Fundació Nous Horitzons

Entrevista a Salomó Torres, Pagès i Responsable de Formació i Transferència Tecnològica, Medi Rural i Sectors d’Agricultura i Ramaderia Ecològiques a la comissió permanent d’Unió de Pagesos. 

Fundació Nous Horitzons: Quina situació tenen avui l’agricultura i ramaderia ecològica a Catalunya?

Salomó Torres: Tenen una situació complexa. Fa uns 20 anys tenien un pes específic important dins el que és l’agricultura i ramaderia ecològica a nivell d’Estat espanyol i actualment la situació està sota mínims. Catalunya té un sector agroecològic potent si tenim en compte tot el que és l’agroindústria de transformació. Ens passa el mateix que amb l’agricultura convencional, tenim una agroindústria potent, però tenim un sector primari que és el que produeix la matèria primera, que després s’ha de transformar, mancada de moltes coses. En el cas del sector agroecològic en el sector productiu ens passa exactament el mateix, tenim explotacions de petites dimensions poc professionals, que no vol dir que no hi hagin de professionals, però bàsicament la majoria no ho són. Aquest sector a Catalunya té expectatives, però la situació actual és d’una precarietat important.

FNH: S’ha produït un canvi de model des del Departament d’Agricultura després del canvi de Govern del 2003?

ST: Fins ara no hi ha hagut una aposta per l’agricultura ecològica. Hi ha hagut promeses, se’ns ha dit que s’hi apostava, se’ns ha dit que es faran coses. Però avui en dia, només s’ha concretat l’aposta per fer un Pla d’Acció que permeti desenvolupar el sector. Una aposta clara decidida i ferma del Govern cap a aquest sector, malauradament no hi ha estat.

FNH: Quin ha de ser el model agrícola català de futur? I pel que fa a la ramaderia?

ST: Ha de ser un model complex. Nosaltres sempre hem apostat pel model de la qualitat, del producte diferenciat. Estic parlant bàsicament de promoure models de promoció ecològica, com per exemple potenciar les denominacions d’origen, les indicacions geogràfiques, promoure els vins i olis de qualitat i fins i tot denominacions ibèriques. Per tant el model nostre, en principi va encarat en aquesta direcció, més tenint en compte que les revisions periòdiques que es van produint de les polítiques que ens vénen imposades des de Brussel·les ens marquen la tendència que, o ens espavilem per la via del valor afegit de la producció, que vol dir apostar pel model ecològic, o tindrem problemes. Això vol dir no acceptar el model que l’agroindústria ens vol imposar que és el model de marca blanca, model d’empresa alimentària que fa que siguem els “xinesos” d’Europa, per dir-ho d’alguna manera. Per tant la nostra aposta va per la via del valor afegit, l’aposta per l’agricultura que creiem que necessita Catalunya va en aquesta direcció l’agricultura i la ramaderia ecològica encaixen perfectament en aquest model. Sempre diem que Catalunya té més d’un model agronòmic, pots comparar els secants de Lleida al sud del Segrià i les Garrigues amb l’agricultura de l’Empordà o de la Garrotxa i no té res a veure, o el del Delta de l’Ebre comparat amb el de la Segarra. Tenint en compte les característiques de cada territori, el mínim denominador comú hauria d’anar en la línia d’oferir a la societat uns aliments de qualitat de la indicació geogràfica protegida, de les denominacions d’origen, a fi que els pagesos tinguin accés als mercats amb valor afegit amb un preu digne que vol dir qualitat de vida pels pagesos.
En la ramaderia parlaríem del mateix. Encara que aquí tenim fama que “hi ha més porcs que persones” i per tant tenim un sector, que no dic que estigui sobredimensionat, però que s’ha de replantejar el seu creixement en el futur. Quant a la ramaderia, una diferència amb l’agrícola és que encara depèn més de l’agroindústria. La ramaderia independent, que podria ser aquell ramader que compra el bestiar i després el reprodueix i l’engreixa de forma natural i el comercialitza com a tal, amb les diferents crisis que hem patit d’aviram, de porcí, de les vaques, ha quedat bastant tocat i bastant malmès.

FNH: Tenen cabuda els transgènics en aquest model?

ST: No, el model d’agricultura transgènica ens ve imposat per les multinacionals, per les comercialitzadores de llavors. Bàsicament és un model que ha nascut a països com Estats Units, amb extensions molt grans de terreny. Allà, no ho sé, però és possible que la coexistència entre l’agricultura amb transgènics i les altres sigui possible. Amèrica Llatina és un món, Àsia també. Però concretament a Catalunya la coexistència és impossible. La poca gent que estava treballant amb blat de moro ecològic ha hagut de plegar perquè se’ls han contaminat els camps, és l’única varietat autoritzada per ser sembrada alterada genèticament. Un altre debat és si Catalunya necessita com a model agrícola la implantació dels correus transgènics, insisteixo en què només estem parlant de blat de moro, però a mig termini es poden incorporar altres varietats si el Ministeri d’Agricultura segueix fent el “tonto” i cedint als xantatges dels de sempre per autoritzar noves varietats i noves llavors. Si això succeís estaríem parlant d’altres crisis, en el camp de l’arròs, de l’ordi, fins i tot alguna hortalissa. Però això avui no es dóna. Hauríem d’analitzar que el futur és complex però aquests dos models són francament incompatibles, si s’aposta per un no s’hauria d’apostar per l’altre, el cafè per a tothom no s’aguanta per enlloc.

FNH: Té sentit lluitar per una agricultura sense transgènics? Com ho podem fer?

ST: Té sentit una lluita contra dels transgènics, no només a l’agricultura. A l’agricultura estem fent aliments per les persones, per la societat, per tant hem de lluitar per una alimentació sense transgènics. Hem de lluitar perquè no n’hi hagi al camp, però també perquè no n’hi hagi a les botigues, ni als mercats, ni als supermercats. És una lluita que va més enllà del que podria ser la producció. Té sentit lluitar-hi, té sentit posar sobre la taula tots els arguments possibles i fer pedagogia d’això. En el meu cas, que treballo com a pagès, no utilitzo arguments científics perquè no els tinc. Però sí que aposto sempre per un model d’agricultura, el de la qualitat, el del valor afegit, el del producte diferenciat. Aquí els transgènics no hi caben. Com a pagès, però també com a consumidor, demano a l’Administració que accepti el dret democràtic de la ciutadania a estar informada. Amb això vull dir que si un producte conté un 0,01 d’elements manipulats genèticament el consumidor ho ha de saber. Si en el mercat hi ha productes carnis que han estat alimentats amb productes genèticament manipulats, el consumidor ho ha de saber. Serà una decisió del ciutadà/consumidor escollir aquest producte o no. La lluita ha d’anar en paral·lel: d’una banda fer la pedagogia necessària del model d’agricultura que tenim a casa nostra, que és el que crec que ens ha de ser viable. En segon lloc, el dret a què siguin lliures de transgènics tots els establiments possibles de comerç. I en tercer lloc, el dret a accedir lliurement a la informació i a la transparència.

FNH: Creus possible la coexistència dels transgènics amb els cultius convencionals i ecològics? Tens constància de casos de contaminació?

ST: És el que dèiem abans. La poca gent que feia blat de moro ha plegat. Bàsicament gent de l’Urgell. La contaminació és per flux pol·línic, les espores de pol·len dels cultius transgènics van a la flor mascle dels altres camps veïns i el que fan és hibridar-se. La contaminació succeeix quan el transgènic i el no transgènic floreixen alhora. Un dels mecanismes perquè no hi hagi contaminació és que un dels dos se sembri abans o més tard. Però si no se sembra en el moment òptim, la productivitat baixa. En el cas de la gent de Bellcaire d’Urgell, van optar per sembrar més tard, però les rendibilitats no eren les mateixes i han hagut d’acabar plegant. L’altre cas que conec és el company Enric Navarro a qui se li va contaminar el blat de moro per organismes genèticament manipulats i va cremar públicament la seva collita per denunciar-ho. A aquest company l’estem defensant jurídicament. Per tant sí que hi ha casos. Per tant, la proposta de decret que presentava el Departament d’Agricultura la legislatura passada establia un marge de seguretat de 200 metres. Però hi ha casos de contaminació a més de 1000 metres. Quan a Lleida baixa el Serè, o Vent de Dalt que en diuen, a diferents comarques et poden desplaçar mostres de pol·len contaminades a uns quants quilòmetres de distància. Així doncs, garantir que no hi hagi contaminació encara que sigui amb un marge de seguretat molt important és impossible. Els casos de contaminació produeixen la reculada dels productors ecològics en contra de l’avenç que desgraciadament té l’agricultura transgènica.

FNH: Existeixen avui a Catalunya altres cultius transgènics a més del blat de moro, que és l’únic legalment reconegut?

ST: No, corren rumors que a Andalusia pot haver-hi algun tomàquet sospitós, però autoritzat, no. Els rumors acaben sent una llegenda urbana; en aquest cas rural. De moment no se sap ni és té constància que hi hagi altres varietats de transgènics al mercat a part del blat de moro. Tot i que hi ha gent que està fent córrer pels despatxos que això acabarà liberalitzant-se del tot.

FNH: Com valores el paper de l’IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries)?

ST: És el nostre organisme públic de recerca. Té quasi 30 anys de vida. En principi va ser concebut perquè el món del coneixement generés informació útil per al sector agrari. La veritat és que amb el pas dels anys el sector agrari ha estat l’últim que s’ha beneficiat dels seus estudis de recerca, malgrat ser un organisme públic. Si aquest centre ja ha aportat poc per al conjunt de l’agricultura catalana imagina per a l’ecològica. En l’últim racó del cervell d’algun científic deu haver-hi la voluntat de fer recerca en el món agroecològic. Comencem a veure que aquest és un sector que pot tenir cert futur, es comencen a moure volums de diners importants i per tant pot aparèixer algú susceptible de cofinançar algun programa de recerca amb la col·laboració de l’IRTA. En el seu programa dels propers 5 anys alguna cosa hauran de posar-hi,  però a la pràctica la inversió que fa l’IRTA avui en recerca ecològica no és 0 però deu ser un “0,002”, pràcticament res. En el cas de l’IRTA, malauradament, es fan massa treballs de recerca de suport a les cases d’inputs del sector agrícola. S’hauria d’analitzar quines són les necessitats del sector agrari, muntar unes jornades i preguntar als pagesos “què és el que necessiteu per millorar les vostres explotacions, per ser més eficients?”. En comptes d’això, la pròpia manca de recursos de l’IRTA ha fet que es generés un mecanisme endogàmic, que el que fa és anar a buscar empreses de fora del sector que normalment són venedores d’inputs al sector primari i acaba fent recerca de llavors, d’adobs de fitosanitàries, etcètera, per després poder-ho aplicar al sector primari. Això ho fan sempre tenint en compte les necessitats de les empreses i no les necessitats del sector. Entenem que des d’un organisme públic com és l’IRTA aquest mecanisme hauria de ser a l’inrevés. En el consell d’administració d’aquest Institut de Recerca, que és el que acaba decidint cada any els pressupostos i acaba definint les tendències de recerca, el que seria lògic és que hi hagués participació del sector productor. Jo, per exemple, vinc d’un món on la transmissió del coneixement es feia de generació en generació, jo no he pogut anar a la universitat, jo el que sé és el que m’ha dit mon pare i les quatre experiències que he fet al llarg de la meva vida. Però al segle XXI estem instal·lats en la societat del coneixement i com la transferim després a qui la necessita, el més normal i lògic és que en els òrgans de decisió d’aquests organismes, i més si són públics, hi hagin aquells agents que es cregui pertinents i oportuns. En el meu cas, jo sóc membre d’una permanent nacional d’un sindicat que es diu Unió de Pagesos, que ha estat escollit democràticament pels seus pagesos amb els seus vots cada 4 anys, com a màxim representant davant dels organismes públics i sóc el responsable de formació i de transferència tecnològica, de recerca no, perquè no fem recerca. Com a mínim, que aquesta organització, Unió de Pagesos participés a l’IRTA. Després ja ens espavilaríem com crear el marc per definir les necessitats i fer la recerca. Davant la propera reforma de la llei de l’IRTA, una de les esmenes que la meva organització ha presentat és que hi hagi un representat, no de la Unió, sinó del sindicat de pagesos majoritari d’aquell moment. Els pagesos necessiten algú que faci aportacions i que faci de pont dins l’organisme que genera coneixement i el sector en què ha d’aplicar-se.

FNH: Com valores la relació avui entre la pagesia i el moviment ecologista?

ST: És una relació complexa. No tant del sector agroecològic, però sí des de la pagesia en general. El pagès, de mena i de psicologia, és un personatge desconfiat i descregut i que per molts anys duri. Per tant defuig de depèn quins comentaris, de depèn quins personatges i de depèn quins arguments. També cal dir que el món ecologista és bastant heterogeni, això vol dir que hi ha qui es defineix com a ecologista, com a mediambientalista, com a conservacionista... Amb els pagesos passa el mateix. Amb la qual cosa el panorama és força complex. Això no vol dir que no hi hagi llocs on les entitats ecologistes i les entitats pageses puguin tenir bona sintonia i fins i tot col·laboració, i altres llocs on estan a les barricades o als tribunals. La meva anàlisi és que massa vegades hi ha grups ecologistes que prenen decisions o fan propostes que van en contra, ja no dels interessos, sinó de les pràctiques culturals i ancestrals dels pagesos, sense tenir en compte que tenim una natura i tenim un paisatge i un territori que és fruit de la feina de generacions i generacions de pagesos. Alguns exemples d’això són la caça de la barraca; la utilització del foc, no per cremar rostolls sinó com a element desinfectant, ja que en alguns casos es recomana per eliminar virus, el foc sempre ha format part de la pràctica pagesa; o la utilització de l’aigua. Evidentment això no vol dir que hi hagi alguna pràctica que s’hagi de revisar, que de fet ja s’està fent, jo no dic que no. Per tant hi ha girada d’esquena dels uns vers els altres, perquè hi ha molts pagesos que quan veuen un ecologista ja li diuen “happy flowers” i coses així. Crec que es necessita un acostament entre gent que ideològicament pretén lluitar per un territori més sostenible amb una gestió més acurada del terreny i del temps i una gent que és l’encarregada de gestionar el territori de manera correcta i endreçada. Crec que aquests ponts s’han de construir d’una manera o altra. Agradi o no agradi els col·lectius pagesos i ecologistes perseguim el mateixos objectius. Jo sóc del parer que la pagesia necessita aliats socials importants i un d’ells hauria de ser el món ecologista. Avui és possible que hi hagi algun col·lectiu ecologista aliat, però no és un fet general, hi ha una incomunicació que fa impossible que aquests ponts de diàleg, de debat, de compromís siguin factibles.

FNH: Tenint en compte les àrees de gestió d’ICV en el Govern de la Generalitat, quin paper creus que ha de jugar,per impulsar un model agrícola sustentat en l’agricultura ecològica?

ST: Hauria de ser en l ‘ABC de l’ideari ecosocialista, sense perdre de vista el conjunt global i tenint clar que a Catalunya no tot pot ser només agricultura i ramaderia ecològica, però sí creure que com a objectiu hauria d’haver una part important de producció ecològica, de transformació ecològica de promoció agroecològica i de consum de productes certificats ecològics en el mercat i més presència en aquest sentit. Jo crec que fins ara ICV no ha fet una tasca, que és complexa perquè té la quota de govern que té, però jo he trobat a faltar una valentia similar a la que va tenir quan el túnel de Bracons, o el fet de dir no públicament a la MAT, no a la bossa de gas del Canà, o dient que sí a les tepes en contra del col•lectiu de regants de Lleida. En canvi en agricultura ecològica sí que ha dit alguna cosa, però ha faltat bel·ligerància política, una aposta decidida. Aposta decidida per ICV vol dir seure’s amb el PSC que és qui gestiona l’àrea d’agricultura en el Govern i dir que per Iniciativa és important fer una aposta decidida i ferma per desenvolupar el sector agroecològic, sense oblidar ni obviar tot el que tenim actualment a nivell agrari.

FNH: Com veieu els pagesos la proposta que ICV va fer per declarar Catalunya lliure de transgènics i que el Govern va tombar?

ST: És molt complicat. Unió de Pagesos i Iniciativa havíem treballat plegats l’anterior legislatura amb la companya i amiga Bet Font en el tema d’una estratègia, que era la de declarar Catalunya lliure de transgènics, que és una cosa que Unió de Pagesos reclama, malgrat que molts pagesos afiliats a altres organitzacions defensen no només que Catalunya tingui actualment transgènics sinó fins i tot investigar noves varietats. Nosaltres estem en aquesta línia, la de declarar Catalunya lliure de transgènics i un model agrari propi, de qualitat i no quantitat. Estem en contra de la presència de transgènics. L’estratègia era que mentre no sigui legalment possible fer que Catalunya estigui lliure de transgènics intentar fer dues coses: en primer lloc, treballar jurídicament per regular la presència de transgènics a través d’un decret que ICV va aturar l’anterior legislatura i Unió de Pagesos tampoc estava d’acord en el seu contingut. En segon lloc, donar una sortida comercial a aquella producció que no sent ecològica o no sent de producció integrada de forma diferenciada li donem un valor afegit, amb una cua de qualitat lliure de transgènics. Si no ho fem nosaltres ho faran els francesos. En el mercat, si tu no pots acabar marcant el que dèiem abans que és identificar els productes que porten organismes genèticament manipulats, fes-ho al revés, fes una identificació positiva i identifica aquells que no en tenen. Al final no es va poder fer ni una cosa ni l’altra. En trobem que en aquest 5 anys s’ha incrementat la superfície sembrada de blat de moro transgènic a Catalunya, bàsicament a Lleida i una mica a Girona. Des de la Unió impulsem que es declarin zones lliures de transgènics a nivell municipal, a nivell comarcal. Tota aquesta pressió social i política és important. Cal seguir treballant perquè en aquest país el Parlament faci un pronunciament; a mi em sembla interessant. Però haig de ser sincer, quan vas a Euskadi o a Mallorca i fas una excursió també saps per què allí van poder fer el pronunciament, la superfície que tenen és molt poca. Aquí el joc d’interessos de l’agroindústria i de la indústria que ven aquestes llavors transgèniques és una altra història, ja que aquests exerceixen de lobby. Des del meu punt de vista el que ICV pugui fer per intentar barrar el pas, posar quantes més traves sigui possible a través de decrets, a través de manifestos, a través de fer pedagogia més en el que és el món urbà que en el món rural, que també s’ha de fer. Totes aquestes iniciatives que es fan, benvingudes siguin.