Fundació Nous Horitzons

 
“Catalunya no té manca d’infraestructures en general, sinó de transport públic”

L'Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) és una ONG que va néixer el 1993 i treballa de forma continuada per a una mobilitat més sostenible a Catalunya i en alguns àmbits estatals.

L'associació es va constituir com a resposta a l'actual model de mobilitat, que bàsicament potencia el cotxe privat i el transport de mercaderies mitjançant camions, en tot tipus de viatges. Sense percebre aquest model de mobilitat com a problema, és difícil comprendre el paper de la PTP a la societat. De fet, la mobilitat és un dels problemes més greus del país, en l'ordre social, ambiental, econòmic i territorial. Els seus àmbits d’actuació van en dues línees: d’una banda les reivindicacions d’un nou modal davant de l’Administració i d’altra banda la conscienciació ciutadana dels avantatges de l’ús del transport públic.


Fundació Nous Horitzons: Què és la PTP?

Ricard Riol: Som un grup de persones preocupades per millorar el model de mobilitat perquè el considerem un dels pitjors problemes que té Catalunya, en l’ordre sanitari, sobretot, però també en l’ordre social, econòmic i ambiental. Els valors del transport públic no només són la promoció del medi ambient, sinó la igualtat de les persones, davant d’un accés a la feina o de gaudir del territori. Sense transport públic no hi ha accessibilitat i la gent que no té vehicle privat queda discriminada. Per això som una associació que treballa no només sota un criteri ambiental sinó que volem democratitzar la mobilitat. Això vol dir que el 45% dels catalans que no tenen carnet de conduir no hagin de veure bloquejada la seva mobilitat.

FNH: Quin és el balanç dels 14 anys de funcionament de la PTP, en què creus que heu contribuït per millorar la mobilitat?

RR: Si mirem enrere hem progressat molt en el reconeixement social dels valors del transport públic; i políticament el discurs no té res a veure ara amb el que es feia l’any 93. Veníem d’un any olímpic, un any en què es van fer les rondes, es van fer grans túnels per a cotxes com el del Garraf, etc. Ara ja no es promocionen aquestes obres amb tanta alegria, però la promoció del transport públic amb prou feines passa del discurs a la realitat. Hi ha hagut canvis importants, alguns els havia demanat ja la PTP, com és la integració tarifària, la instal·lació d’un tramvia a Barcelona, i d’altres projectes que semblaven utòpics al principi. Però continuem encastats en sobredimensionar la xarxa viària per sobre de la dotació de ferrocarrils de proximitat. Volem canviar el model actual, que és metro per a Barcelona i autovies per al país, per un model que sigui transport públic per a tothom. Això encara no ho hem aconseguit. Hem millorat, hem fet un punt d’inflexió, políticament s’ha avançat moltíssim en el discurs, però ara falten els fets. En això estem expectatius en què el Govern de la Generalitat de Catalunya aposti decididament pel ferrocarril de proximitat i no només pels grans eixos.

FNH: Després del traspàs de rodalies a la Generalitat, quines creus que haurien de ser les prioritats principals per part del Govern en termes ferroviaris?

RR: Crec que tenim un repte endavant molt important que és donar més servei, donar estabilitat, reduir les aglomeracions i millorar la velocitat comercial. Aquest últim punt no l’està tractant pràcticament ningú. Tothom dóna per fet que els trens pararan cada vegada en més estacions i trigaran més. Creiem que amb aquest plantejament serà molt difícil captar gent del vehicle privat. El que no podem fer és només portar gent captiva, gent que no té una altra alternativa. El ferrocarril el que ha de fer es crear una oferta atractiva, combinant trens que paren en totes les estacions amb trens semidirectes, que no és una cosa rara que ens inventem, sinó una pràctica habitual de tota Europa. Cap ciutat de la mida de Barcelona es permet el luxe de no tenir trens semidirectes a ciutats tan grans com Mataró, Granollers, Martorell, Vilanova i la Geltrú, Manresa i Terrassa. El que estem demanant és el model europeu, ambiciós però possibilista. Després del traspàs, primer cal reduir aglomeracions, donar fiabilitat del servei i millorar la infraestructura de manera que tinguem trens més ràpids i eficaços.

FNH: A banda de rodalies, quin és el gran repte (o 2, o 3) que té Catalunya en termes de mobilitat?

RR: Si el ferrocarril de proximitat (rodalies i regionals) ha de ser l’esquelet de la nostra mobilitat en transport públic, també hem de crear molt més múscul. I això són els autobusos interurbans i urbans de Catalunya, que actualment van per unes vies absolutament col·lapsades i el que hem de fer és discriminar positivament aquests vehicles. Que els tramvies i autobusos urbans tinguin prioritat en els semàfors respecte a la resta de vehicles, així com i carrils propis per travessar la congestió, és imprescindible per democratitzar la mobilitat. No tot és ferrocarril, hi ha molta dispersió territorial a Catalunya i el que hem de fer és gestionar-la amb prioritat per aquest tipus de vehicle, que s’adapta molt bé al territori i és flexible. Aquest múscul ha de tenir plataforma reservada i prioritat semafòrica allí on es detecti el problema. És la manera amb què farem més atractiu i ràpid el transport públic respecte el vehicle privat.

FNH: El passat 1 de desembre va haver-hi manifestació, però creus que és prou visible el suport al transport públic? És prou dinàmic i transversal?

RR: Crec que la manifestació va acaparar moltes motivacions diferents. Només calia fer un repàs visual a les pancartes. Crec que en aquella manifestació es va donar un missatge equivocat i que s’està donant en altres àmbits de la política i és que a Catalunya hi ha una manca general d’infraestructures. Nosaltres aquesta idea no la compartim, des del punt que Catalunya té una de les dotacions d’autopistes més altes de les Euroregions. Per tant no és una manca de totes les infraestructures, sinó de les de primera necessitat, que no són autopistes, ni autovies, ni aeroports, sinó que són, en matèria de transport públic, ampliar la infraestructura ferroviària i els carrils bus. Del que no ens falta ni un quilòmetre és d’autovia i autopista. El que s’està fent es desdoblar més quilòmetres d’autovia o autopista perquè no se sap gestionar el peatges. Per tant el que hem de fer és apostar per les infraestructures sostenibles i que són realment necessàries per a la gent. Catalunya té una dotació de ferrocarrils de la meitat que la mitjana europea i una dotació d’autovies del doble. Cal corregir aquest diferencial, no ens falten totes les infraestructures, sinó només algunes.

FNH: La PTP ha elaborat un pla anomenat Pla Tren 2014, què és el que proposeu?

RR: Més que un decàleg inamovible és un nou plantejament de les noves necessitats del ferrocarril. Per primera vegada un pla planteja com generar semidirectes, que són trens ràpids, però no agressius amb el territori i que connecten les realitats de Catalunya més poblades, ciutats intermèdies que l’AVE ha deixat de banda. Creiem molt important que el Pla Tren 2014 introdueixi un nou concepte que sobretot és utilitzar la línia de l’AVE com si fos una autopista de regionals de forma que puguin sortir d’aquesta autopista i per les vies convencionals arribar a la ciutat que és el que no fa l’AVE en el cas de Tarragona i Figueres. El Pla aporta solucions tècniques per a la resolució dels semidirectes, que és una cosa que s’havia batejat com a impossible. El que també volem fer ara és dinamitzar l’autobús. És molt més complex perquè és una xarxa molt més capil·lar. M’agradaria esmentar també la falta que fa el Tram-Camp, del Camp de Tarragona, o el Tram-Gavarres, que és l’anella de les Gavarres, projectes que no tiren endavant a diferència de les autopistes homòlogues. Són projectes simbòlics del que no s’està fent i s’hauria de fer.

FNH: Quines similituds té amb el Pla 2008-2014 que va presentar Joan Herrera?

RR: En el fons és el mateix perquè ens van acceptar totes les propostes. El que volem és que més forces polítiques s’hi adhereixin. El nostre objectiu és crear una casa gran del transport públic, ara que el terme està de moda. És un repte nacional, no és només una aposta política. És l’únic que pot fer que ens moguem d’aquí al futur, amb un marc d’escassetat del petroli i amb un marc de contaminació, sinistralitat i congestió tan greu com el que tenim. Creiem que els partits han d’unificar esforços, com més partits s’afegeixin al tren 2008-2014, millor. En tot cas, agrair a Iniciativa que tan fàcilment hagi fet seu el pla.