Fundació Nous Horitzons

En el darrer numero de la Revista Nous Horitzons sobre Educacio:Consens o Transformacio?  Dolors Camats entrevista a Ramon Plandiura reproduim aqui la seva conversa:

NOUS HORITZONS 196 | 2009

ENTREVISTA

Ramon Plandiura

En abordar els resultats educatius és recurrent fer esment als nombrosos canvis legislatius, curriculars, pedagògics i de l'ordenament del sistema educatiu. No poques veus assenyalen aquesta manca d'estabilitat com un obstacle per consolidar models que funcionin i, sobretot, per donar la tranquil·litat als professionals per afrontar amb garanties la tasca de l'aula en el dia a dia. Hem volgut entrevistar Ramon Plandiura perquè coneix de molt a prop les lleis i les aules. Ha estat protagonista directe de la negociació de les darreres lleis educatives catalana i espanyola, analista en profunditat de les reformes successives i, alhora, és testimoni diari de les vicissituds dels mestres dins i fora del centre. Ha estat capaç de donar una perspectiva des de la vessant local, però també des de la vessant del paper de les AMPA. Ara volemconèixer les seves pròpies reflexions.

Dolors Camats.

Ha estat la ponent del Grup parlamentari durant el tràmit i negociació de la Llei d'Educació de Catalunya i la portaveu en matèria educativa al Parlament. És la portaveu del Grup parlamentari d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya i diputada des de 2003. dolors.camats@parlament.cat

Ω Dolors Camats: Has treballat amb molta intensitat les darreres lleis educatives, la LOE (Ley

Orgánica de Educación) i la LEC (Llei d'Educació de Catalunya), i també l'abast de les reformes

successives. Realment els canvis legislatius i la inestabilitat normativa ha tingut tants efectes en

els resultats educatius a Espanya i Catalunya?

Ramon Plandiura: Les lleis educatives de l'Estat han produït més trasbals pel soroll que han generat

i per les diferències que s'han magnificat al debat que no pas per la profunditat dels canvis que han

aportat. Certament, en totes les lleis s'hi poden veure petjades de les majories parlamentàries que les

han tirat endavant i, en aquest sentit, la LOE no és el mateix que la LOCE (Ley Orgánica de Calidad

de la Educación). El model educatiu, però, és extraordinàriament estable en els seus trets essencials,

entre d'altres, el sistema de concerts per a l'escola privada i l'estructuració de la xarxa pública. Potser,

paradoxalment, la inestabilitat més gran acabi provenint d'una llei com la LEC que, a banda de

proposar-se la transformació de l'escola pública estirant al màxim els marges competencials, ha optat

per l'estabilitat legislativa a base d'obrir espais a la llei perquè pugui ser desplegada, sense necessitat

de ser canviada, segons el color de cada govern i de cada conselleria. Es podria dir que la inestabilitat

que provoquen els canvis de lleis ha estat substituïda per la que poden provocar desplegaments

reglamentaris d'una llei molt oberta.

Ω Dolors Camats: Centrem-nos en la LEC. Des d'ICV hem estat molt crítics amb la llei en tant que

no respon als acords del PNE (Pacte Nacional per l'Educació), especialment perquè no garanteix

l'SPE (Servei Públic d'Educació). Aquesta és la llei que podíem esperar després del PNE?

Ramon Plandiura: L'any 2006 varen tenir llocs diversos esdeveniments que, d'una manera o altra, han

acabat condicionant la redacció final de la LEC, i un d'ells va ser el Pacte Nacional per a l'Educació, signat

el març de 2006; però no va ser l'únic ni, tampoc, el més transcendental. Només cal recordar que, el

maig del mateix any, es va aprovar la LOE, el juliol es va publicar l'Estatut d'Autonomia de Catalunya i el

desembre es va signar el Document Programàtic de l'Entesa del segon mandat del tripartit. La LOE és

important perquè bona part dels seus preceptes tenen el caràcter d'orgànics o bàsics i condicionen la

resta de lleis de l'Estat. Per la seva significació política són especialment rellevants l'Estatut d'Autonomia

de Catalunya, que obvia tota referència a l'SPE per passar a fer-ho a un més light model d'interès públic,

i el Document Programàtic de l'Entesa que, si bé segueix parlant d'un SPE , obvia també els continguts

més compromesos de l'Acord del Tinell i situa el programa educatiu de l'Entesa en territoris més propis

del centre polític que no pas de l'esquerra. El PNE, al costat d'aquests altres esdeveniments succeïts l'any

2006 i sens perjudici del valor d'haver aplegat en un mateix document el gruix de la comunitat educativa,

ha acabat tenint una incidència relativa en la LEC.

Ω Dolors Camats: La llei catalana també havia de ser una oportunitat per reconèixer el paper

dels ajuntaments com a administració educativa. Tu hi has treballat amb molta profunditat i

darrerament et sentíem parlar en el sentit que caldria que fos la iniciativa local la que estirés del

govern. Tenen més eines ara els nostres municipis ?

Ramon Plandiura: La LEC es refereix profusament al territori i al món local com no ho havia fet fins

ara cap altra llei educativa en el nostre ordenament jurídic, però això no vol dir que sigui una llei

descentralitzadora, almenys en el sentit de transferència política de competències de la Generalitat

als governs locals. El mateix concepte de governs locals, de forta càrrega política, que és la que fa

servir l'Estatut d'Autonomia per referir-se a les competències educatives locals, no apareix enlloc

d'una llei que, justament, desplega l'Estatut. Dit això, la presència que la llei ofereix al món local en

els diversos escenaris i fases de l'esdevenir educatiu, que els municipis haurien d'aprofitar, els pot

acabar atorgant un paper principal per la via de la suma de papers secundaris.

Ω Dolors Camats: Un dels elements pels que s'aposta clarament és l'autonomia dels centres.

Sense un contrapès local potent (plans entorn, paper dels ajuntaments, zones educatives...)

existeix el risc de deixar els centres massa sols i aïllats i no tots tenen les mateixes

possibilitats per tirar sols. Com ho veus?

Ramon Plandiura: Això ho han resumit alguns dels impulsors de la LEC en dir que la qualitat de

l'educació depèn dels centres i que l'equitat depèn del territori. La llei posa l'èmfasi en l'autonomia

dels centres amb la idea que quanta més autonomia millors seran els resultats. La idea que quanta

més autonomia més riscos per a l'equitat, ha estat més absent. Entre la descentralització territorial

i la descentralització cap als centres, la LEC ha optat més per aprofundir en l'autonomia dels

centres. De totes formes, encara que amb menys èmfasi, el contrapès del territori també és present

a la llei. Sense ocupar llocs neuràlgics al sistema, tampoc a les zones educatives que són abans

que res un instrument de desconcentració del Departament d'Educació, les autoritats del territori

tenen múltiples vies d'incidència al seu abast, des de la seva participació a la programació de les

places escolars i als processos d'escolarització fins el seu paper més rellevant als plans i programes

socioeducatius, o les possibilitats que els obren les mateixes zones educatives per participar en

l'articulació educativa del territori.

Ω Dolors Camats: Què hem de fer amb la gestió dels centres? Sembla que els models vàlids

fins ara estan qüestionats. Comparteixo molt una reflexió teva, en el sentit que la gestió

democràtica no és només un model d'organització interna, sinó també una manera d'educar en

la presa democràtica de decisions i de transmissió de valors.

Ramon Plandiura: Els redactors de la LODE (Ley del Derecho a la Educación) varen entendre que el

model escolar havia de ser participatiu i varen articular la participació a través dels consells escolars,

el que desplegava també el mandat constitucional que disposa la intervenció de professors, pares i,

en el seu cas alumnes, en la gestió i control dels centres sostinguts amb fons públics. Les crítiques

al model LODE, que és el que segueix vigent, són de vegades crítiques a la mateixa intervenció, amb

el que implica també de crítica al model constitucional, i d'altres a un model participatiu massa

circumscrit a l'elecció dels membre de la comunitat escolar que participen en els consells escolars,

el que acaba desincentivant la participació. Se sol mesurar la participació en funció de la seva major

o menor bondat per a una més eficaç gestió dels centres però, potser, no s'ha reparat prou en la

seva importància per a la formació dels alumnes i per a la bona salut d'una societat democràtica.

O, com escrivia Kelsen, l'educació per a la democràcia és una de les primeres exigències per a la

democràcia mateixa.

Ω Dolors Camats: Si parlem de resultats acadèmics, el nostre país sempre dóna resultats per

sota del que correspondria per inversió i per entorn. Se'n parla molt dels motius, però per

sobre de tot jo crec que cal posar el focus en la cohesió. Per millorar els nostres resultats, el

marge per millorar el tenim en els alumnes amb més dificultats, amb pitjors resultats, sovint

concentrats en els mateixos centres. Què no s'està fent bé?

Ramon Plandiura: Uf! Seria massa complex analitzar aquí l'entitat dels resultats, dolents però

també magnificats, o les circumstàncies que els poden explicar, algunes d'elles alienes als encerts

i desencerts de les actuals polítiques, com són els dèficits formatius històrics de les famílies.

Les dades semblen coincidir en què, abstracció feta de l'origen socioeducatiu de les famílies, els

resultats entre uns centres i altres, siguin públics o privats, són poc apreciables. L'escola en general

no sembla haver tingut prou èxit com institució compensadora de desigualtats inicials, encara que

sí en no fer-les més grans. Segurament, les polítiques lineals que preveuen extensions universals de

recursos i persones com si l'univers de les escoles i de l'alumnat fos igual, com si les desigualtats

inicials no existissin, com si les necessitats i possibilitats de tothom fossin les mateixes, no hagin

estat una bona solució. Segurament no s'hagi prestat prou atenció a les distàncies curtes, a allò

que succeeix en els centres i en les aules, a quin era el grau de satisfacció amb què alumnes i

professors venien realitzant la seva tasca, a cercar vestits més a mida per a cada alumne i per a cada

grup d'alumnes, tant pels que tiraven més com pels que tiraven menys. Segurament, per a alguns

centres, les mesures per evitar convertir-se en guettos han estat, si és que han estat, tèbies i poc

convençudes. Segurament, sobretot, és que les seqüències i curriculums escolars estan vivint en un

món massa impermeable a les velocitats del temps que els hi ha tocat viure.

Ω Dolors Camats: Sovint es parla també de l'impacte de l'arribada de nois i noies d'origen

estranger a les nostres aules. La seva escolarització l'ha assumida l'escola pública

majoritàriament, però de forma molt desigual.

Ramon Plandiura: Sembla que el fort dels fluxos ha remès, el que ha de permetre treballar sense la

pressió dels darrers anys, però voldria expressar una percepció. Un recent estudi sobre el PIRMI

posava de manifest que qui s'enquistava en la situació d'exclusió no eren els ciutadans estrangers,

que es solen espavilar per buscar-se la vida i sortir-se'n aviat, sinó els ciutadans d'aquí de tota la

vida. Naturalment que és una temeritat estendre un estudi sobre les actituds dels perceptors del

PIRMI (Renda Mínima d'Inserció) a les actituds dels alumnes i les seves famílies a l'escola. Tampoc

seré massa més rigorós si afegeixo que sovint he sentit dir als professors que les bosses més

difícils i enquistades solen trobar-se en les famílies i alumnes oriünds. Per això ho expresso com

a una percepció. Aquesta percepció no treu que les fortes onades d'immigrants dels darrers anys

hagin produït nous impactes pels que el sistema no estava prou preparat, com és la intensitat de

les incorporacions tardanes, el desconeixement de la llengua dels nouincorporats o la possessió de

motxilles formatives molts més diversificades, o totes les coses a l'hora, i massa sovint concentrats

en centres tampoc amb prou atenció i recursos per fer front a aquestes contingències. Segurament,

però, en un futur immediat, quan es parli d'alumnat amb necessitats específiques de suport

educatiu, la remissió de l'onada immigratòria farà que es focalitzi cada vegada menys l'atenció en

l'alumnat d'origen estranger.

Ω Dolors Camats: D'altra banda, el model d'escola catalana, en llengua i continguts, ha garantit

la cohesió de la societat catalana fos quina fos la llengua d'origen dels nens o nenes. Aquesta

cohesió està garantida?

Ramon Plandiura: El model català d'immersió lingüística, que la LEC segueix i aprofundeix, és un

model que ha donat molt bons resultats, que està molt arrelat i que gaudeix d'una acceptació

política i social prou àmplia com per confiar en la seva fortalesa. Però convé no abaixar la guàrdia

davant els embats, marginals a Catalunya i menys marginals a l'Estat, que periòdicament pretenen

sacsejar un model que, de mica en mica, els tribunals també han acabat validant.

Ω Dolors Camats: La situació de crisi econòmica té un impacte directe en les famílies. En

infants i també en joves i adults que ja no troben feina amb la facilitat dels darrers anys.

Algunes eines per recuperar molts d'aquests nois i noies per al sistema educatiu s'han

començat a posar en marxa, el PQPI (Programa de Qualificació Professional Inicial), per

exemple, o nous cicles formatius. Estem acompanyant la formació per un canvi de model

productiu?

Ramon Plandiura: La formació professional, en menor mesura també la reglada, s'està dotant

d'una ordenació i organització més flexible que li està permetent optimitzar els esforços formatius,

adaptar-se millor als ritmes i necessitats dels alumnes, el que, entre altres coses, li permet integrar

amb normalitat els PQPI i mantenir un cert acompassament amb el món del treball. Probablement

la qüestió central ragui en què s'està transformant la formació professional en un moment en què el

mercat de treball és cada vegada més trencat i obert, sense massa pistes sobre les seves previsibles

necessitats, camí d'una globalització que la crisi energètica acabarà posant en el seu lloc, penjat

d'unes estructures laborals que estan canviant també molt de pressa i que estan fent miques els

marcs legals tradicionals. En tot cas, sembla raonable entendre que els canvis en la configuració

de la formació professional, més enllà de les incerteses del món del treball al que s'adreça, l'estan

dotant de mecanismes d'adaptabilitat que la situen en una bona posició davant dels canvis.

Ω Dolors Camats: En un acte de presentació de la nostra postura davant la Llei, una bona

amiga em va demanar: "Com a mare, en què m'hi notaré l'endemà d'aprovar la LEC?" Què li

diries tu?

Ramon Plandiura: Notarà més els efectes de les restriccions econòmiques que no pas els efectes de

la Llei. La Llei? Depèn de qui la desplegui i de què desplegui.