catalunya, una Generalitat sòlida, una Generalitat que cregui i que treballi per la victòria militar; una Generalitat representada per un home d'antifeixisme provat i que comprengui la ineluctibilitat de la nostra lluita, en tant que espanyols i en tant que catalans. Aquest home és Lluís Companys. Per això el Partit li dóna el seu suport sense reserves i li'n seguirà donant.

Costi el que costi, mai no permetrem que la Generalitat esdevingui, un dia, un instrument en mans dels claudicacionistes. El treball comú del Govern Negrín i de la Generalitat, en allò que imposa la característica personalitat de Catalunya, la recíproca i completa i lleial coordinació, col·laboració i afecció, simbolitzen la indissoluble unió de Catalunya amb tots els pobles hispànics, dels catalans amb tots els espanyols antifeixistes, la voluntat única de guanyar la guerra militarment. Condemnats siguin com a traïdors els que, d'una i altra banda, la destorbin o la impossibilitin!

La fortitud d'un Govern és fruit del seu treball. A mesura que el Govern es perllonga, que les naturals dificultat augmenten, aquest treball ha d'ésser més intens i més integral. El prestigi del Govern Negrín, la seva força d'avui, incommovible, és el fruit del seu treball militar; va saber resoldre el problema militar en moments de terrible tragèdia, quan per a molts la catàstrofe era ja imminent, inevitable. La perseverança en el manteniment i major afinament de la política militar, consolidarà la força, el prestigi del Govern Negrín. Però existeixen els problemes de reraguarda, que si un moment donat es trobaven a segon pla, es transformen ràpidament en problemes de primer pla, d'igual envergadura i major complexitat que el militar. En els dos fronts, l'encert, la justesa de línia, el ritme de concepció i d'execució, han d'ésser exactament iguals. El Govern Negrín, el Govern Companys, cadascú en allò que correspongui, han posat ja mà damunt d'ells. La liquidació de trosquistes i altres provocadors i traïdors, espies i sabotejadors; la persecució dels emboscats de tota mena; la supressió de tot privilegi en el repartiment de queviures i l'organització progressiva del consum col·lectiu de la distribució a través de les Cooperatives de Consum i dels restaurants per a infants; la depuració dels organismes que dirigeixen les importacions i les exportacions per tal d'implantar una política avui ben possible d'exportació de manufactura en gran escala.

Militaritzar, en síntesi, tots els recursos, totes les energies del país sense admetre que ni un bri d'ells pugui no respondre a la finalitat única, suprema: assolir la victòria militar... Heu-vos ací els problemes de reraguarda situats avui a primer pla, com el problema militar i que han merescut i seguiran mereixent l'atenció constant del nostre Comitè Central.

El Comitè Central, analitzats els problemes i les actuacions, ha arribat a conclusions optimistes. Aquest optimisme s'ha reforçat amb la participació del nostre gran Partit en el Govern de la República. El P.S.U., partit català, el més substantivament català per ésser partit d'obrers i pagesos, partit de la massa que més sofreix i més lluita i més exposa en la guerra que ens ha imposat el feixisme internacional, accepta la nova responsabilitat i està segur de respondre bé a ella. La guerra serà guanyada i amb la victòria haurem assegurat per a Catalunya no ja l'actual migrat Estatut, que no obstant tant estimem, sinó les més àmplies reivindicacions nacionals i socials.

Barcelona, 29 d'agost del 1938

L'experiència de dos anys de guerra. l'ahir, l'avui i el demà del nostre poble i del nostre Partit

Per Joan Comorera.

Treball, núm. 624, dimarts 19 juliol 1938.

...

Descarrega el document en format PDF

En aquests dos anys de lluites aferrissades i sovint perilloses, el Partit ha fet una gran experiència. La millor experiència d'un Partit de masses, car ella palesa que ha sabut ésser el guia, l'orientador, l'intèrpret fidel dels seus sentiments, de les seves aspiracions. La gran experiència, consisteix en què les consignes llançades des del començament i fins el llenguatge especial que elles exigien, ja no són consignes i llenguatge peculiars, particulars, característiques del Partit, sinó de tot el poble antifeixista.

Des del començament vàrem afirmar que la nostra lluita no era interior, civil, un cas semblant a les clàssiques guerres del segle XIX, sinó internacional, que en la nostra terra havia començat l'ofensiva del feixisme contra la democràcia occidental i contra, en la perspectiva última, la U.R.S.S., la nostra gran pàtria socialista, que, consegüentment, no lluitàvem per la implantació immediata del socialisme o del comunisme llibertari, sinó per la independència d'Espanya, per la consolidació de les llibertats catalanes, per una República democràtica socialment avançada, la qual, en cap cas, no podria ésser la repetició ni la caricatura de la República sense suc ni bruc del primer bienni. Aquesta definició de la nostra lluita, que és avui definició acceptada per tot el poble antifeixista, forjà la línia tècnica del Partit, ha estat la determinant dels seus èxits indiscutibles, la raó essencial del seu prestigi.

L'indefugible caràcter internacional de la nostra lluita, la increbantable voluntat de victòria de victòria del feixisme italo-alemany, ens dictà la consigna central del nostre moviment: unitat antifeixista, unitat d'acció proletària, unió dels pobles hispànics, per a fer la guerra, assolir la victòria i organitzar la pau. Els companys que de bona fe, i esperonats pels sinistres provocadors del trosquisme, varen creure en una guerra curta i fàcil, que podia portar-se endavant sense un major esforç a cop de frases més o menys revolucionàries i d'assaigs de tot ordre, tenint sota els peus un país trasbalsat per la indisciplina, l'incontrolatge, la provocació i al cim governs aparents que no governen, han acabat per comprendre l'únic camí a seguir. I la unitat antifeixista, la unitat d'acció proletària, la unió de tots els pobles hispànics contra l'enemic comú, no és avui una aspiració, sinó una realitat fecunda que porta en el seu si la victòria.

La millor revolució és guanyar la guerra, car la victòria ens obrirà tots els camins de la construcció renovadora, com voldrà i sabrà el poble triomfant. I per a guanyar la guerra ens calia, en primer terme, crear l'Exèrcit. Davant un exèrcit poderós, disciplinat, ben utillat, ben enquadrat, enfortit constantment per Hitler i Mussolini, havien d'ésser vençudes les heroiques columnes de partits i organitzacions, i ho foren. Davant l'exèrcit feixista, havia d'haver-hi l'Exèrcit Popular Regular de la República, amb comandament únic, amb disciplina d'acer, amb quadres forjats en les trinxeres, amb comandaments depurats, un Exèrcit ben utillat, ben municionat i de tremp polític ferm i pur per l'acció i l'exemple de l'heroic Comissariat, que va ésser creació espontània, genial del poble en armes. I aquesta consigna clara i precisa per nosaltres que vàrem comprendre tot seguit el caràcter de la nostra lluita, és ara, en el segon aniversari, que esdevé realitat viva i gloriosa, aspiració, voluntat de tots els antifeixistes. En la seva realització integral, implacable, està la victòria.

L'Exèrcit de la República no podia crear-se sense l'acció metòdica i dura de governs de prestigi, de governs que volguessin i sabessin governar. Per a crear aquest Exèrcit, calia superar el període de comitès de poble i de barriada, de fàbrica i de cafè, dels incontrolats i dels valents de cantonada, de la provocació trosquista i del revetllisme pseudo-revolucionari que dessagnà econòmicament i financera el país. No podia ésser d'altra manera, car un Exèrcit combatent, un Exèrcit actual, per a assolir la victòria, exigeix la mobilització sistemàtica i disciplinada dels homes i de les coses: dels homes, per a oposar-los en quantitat suficient als mercenaris del feixisme internacional; de les coses, per a proveir-lo d'allò que necessita per a no sucumbir eixorcament. El nostre Exèrcit, necessita una eficient indústria de guerra, una reraguarda unida, disciplinada, de moral ferma, una economia sana que produeixi el màxim de productes de consum interior i de divises per a adquirir a l'exterior allò que no tenim a bastament: armes, queviures, combustibles, matèries primes, una economia més sana i més rica que la dels nostres enemics. La història ens demostra que un exèrcit combatent pot ésser esfondrat per la seva reraguarda. Aquell període caòtic, d'irresponsabilitat i de provocació, fou superat, encara que a canvi de moltes vides precioses, i estem ja en ple període constructiu, amb governs prestigiosos que governen, que estan en condicions de mobilitzar més a fons i més eficaçment els homes i les coses, període de disciplina, de responsabilitat, de serenitat a la reraguarda i de comprensió en els fronts de batalla i del treball. No com on podíem o hauríem d'estar ja, però caminem pel bon camí. No és el Partit ja qui ho diu i s'esforça per fer-ho, és tot el poble antifeixista.

En el segon aniversari de la nostra lluita, el Partit pot mirar enrera i sentir-se orgullós del seu treball. La satisfacció per l'actuació passada, però, de ben poca cosa serviria, si en el nou període que avui comença, el Partit no seguís essent el que fou.

Comença el període decisiu de la nostra lluita. En el passat, teníem temps i territori per a perdre. Ara el temps no permet assaigs i el territori que ens resta hem de defensar-lo pam a pam. Aquesta característica de la situació augmenta la responsabilitat del partit i l'obliga a treballar més acuradament, més abnegadament, més serenament que mai.

La unitat antifeixista, la unitat d'acció obrera, la unió de tots els pobles hispànics aconseguida, hem de servar-la costi el que costi. No serà tasca senzilla. L'enemic comprèn la força imbatible de la nostra unitat i s'esforçarà amb intensitat creixent a destrossar-la. El Partit ha d'estar amatent per a liquidar, en col?laboració amb totes les forces antifeixistes, les maniobres, una a una. Contra la unitat antifeixista tractarà de crear oposicions artificials entre republicans i els partits obrers, entre pagesia i proletariat. Contra la unitat d'acció obrera es valdrà essencialment dels provocadors trosquistes, els quals se sostindran en els recels sindicals, no vençuts del tot, encara. Contra la unió dels pobles hispànics, mobilitzarà tots els seus recursos en homes i en diners per a crear incompatibilitats, per a enfondir diferències de criteri, per a oposar Govern a Govern, per a impossibilitar la necessària convivència, mitjançant incident més o menys greus, però sistemàtics, de caire en aparença contrari. La lluita ha d'ésser constant i sense misericòrdia. A les maniobres de l'enemic, hem d'oposar el nostre treball constructiu: ajudar a crear el Partit únic del proletariat a tot Espanya, accelerant el procés d'unificació orgànica de les dues centrals sindicals, enfortint la unitat del nostre Partit, unint camp i ciutat per una política justa de preus que no permeti especular sobre una pagesia que vol explotar els obrers o sobre un proletariat que vol sotmetre i explotar els pagesos, no admetent equívocs separatistes i equívocs centralistes, imposant, si cal, per l'acció de tots, la coordinació de treball dels governs dificultada per agents del feixisme que marxen pel camí de l'absorcionisme, negació dels tretze punts, i del sentit comú, no justificant, en cap cas, reaccions histèriques que ens porten a la política dels fets consumats pel més fort físicament. La unitat antifeixista, la unitat d'acció obrera, la unitat de tots els pobles hispànics, ha creat l'Exèrcit de la victòria. Ningú no ens la podrà prendre.

La voluntat de lluita fins a la victòria definitiva, fins a l'aixafament de Franco i dels seus traïdors, fins a l'expulsió del nostre territori dels exèrcits invasors, és l'única sortida positiva, admissible. Qualsevol altra, disfressi's amb el nom que es vulgui és la derrota. El Partit ja en té una bona experiència. (Il·legible l'original)

Uns treballen per no remeiar les dificultats que la guerra ens planteja o per crear un clima favorable a un final qualsevol. Aquesta mena de treball, de saboteig metòdic i més o menys científic, és perillós, car fatiga i exigeix més esforç del que caldrà al nostre poble. D'altres, es preparen per a donar el seu cop teatral, una vegada les condicions objectives de l'ambient hagin madurat, i a les ordres dels sectors de l'imperialisme anglès. Molts són els camins que acaben en la capitulació. Per nosaltres, catalans, hi ha el de la ?pau separada?, el de la colonització paternal de Catalunya per una potència ?amiga?. Per nosaltres, espanyols, ni ha el de la ?treva?, el de ?l'armistici?, sorpresa que avui dorm en el fons del sac de Mr. Chamberlain. Els hem de barrar uns i altres, costi el que costi. En un final de compromís, de capitulació, Catalunya ho perdria tot, els obrers i camperols de Catalunya ho perdrien tot, car seriem nosaltres, més que ningú, la peça de regateig entre els elements en pugna per a acabar ?honorablement? la guerra d'Espanya. El dilema és d'acer. Ho ha estat des del començament de la lluita, i els catalans l'hem de resoldre estretament units amb els antifeixistes de la resta d'Espanya a la nostra manera, plagui o no a Mr. Chamberlain: aixafant Franco, expulsant del nostre territori els exèrcits invasors, bastint en la nostra Pàtria alliberada la República que vulguin els espanyols.

La resistència d'avui és la victòria de demà. El nostre Exèrcit no és encara el que ha d'ésser, el que serà. Pràcticament, fa ben poc temps que s'organitzà seriosament l'Exèrcit. Amb la resistència gloriosa d'avui, trobarem el temps que necessitem per a completar l'organització de l'Exèrcit, de la indústria de guerra, del comerç exterior, del proveïment. Un temps però, aprofitat amb veritable ritme de guerra, amb treball que doni fruits cada dia en nous oficials, en nous quadres inferiors, en nous Alts Comandaments, en noves fortificacions, en nous Comissaris, en accentuada depuració militar i civil, en coordinada actuació econòmica que llanci als mercats major quantitat de productes el valor dels quals retornarà al país transformat en queviures, armes, combustibles i matèries primes, en nous estímuls per a mantenir i enfortir els sentiments antifeixistes del nostre poble, la seva voluntat de lluita fins a la victòria total. El Partit ha de considerar provocació, maniobra trosquista, acte contrarevolucionari, tot allò que condueixi a un afebliment de la resistència, tot allò que, recolzant-se en els dolors de l'hora present, en les misèries que el sabotatge metòdic ens imposa, vulgui arribar a la conclusió que la resistència d'avui no és més que un allargament eixorc dels sacrificis d'ahir. La resistència ens ha fet guanyar ja batalles interiors i internacionals. La nostra resistència ha desmoralitzat la reraguarda de l'Espanya sotmesa, precipita les ofensives de la desesperació, pertorba profundament la vida d'Itàlia i Alemany i empeny Mussolini pels viaranys de la histèria suïcida, arruïna els plans dels sectors imperialistes anglesos, enemics de la nostra causa, i remou a fons les entranyes de les masses democràtiques i proletàries de tots els països i exalta la seva voluntat d'infondre a la política dels seus governs un contingut més humà i més honest, de solidaritat efectiva envers un poble que lluita per la llibertat de tots. Un temps més de resistència aferrissada, ben organitzada, i el fruit de la victòria serà madur.

(Il·legible l'original) No és just plantejar els problemes del front subestimant els problemes de la reraguarda, com no seria just tampoc una posició inversa. Front i reraguarda són una unitat. Fins ara el major esforç s'ha realitzat per a crear un Exèrcit capaç de resistir les ofensives darreres de l'enemic. Poc s'ha fet, i de vegades, aquest poc s'ha fet malament, per a posar la nostra reraguarda en condicions de resistir l'angoixa, els dolors, les privacions de la guerra en el seu últim període, el decisiu i sempre el més feixuc. No comprendre que això és un error, no apressar-se per a rectificar-lo, ens podria ésser fatal. I essencialment la resistència de la reraguarda s'aconsegueix, amb la permanent destrucció dels elements de la cinquena columna, assegurant un ritme de producció i un mínim de proveïment. El Partit ha de sentir la preocupació constant, profunda, del problema a resoldre. Una reraguarda sense treball i en les condicions d'avui, això pot esdevenir, crea el clima propici als provocadors, als espies, als trosquistes. Una reraguarda subalimentada, no per exigències insalvables, sinó per ineptitud, per incomprensió, per sabotatge, obligada a convire amb minories tractades en règim de privilegi, pot esfondrar-se fulminantment. Hem de resoldre el problema del treball i el del proveïment, incrementant l'exportació, prenent ja les mesures adients en previsió del pitjor que pot ésser en qualsevol moment realitat. Hem de resoldre el problema del proveïment posant fi al privilegi i assegurant un repartiment just mitjançant les cooperatives de consum, important en les millors condicions ?prèvia una depuració a fons dels òrgans competents?, únicament els articles bàsics, aprofitant al màxim els recursos del propi país, desenvolupant acceleradament el consum col?lectiu, salvant de la tisi i del raquitisme les noves generacions. Ambdós problemes a Catalunya són fonamentals, i a part la línia esmentada del pla general, hem de resoldre'ls valent-nos dels òrgans propis de Catalunya, creats per Catalunya, fruits de la nostra tradició econòmica de lluita, estimats per tots els catalans, en perfecta coordinació amb el òrgans de l'Estat Central d'activitat paral?lela. Essent això possible, això hem de fer. Un Exèrcit poderós i una reraguarda unida i de moral alta faran invencible la República per més que treballin Hitler i Mussolini i llurs turiferaris dels països democràtics.

La tasca que ens espera és eminentment feixuga però el Parit pot portar-la a cap exactament com ho ha fet amb les tasques passades, no menys feixugues. Els companys han de comprendre que si el Partit és fort, tot anirà endavant. I la fortitud del Parit és la seva disciplina, la seva unitat, la seva progressiva capacitació ideològica, la formació sistemàtica de nous quadres femenins, la serenitat en la crítica dels propis errors, la depuració permanent, la vigilància severa contra les filtracions, l'honestedat en la conducta i en el treball, la capacitat bolxevic de reaccionar positivament i serenament davant les dificultats per grosses que siguin o apareguin, la seva objectivitat orientadora davant les masses democràtiques i treballadores, el seu clar sentit de la responsabilitat. El Partit farà la seva feina.

Franco, el traïdor, serà esclafat, i els mercenaris de Hitler i Mussolini seran llençats al mar!

Barcelona, 18 de juliol del 1938

Una interessant conversa amb el Secretari General del P.S.U. i Conseller d'Economia de la Generalitat, camarada Joan Comorera

Treball, núm. 746, 8 desembre 1938.

...

Descarrega el document en format PDF

Aquests últims dies alguns diaris han intentat reviure, amb arguments que no responen a la realitat, una qüestió temps ha aclarida: la participació de les sindicals -o més concretament- la participació de la CNT en el Govern de la Generalitat.

Amb solts, articles o comentaria, hom ha intentat bastir un edifici imaginari de confabulacions i actituds que no existeixen. Hom ha volgut donar, també, a la darrera reunió del Govern de Catalunya, un abast que no tenia. Que no hi havia perquè tenir-lo.

Amb tot, hem cregut interessant puntualitzar, una vegada més, la posició clara i diàfana en tot moment del nostre Partit. I no res millor que una conversa amb el nostre estimat secretari general, camarada Joan Comorera, conseller d'Economia, el qual, reintegrat a les seves tasques després d'una indisposició que l'ha retingut al llit uns dies, ha acceptat gustosament de respondre les nostres preguntes.

Plantejada la qüestió principal, el nostre company Comorera, ha contestat:

-La CNT no és al Consell de la Generalitat perquè va sortir-ne voluntàriament en produir-se la crisi del mes de juny del 1937. No hi és, perquè en produir-se la crisi del Govern de la República (març-abril) i en plantejar-se novament a Catalunya la qüestió de la seva participació en el Govern de la Generalitat, la seva actitud no facilità la solució.

La declaració del nostre company és rotunda. Amb tot, demanem una ampliació. I Comorera afegeix:

-Quan es produí la crisi de maig i es constituí el Govern amb un representat UGT i un representant CNT, quedà plantejat un problema polític. Això donà lloc a diverses reunions en les quals el President de la Generalitat -que manté tothora la responsabilitat del seu càrrec i no defuig mai el judici de l'opinió pública- va exposar i concretar el seu pensament i va arribar a la formació d'un Govern de tots els partits i organitzacions sindicals amb plena conformitat de tots ells i fou aleshores que la CNT, prenent com a pretext la incorporació d'Acció Catalana -i dic pretext perquè la CNT havia compartit la responsabilitat del Govern amb Acció Catalana en anteriors Consells- va plantejar la qüestió en termes impossibles d'acceptar ni pel President ni per ningú, i això determinà que el President Companys constituís el Consell actual.

La posició del nostre President era la justa perquè tothom podia interpretar la retirada de la CNT com una retirada voluntària, pel que fos, perquè el pretext no era pretext.

El PSU -continua el company Comorera- no va ésser cap obstacle a la reincorporació de la CNT. A honor a la veritat, tampoc no pot fer-se cap mena de càrrec ni al President Companys, ni a Esquerra Republicana, ni a Acció Catalana, ni als Rabassaires. El PSU va donar la seva conformitat al fet que, sense provocar una crisi, puix que no hi havia de què, hom procedís a un eixamplament del Govern de la Generalitat amb un representant UGT i un representant CNT, i acceptà també que en aquest nou Consell hi tingués una representació, sense Departament, Estat Català. En acceptar la solució esmentada i per tal que ningú n pogués creure que el nostre Partit cercava una situació de privilegi, declaràrem que el PSU renunciaria al lloc que hagués d'ésser atorgat a la UGT. Aquests solució justa i exactament igual a la donada al Govern de la República, no fou acceptada per la direcció de la CNT.

En realitat, els dirigents de la CNT no tractaven, ni tracten ara, de constituir a Catalunya un Govern de formació igual o semblant al Govern de la República, integrat per totes les forces antifeixistes del país, sinó que, contràriament al que s'ha fet al Govern de la República, aquests dirigents han pretès, contra l'interès de la nostra guerra i les relacions entre el nostre poble i les democràcies mundials, provocar una crisi de fons per a retornar a un Govern sindical. És aquest el problema.

L'experiència del Govern sindical s'ha fet a la República i s'ha fet a Catalunya. A Catalunya, ningú no ha oblidat aquell experiment que va ésser clos el mes de maig del 37 i a Catalunya ningú, entre els partits i organitzacions que formen el Consell, ni la pròpia base de la CNT, no pot tenir ni té interès a repetir-lo. Aquest problema ha estat superat per l'experiència i no cal parlar-ne més.

-Si la CNT ha acceptat formar part del Govern de la República en determinades condicions, per què no accepta les mateixes condicions per a formar part del Govern de Catalunya?

-Aquest és un aspecte de la qüestió que, com a catalans, ens fereix. ¿Com és possible admetre que el President de Catalunya sigui tractat diferentment de com ho ha estat el President del Govern de la República, Dr. Negrín? La CNT d'Espanya, fent-se càrrec de la situació i acceptant plenament la seva responsabilitat en la lluita contra l'enemic comú, donà al President Negrín totes les facilitats necessàries per què es constituís un Govern amb representació de totes les forces antifeixistes del país? ¿Per què aquestes facilitats no les ha volgudes donar la CNT de Catalunya al President de la Generalitat? La posició de la CNT no és justa. Tampoc no és admissible, perquè li consta oficialment quin era el pensament del nostre President i quina va ésser l'opinió del nostre Partit, i, no obstant això, pretén enrarir l'ambient i dificultar la marxa normal de Front Popular volent fer creure en l'existència d'una "sinistra" confabulació. No cal repetir ni demostrar que això no existeix. Són els partit polítics els que han de governar, perquè cadascun d'ells representa un conjunt homogeni de criteri i de conducta, la qual cosa no succeeix ni pot succeir amb les organitzacions sindicals constituïdes per treballadors de tots els criteris i de totes les conductes. Aquesta posició, donades les circumstàncies actuals de la nostra lluita, no s'oposa a una incorporació de col·laboració de les organitzacions sindicals.

-Així, doncs, la posició del Partit Socialista Unificat és declara...

-En efecte. Nosaltres no voldríem és interpretats capriciosament per ningú, ni - molt menys- amb mala fe. En tot moment, la posició del PSU ha estat clara, concreta i pública. No cal sinó recordar el meu informe del Ple ampliat del Comitè Central del nostre Partit celebrat al Palau de la Música Catalana. I el meu discurs del Tívoli en el qual jo -en nom del Partit- vaig declarar el que ara he repetit. No podia ésser pas d'altra manera, perquè la nostra línia fonamental és la unitat: unitat en e si del Front Popular, unitat de tots els pobles hispànics, unitat política dels partits de classe, unitat sindical. Treballem i seguirem treballant cada dia amb més fe i més entusiasme per la creació d'una Central Sindical única i volem per a nosaltres l'honor d'ésser els paladins de la unitat sindical, com hem estat, els primers al món! Creadors de la unitat política dels treballadors.

Aquesta línia fonamental d'unitat s'estén a tot el camp polític antifeixista de Catalunya. Hem dit i repetim que considerem històricament necessari el reforçament de la participació de Catalunya en el Govern de la República, incorporant als seus organismes fonamentals polítics, econòmics i militars, els dos partits majoritaris del nostre país, PSU i Esquerra Republicana de Catalunya, així com també aquells valors positius del nostre conjunt polític i social. Malgrat tot, perseverarem en aquesta línia perquè fora d'ella no hi ha victòria possible, perquè en la seva aplicació estricta i el més ràpidament possible, hi trobarem la solució justa de tots els problemes de tipus econòmic i social plantejats avui arreu de la República. Cal liquidar el que resti de la base financera econòmica del feixisme, constituïda per la banca, la gran indústria, la gran propietat territorial i urbana? Representants d'aquella gran burgesia que finançà la traïció. Cal també no atemptar absolutament contra un dret d'intervenció en la direcció econòmica del nostre país de la classe treballadora que s'ho ha guanyat de sobra amb la seva sang generosa, amb la seva abnegació sense límits i amb els seus sacrificis d'aquests dos anys i mig i amb la seva competència indiscutible, posada a prova, que ningú no gosarà negar, ni discutir.

Donem per acabada la conversa. Estem segurs que la posició del Partit Socialista Unificat de Catalunya davant d'aquestes qüestions, com davant de totes, resta perfectament clara.

Ens acomiadem. Ja a la porta al marge de l'interviu, el nostre estimat company remarca:

-I no seria possible que el Govern de Catalunya fos respectat com ho és el Govern de la República? Si no és possible plantejar qüestions d'aquest ordre al Govern de la República? -I és just que no es plantegin- Per què es plantegen al Govern de la Generalitat? Per què s'ha de permetre una coacció sistemàtica contra el nostre President? Dos pesos i dues mesures, no.

L.A.B.

Presència de Catalunya en la guerra per la independència

Informe del secretari general del PSUC, Joan Comorera, al Comitè Central reunit a París els dies 2 i 3 de març de 1939. Conegut com el Comitè Central d'Anvers.

...

Descarrega el document en format PDF

La línia nacional del PSU de C

Ponència presentada per Joan Comorera i aprovada pel CC el mes d'abril de 1939 i pel Secretariat de la Internacional Comunista el mes de juny del mateix any. París, 19 d'abril de 1939.

...

Descarrega el document en format PDF

"El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d'ésser formulada d'aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets."

La pèrdua total del territori de la República ens obliga a variacions tàctiques fonamentals.

En terra espanyola maldàrem per enfortir i consolidar els poders dels òrgans estatals: Govern de la República, Govern Basc i Govern de la Generalitat. Des de l'estranger hem de treballar per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista: descompondre'l a fons per crear la nova República, el nou Estat espanyol.

Ultra els problemes generals, polítics, econòmics, militars, internacionals, sobre els quals ja s'ha establert criteri i formulat consignes justes, els problemes de les nacionalitats que constitueixen l'Estat espanyol, aguditzat en termes tals que pot esdevenir el més corrosiu del règim feixista, ha de merèixer la nostra molt especial atenció.

El feixisme ofega, oprimeix, es proposa eliminar de soca-rel les nacionalitats. En la línia oposada nosaltres hem d'exaltar, reivindicar les personalitats nacionals, recollir i desenvolupar les reaccions separatistes de Galícia, Euskadi i Catalunya; popularitzar a Espanya i internacionalment el dret a l'autodeterminació total dels pobles oprimits pel feixisme; aprofitar les conjuntures favorables que ens ofereix la lluita internacional contra el feixisme per facilitar el ressorgiment de les personalitats nacionals oprimides i obtenir el seu reconeixement com a factors positius i necessaris i útils als països democràtics i per la seva més ràpida victòria.

Catalunya ha de merèixer una atenció preferent. Catalunya ha superat ja fa temps l'etapa literària del ressorgiment nacional. Els treballadors, indiferents en el temps del nacionalisme financer, petit-burgès, han esdevingut els capdavanters, els veritables definidors del moviment nacional, en crear el nostre poderós Partit Unificat, marxista-leninista. La classe treballadora, madurada políticament, directora de la transformació econòmica que ha enfortit i personalitzat Catalunya en el conjunt dels pobles hispànics, ha assimilat la concepció staliniana dels problemes nacionals i sota el seu impuls Catalunya segueix endavant, enèrgicament, pel camí del seu redreçament definitiu.

En la lluita per accelerar el procés de descomposició de l'Estat feixista espanyol, hem d'afirmar que Catalunya és el taló d'Aquiles del traïdor Franco.

Aquesta conclusió exigeix que el PSU de Catalunya tingui una línia clara. El PSUC no pot limitar-se a una posició de suport a tendències alienes de separatisme. El PSUC no s'ha de perdre en més o menys encertades generalitzacions sobre els drets dels pobles a disposar lliurement del seu destins. La seva línia ha d'ésser afirmativa i concreta i de tal naturalesa que per ella esdevingui automàticament, el líder indiscutible del Front Nacional de Catalunya, l'aglutinant únic de tots els catalans honrats que lluiten per alliberar-la de traïdors i opressors, de colonitzadors estrangers i de feudals agraris castellans i que a la vegada, impedeixi que el moviment nacional català degeneri en nacionalisme petit-burgès, de reaccions histèriques i sense perspectiva històrica.

Cada crisi política ha determinat un salt endavant del moviment nacional català. En el curs del segle XIX, Catalunya venç el marasme en el qual caigué després del 1714. Aribau, Almirall i Pi i Margall simbolitzen el renaixement literari, històric i polític. El moviment romàntic, inconnex, alimentat per petits nuclis, alguns dels quals no copsaren el seu valor històric, es concreta, esdevé nacional, catalanitat en la mesura en què la pagesia assimila la tècnica dels conreus especialitzats, en què la burgesia es troba en possessió d'una rica indústria, en què la menestralia identifica la defensa del seu progressiu nivell de vida amb la lluita contra l'agrarisme feudal castellà, de la meseta, la pèrdua de les colònies tanca el període romàntic. Les conseqüències econòmiques de la derrota per a un país en procés de ràpida industrialització en foren la causa immediata. L'antimonarquisme, l'antimilitarisme, l'anticastellanisme, caracteritzen el començament d'aquest nou període. Les reaccions esmaperdudes del poder central, tramesa del "colonitzador" Lerroux, violència dels oficials espanyols, lleis d'excepció, no varen frenar el moviment nacional. L'acceleraren. L'apassionament polític, patriòtic, era alimentat per una burgesia ja forta i intel?ligent, oposada a una política central econòmica, aranzelària, de tipus agrari. Solidaritat Catalana n'és el primer fruit. Catalunya ja no és una expressió administrativa dividida en "quatre províncies", és una nació recobrada. Dirigida per una burgesia enèrgica, políticament organitzada, fidelment representada i defensada pels seus líders Prat de la Riba i Cambó, Catalunya salta ràpidament l'etapa municipalista i obté la primera victòria política: la Mancomunitat. Per la llei, la Mancomunitat no era més que un òrgan administratiu de les quatre diputacions catalanes, però de seguida fou el "Govern" de Catalunya amb el seu "president" Prat de la Riba. Amb la Mancomunitat, òrgan insuficient per satisfer l'ambició política dels catalans, s'articula el moviment separatista en mans d'un fill de Solidaritat Catalana, Macià. La dictaura de Rivera dissol la Mancomunitat, prohibeix l'ús del català, les cançons catalanes, les danses catalanes. La repressió vigoritzà el moviment nacional i provocà un desplaçament de forces; la burgesia catalana s'alia a Primo de Rivera i perd la direcció política hegemònica de Catalunya. Els partits republicans signen el Pacte de Sant Sebastià, segona gran victòria política de Catalunya: el Pacte de l'Estatut i del reconeixement de la nacionalitat catalana pels partits republicans i socialista espanyols. Els partits espanyols varen anar més enllà del que podia ésser el seu propòsit, empesos per l'acció del Macià exiliat, el símbol del catalanisme intransigent, que, tanmateix, es refusà a signar un pacte "moderat". Amb la proclamació de la República, Catalunya no donà la seva confiança als signants del Pacte de San Sebastià, sinó al seu oposant, a Macià, que predicava una Catalunya lliure socialment avançada. Aquest fe, de profunda significació, assenyala la incorporació massiva de la classe obrera a la vida política. L'Estatut és la tercera gran victòria política de Catalunya, car de la unitat administrativa de la Mancomunitat salta a la unitat política constitucional. El feixisme triomfant, suprimeix l'Estatut, desferma sobre el país la repressió més bestial que hagi conegut la nostra història. ¿Quina serà la forma que prendrà la quarta victòria política de Catalunya...? La burgesia no dirigeix ja el moviment nacional català. Els dirigents del moviment nacional català són els treballadors i la pagesia, els quals han format el seu instrument polític: el PSU de C, el seu instrument sindical: la UGT, el seu òrgan polític: la FESAC, els quals se senten forts i esperonats per una experiència reeixida d'emancipació econòmica que durà tant com la guerra.

Cal esperar un retorn pur i simple de l'Estatut? L'experiència històrica ens demostra que no.

Hem d'acceptar un envigoriment fortíssim del catalanisme intransigent.

La dictadura feixista persegueix a sang i foc els catalans i la més mínima expressió de catalanisme. La dictadura feixista vol descatalanitzar Catalunya, afusellant, empresonant, prohibint l'idioma a l'Escola, l'Institut, a la Universitat, en qualsevol acte de vida col?lectiva, assajant el desplaçament de poblacions. El feudalisme agrari castellà té en Catalunya una colònia de primer ordre, bona només per a produir riquesa i lliurar-la als seus dominadors. La colonització italiana destrossà la indústria competidora i els conreus que l'estorbaven en els mercats mundials. No hi haurà a Catalunya classe ni estament que no senti la ferida dolorosa. El burgès pel tracte insolent del feudal castellà, el pagès per la pèrdua del seu benestar, fill de la tècnica que va saber assimilar i perfeccionar, el menestral de tradició liberal i catalanista, per la barroeria anticatalana i per l'esclavatge econòmic que li posen els feudals castellans i italians. Els treballador pels salaris de fam, per les llargues jornades, per les fàbriques que "foren seves" destruïdes o tancades, pel contrast brutal del seu sotmetiment econòmic d'avui a la seva emancipació econòmica d'ahir. Totes les classes i estament de Catalunya han de reaccionar amb violència. Els grups tradicionals del catalanisme, reaccionaran en separatisme pur i simple. La classe obrera, la gran massa pagesa, reaccionaran en pro d'una Catalunya lliure que els retorni i completi el règim de llibertats, de dignitats, d'emancipació econòmica.

(...)

L'Estatut va ésser l'expressió d'un període d'hegemonia republicano-socialista a Espanya, republicano-anarquista a Catalunya. Amb la guerra la fesomia política ha canviat profundament a Espanya i a Catalunya. A Espanya, el Partit Comunista ha esdevingut el partit més fort de la classe obrera. A Catalunya, dos fets s'han produït de vasta transcendència històrica: la consolidació i vertiginós desenvolupament del moviment marxista-leninista, l'afebliment del confusionisme del republicanisme d'esquerra i de la seva expressió sindical, econòmica: l'anarquisme. Aquesta simultaneïtat d'engrandiment i d'enfortiment del moviment marxista-leninista a España i a Catalunya, obre un nou període del plantejament i solució dels problemes nacionals. (...)

La maduresa es donarà ara, car les etapes del moviment nacional català són ben clares: Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana.

El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d'ésser formulada d'aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets.

El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Catalunya Unida es redreçarà

El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Descarrega el document en format PDF

Carta adreçada a l'Honorable President de la Generalitat pels consellers del PSUC

El document es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Descarrega el document en format PDF

Contra la guerra imperialista i per l'alliberació social i nacional de Catalunya

Informe presentat per Joan Comorera el 8 de setembre de 1940 als militants del PSU de Catalunya a Mèxic DF, a on havia arribat feia pocs dies, provinent de Moscou. Partit Socialista Unificat de Catalunya (SC de la IC).

Descarrega el document en format PDF

 

La situació internacional i nacional

Extracte de la conferència pronunciada pel company Joan Comorera el dia 26 de febrer del 1942, a l'Agrupació Amics de Catalunya de Mèxic, DF.

Descarrega el document en format PDF

El problema de les nacionalitats a Espanya

"Estudi dels problemes nacionals d'Espanya fet per Joan Comorera, emprant un mètode clar i dialèctic: a la llum de la ciència del marxisme, la interpretació leninista i la realització stalinista."

Conferència de Joan Comorera dirigida als militants del Partit Comunista d'Espanya, en l'estage de l'Agrupació Amics de Catalunya a Mèxic, en el mes de març de 1942. És editada per l'organització del PSUC de Santiago de Xile, 1942, i també per Edicions Catalunya, maig de 1942.

Descarrega el document en format PDF

Carta oberta a un separatista

Carta adreçada per Joan Comorera a J. Carbonell Puig. Mèxic, DF, 3 de juliol de 1942.

...

Descarrega el document en format PDF

José Díaz i el problema nacional

Article de Joan Comorera, publicat a Nuestra Bandera, Mèxic, any III, número extraordinari, juliol de 1942.

Descarrega el document en format PDF

Franco i Falange són la guerra

Conferència pronunciada per Joan Comorera el 3 de desembre de 1942 a Mèxic DF, davant d'un grup de militants del PSUC.

El document complert es pot consultar a l'Arxiu Massip (Joan Comorera) de la Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

Descarrega el document en format PDF

Els separatistes d'un costat de l'Ebre i els de l'altre costat

Text de la conferència de Joan Comorera, pronunciada a Mèxic, el 1943, reproduït per Edicions Lluita. Tolosa de Llenguadoc, 1945.

Descarrega el document en format PDF

Una nova etapa històrica

Conferència de Joan Comorera, pronunciada el 12 de juny de 1943, en una assemblea de militants del PSUC residents a Mèxic DF, amb motiu de la dissolució de la Internacional Comunista.

Descarrega el document en format PDF

La nació en la nova etapa històrica

Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya. Mèxic, 15 de juny de 1944.

Descarrega el document en format PDF

Carta de Joan Comorera a Carles Pi i Sunyer

L'Havana, 21 d'agost de 1945.

...

Descarrega el document en format PDF

La revolució planteja a la classe obrera el problema del poder polític

Carta oberta de Joan Comorera a un grup d'obrers cenetistes de Barcelona. Gener de 1949.

...

Descarrega el document en format PDF

Declaració de Joan Comorera, Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya

El text complert es pot consultar a Nous Horitzons, núm. 82, juny de 1982.

Descarrega el document en format PDF

Espanya no és una nació

Treball (comorerista) 15 de gener de 1952

Descarrega el document en format PDF

Catalunya és una nació.

Treball (comorerista) 1 de febrer de 1952

Descarrega el document en format PDF

 

Les nacions són iguals en drets.

Treball (comorerista). Desperta't Catalunya

Descarrega el document en format PDF

La pàtria és dels obrers.

Treball (comorerista) Desperta’t Catalunya.

Descarrega el document en format PDF

El miracle del PSUC

Treball (comorerista). Desperta't Catalunya de l'1 de maig de 1952

...

Descarrega el document en format PDF

Vull donar

Contacte

fundacio@noushoritzons.cat934 123 393
chevron-downplus-circle linkedin facebook pinterest youtube rss twitter instagram facebook-blank rss-blank linkedin-blank pinterest youtube twitter instagram