Fundació Nous Horitzons

Entrevista a Juan Carlos Villamizar, del Polo Democrático Alternativo.

El Polo Democrático Alternativo és la confluència de diverses forces polítiques d'esquerra, un espectre ampli i pluralista que va néixer com a un gran acord parlamentari d'unitat per plantar cara en el congrés de la República a la dreta colombiana.

Colòmbia sovint és nomes coneguda a casa nostra per las seva violència política sent la realitat política del país molt desconeguda per nosaltres més enllà dels conflictes armats que sacsegen aquest país des de la seva independència. Les antigues gerres civils entre liberals i conservadors van derivar a finals dels 50 en un conflicte entre l’establiment i una nova insurgència d’inspiració marxista que dura fins als nostres dies. En mig d’aquesta violenta realitat les dues plataformes politiques més important de les esqueres, el Polo Democrático Independiente, conformat principalment per els antics membres del M-19, i Alternativa Democrática, liderat pel carismàtic Carlos Gaviria, van conformar a les darreres eleccions presidencials el Polo Democrático Alternativo. El candidat presidencial del PDA Carlos Gaviria va aconseguir un 22% dels vots, sent el segon candidat més votat desprès d’Uribe i situant-se deu punts per sobre del candidat del Partit Conservador. A nivell local el PDA va guanyar l’alcaldia de Bogotà i la governació del departament de Nariño, tota una oportunitat per, al igual que altres organitzacions progressistes com el PT brasiler i el FA uruguaià, arribar a competir per el govern nacional demostrant la capacitat de govern de l’esquerra transformadora des de els ens locals.

Fundació Nous Horitzons: El PDA està format en base a uns principis programàtics comuns dels seus membres. Quins són aquests punts bàsics que permeten la unitat?

Juan Carlos Villamizar: El Polo Democrático Alternativo és la confluència de diverses forces polítiques d'esquerra, un espectre ampli i pluralista que va néixer com un gran acord parlamentari d'unitat per plantar cara en el congrés de la República a la dreta, dit sigui de passada una de les més recalcitrants i reaccionàries que ha tingut l’Amèrica Llatina després dels anys de les dictadures.

El Polo és el producte de la necessitat d'accions unitàries, de concentració de força i d'una creixent vocació de poder per part de les classes populars. Assolir un projecte que respongui a tantes visions, que reculli tanta pluralitat, que vinculi diferents tendències polítiques no és fàcil, però és indispensable, per tant es va assolir definir el marc de l'acord en 12 punts anomenats idearis “d'unitat” que recullen aquells mínims en els quals tots els corrents polítics, partits i persones que formen part d'aquesta nova organització comparteixen plenament. Fonamentalment la lluita per la sobirania nacional, la construcció d'un govern i un estat controlats per les classes i sectors del treball i la producció, el respecte i l'aplicació real dels drets democràtics, polítics, socials, econòmics i culturals. D’altra banda l'ideari d'unitat recull un postulat enfront de la guerra que viu el país, que la sortida al conflicte intern colombià és política i negociada.

FNH: A Colòmbia ja s'escalfen els motors de les pròximes presidencials. Els uribistes proposen una reforma constitucional per permetre una 3ª reelecció d’Álvaro Uribe. Calos Gaviria tornarà a encapçalar la candidatura del Polo?

J.C.V: A partir de l'última reunió del comitè executiu nacional el Polo engega les bateries per a la contesa electoral. Gustavo Petro, senador de la República, i Lucho Garzón, exalcalde de Bogotà han deixat saber les seves aspiracions per a fer-se amb la candidatura per al 2010, mentre Carlos Gaviria ha estat molt caut i en reiterades ocasions ha deixat clar que farà el que li demandi el partit, sense més. No obstant això, tota la bancada parlamentària excepte dos congressistes, entre els quals Petro, van signar una carta protegint Gaviria com a president del Polo i candidat a la presidència. Això és a més el reflex del clam nacional, tenim en Carlos Gaviria els elements indispensables d'un gran estadista amb profundes arrels democràtiques i un respecte absolut per la constitució, entre altres raons per haver estat president de la cort constitucional. Per tal raó crec que segueix sent clarament el candidat del Polo. Mentre, hi hagi la dreta colombiana efervescent amb el tema de la tercera reelecció, no veig que hi hagi cap problema en el tràmit de la llei, però tampoc veig clar que l'opinió pública vulgui quatre anys amb més del mateix, tret que, en efecte, consolidi la seva política de seguretat democràtica derrotant la insurrecció i traient el TLC endavant, una mica difícil amb la resistència del partit demòcrata a aquest acord. A més veig difícil que assoleixi derrotar les FARC per la via militar. Així no està molt clar el tema de la reelecció d’Uribe encara que es preparen altres fers dirigents de la mateixa estirp que pretenen continuar el camí emprès per l'actual govern.

FNH: Quina és l'alternativa del Polo enfront de la política guerrerista d’Uribe plasmada en l'esmentada " seguretat democràtica" i el Pla Colòmbia per aconseguir la pau en el país?

J.C.V: El Polo en el poder iniciarà un procés de pau seriós, de cara al país, un procés de democratització de les institucions de l'Estat, una reestructuració de les forces militars, un viratge en la política internacional cap a la cohesió regional andina i llatinoamericana. Per explicar això només cal veure el que estem fent on ja governem. El dia 9 d'abril els diaris van publicar part del pla de desenvolupament de l'ajuntament de Bogotà, amb el 60% del pressupost per a inversió social. Això implica que la cobertura en educació serà del 80% i  arribarà fins a nens a partir dels 3 anys d'edat; implica una injecció de recursos per garantir l'ensenyament de l'anglès en tots els col·legis públics i l'extensió de la cobertura de la xarxa de salut pública del districte. Això és una gestió d'esquerres, redistribució a través de la inversió social, pujar els indicadors de qualitat de vida. No veiem viable buscar la pau a través d'una derrota militar ni amb un acord que no vagi acompanyat de solucions als problemes estructurals que van ser i segueixen sent el germen de la confrontació armada. Colòmbia requereix una redistribució de la terra, requereix reformular el pagament del deute extern, requereix una política de preservació del medi ambient, de les seves conques hidrogràfiques, de l’Amazones, i un programa d'eradicació de cultius il·lícits, com la fulla de coca. No obstant això, en aquesta qüestió el Polo també és clar, entenem que el narcotràfic és el combustible de la guerra interna, però exigim, i des del govern exigirem, que es declari un problema de salut pública, que es reconegui en els països consumidors que ha de ser abordat des de la prevenció, des de l'educació i la regulació del seu consum, no sota la lògica de fumigacions químiques de les selves colombianes i ajuda militar a l'exèrcit per carregar contra el camperol que conrea la fulla. Solucionant aquests problemes estructurals, donant garanties a la insurrecció perquè accepti les regles d'un sistema democràtic sense que siguin blanc d'una aniquilació com va ocórrer amb la Unión Patriotica, partit conformat per a un procés de desmobilització de les FARC i que en els anys 80 va ser objectiu de la més sagnant persecució per part de grups paramilitars fins a dur-lo a la desaparició física amb més de 4.500 militants de les seves files assassinats fins a 1992.


FNH: Parles de negociació i d'acord humanitari. En els últims dies estem veient com diferents actors internacionals s'estan implicant a buscar sortida negociada al conflicte. Com valores la passivitat de l'Estat espanyol enfront dels esforços que estan fent altres països i actors polítics, com per exemple França o els demòcrates d’EUA?

J.C.V: Em sembla poc lògica la resposta i el paper d'Espanya en la crisi humanitària de Colòmbia. Quant a les relacions amb Amèrica Llatina el govern de Zapatero no ha canviat la seva línea estratègica respecte la que duia Aznar, sembla una mica exagerat però no cal anar molt lluny Malgrat que Uribe està aïllat en la regió pel que fa al seu suport a la política econòmica de Bush a Amèrica Llatina, malgrat les greus denúncies de violacions de Drets Humans per part de l'estat, denunciades per diferents organismes multilaterals; malgrat tot això, han prevalgut els interessos econòmics. El resultat és el silenci enfront de fets greus com el bombardeig del campament del negociador per a l'alliberament d’Ingrid Betancourt, Raúl Reyes, i la violació del territori equatorià, entre d’altres. Són preocupants a més a més, les denúncies no respostes que se li han fet sobre la conducta de Repsol en territoris indígenes de Colòmbia, qüestionaments sobre contractació de Telefònica i Gas Natural. És a dir, avui dia existeix una relació neocolonial amb Amèrica Llatina, o dit d'una altra manera, impera el pragmatisme delineat per Felipe González, qui encara avui és figura rellevant per a aquestes relacions en les quals el negoci està per sobre dels valors democràtics, l'ètica política i les conviccions.