Fundació Nous Horitzons

“El repte i l’art de formar part del govern consisteix a endinsar-se profundament en la política pragmàtica i alhora mantenir l’esperit de fomentar canvis amb reformes verdes fonamentals”

Fundació Nous Horitzons:  Ens pot explicar alguna cosa sobre la història i la feina que desenvolupen a la Fundació Heinrich Böll?

Ralph Fücks: La fundació va sorgir de tres fundacions anteriors, més petites, properes als verds. Totes tres es van crear a finals dels anys vuitanta: una era feminista, una altra estava relacionada amb el tercer món i hi havia la fundació Heinrich Böll inicial, que estava centrada en els drets civils, els drets humans i tenia un compromís important per donar suport a l’oposició democràtica a l’Europa central i de l’est.
Mentrestant, ens hem convertit en una mena d’agent global alternatiu, amb oficines en vint-i-cinc països del món, tant a Europa com als continents del sud. També tenim una oficina a Washington que s’encarrega dels assumptes transatlàntics. Nosaltres ens descrivim com un think tank polític verd i com una xarxa de polítiques globals que promou la democràcia i els drets civils, especialment en estats autoritaris i en societats en transformació. En últim lloc, però no menys important, donem suport a moviments polítics verds en l’àmbit internacional. Cooperem bastant de prop amb els Verds europeus, vam participar en la reunió de Verds Globals a Canberra, Austràlia, l’any 2001 i donem suport a la propera conferència global a Nairobi del gener de 2008.

FNH:  Així la fundació està dedicada principalment a l’activitat a l’estranger?

RF: Sí, la major part dels nostres fons i de la nostra feina estan relacionades amb activitats internacionals, però alhora treballem molt a Alemanya: educació política, conferències, seminaris, llancem llibres i treballs sobre assumptes programàtics. Mantenim uns quants llocs web i intentem llançar idees noves per a una política verda i per ser un fòrum per al debat polític públic, més enllà de l’espectre polític verd.

FNH:  Quina és la raó que fa que Alemanya tingui fundacions amb un paper tan fort fora d’Alemanya?

RF: Al començament, les fundacions tenien un caràcter i una funció més nacional, si considerem que la democràcia no és només un conjunt d’institucions, no és només una estructura formal, sinó que, a més a més, tot això depèn d’una cultura política democràtica forta. La tasca més destacada de les fundacions polítiques és donar suport, desenvolupar i promoure aquesta cultura política democràtica, donar informació i suport als ciutadans de manera que puguin fer-se la seva pròpia idea dels assumptes polítics i també animar-los perquè s’hi impliquin. Aquesta idea, més tard, es va transferir al camp internacional, i aquest model específic de política exterior civil dóna moltes més oportunitats d’actuar que el govern, perquè el govern té restriccions diplomàtiques estrictes en les seves activitats internacionals, mentre que les fundacions tenen més marge per moure’s. Podem cooperar amb individus i grups de l’oposició en països actualment autoritaris, com Bielorússia, on estem donant suport a l’oposició democràtica, igual com ho vam fer a Ucraïna i com també ho fem en països àrabs autoritaris. D’aquesta manera, en primer lloc i principalment, cooperem amb iniciatives de la societat civil i, naturalment, a causa de la nostra afiliació amb els Verds, ens veiem com a defensors del desenvolupament de partits verds. Així i tot, no és la nostra feina exportar el model del Partit Verd, però si allà on anem hi ha iniciatives autèntiques, intentem donar-los suport, no per mitjà de fons (no ens està permès destinar fons públics a activitats de partit) sinó proporcionant informació internacional, educació política i assessorament.

FNH: Com valoren els primers mesos de govern de la gran coalició a Alemanya?

RF: En el camp internacional, no hi ha hagut gaires raons per atacar el govern nou, que mostra una gran precaució. Al contrari, respecte a la manera com Merkel va actuar envers la presidència russa o durant la seva visita a la Xina, haig d’admetre que va fer les coses millor que Schroeder, que era molt proper tant políticament com personalment a líders autoritaris i que adoptava l’estratègia d’establir un contrapoder, que incloïa la Xina i Rússia, per oposar-se als Estats Units. Aquesta no ha estat mai la política dels Verds. Merkel està plantejant assumptes de drets humans; es troba amb iniciatives de la societat civil; això no portarà a un canvi substancial, però Merkel està adoptant un actitud i un to diferents. En aquell aspecte, sempre hi ha hagut una confrontació dins de la coalició verda i roja, entre Schroeder i Fischer. Però no hi ha hagut cap crisi important, cap repte realment seriós en aquests sis mesos, de manera que ja ho veurem. En qüestions nacionals, és cada vegada més evident que aquesta coalició és forta només en termes de la seva majoria, però que no pot afrontar els reptes que té plantejats de consolidar el pressupost públic i reformar l’estat del benestar. Mantenen més una política d’statu quo en comptes d’avançar en una direcció més innovadora.

FNH: Per què creu que s’ha establert aquest acord? Era només una qüestió de possibles majories parlamentàries o hi havia una altra raó darrere?

RF: No era l’única possibilitat en termes de construir una majoria de parlamentària. Hi havia una altra opció, però, de fet, hauria estat massa sorprenent: una coalició entre els conservadors, els liberals i els verds. Però les diferències polítiques i culturals encara són massa importants per fer aquest pas d’un dia per l’altre. Hi ha hagut una certa expectativa en el debat públic pel que fa a si la gran coalició podrà encarar els problemes enormes relacionats amb el mercat de treball i el sistema social amb més eficàcia que no ho faria una majoria més petita. Però això va ser una equivocació fonamental i s’està convertint cada vegada més en un decepció pública. L’únic moviment important en la política interna del país que ha fet el nou govern ha estat una pujada de l’IVA, combinada amb altres mesures fiscals i impositives. Ha estat l’augment d’impostos més gran de la història de la República, i era una manera fàcil d’actuar. Així, el suport públic està disminuint, però és massa aviat per dir què passarà a les properes eleccions.

FNH: Pel que fa a la propera presidència alemanya de la UE, creu que aquest govern tindrà molta ambició europea? Li sembla que farà passos fonamentals per resoldre la crisi constitucional?

RF: Temo que això no és el que passarà. Com en d’altres camps, hi ha una falta de visió. El govern alemany no té cap idea clara sobre el futur d’Europa i estic bastant segur que adoptaran un enfocament molt pragmàtic en tots els assumptes que la política europea té sobre la taula. Pel que fa concretament a la Constitució, la meva predicció és que la moratòria s’estendrà fins a l’any 2008 o 2009. I passarà el mateix amb el debat sobre l’ampliació de la UE; haurem de prendre una decisió pel que fa als estats balcànics, però de moment no hi ha prou energia política per fer passos importants, i es fa una política més aviat simbòlica. És una llàstima perquè el govern alemany és l’únic país europeu important que podria prendre una iniciativa de pes. Hi ha una manca de lideratge a Europa: al Regne Unit, a França, a Itàlia...

FNH: Creu que ens trobem només davant d’un problema de lideratge que podria començar a ser resolt, per exemple, després de les eleccions presidencials franceses amb un govern francès nou consolidat? O hi ha un problema més fonamental relacionat amb una manca de visió pel que fa al futur d’Europa?

RF: El lideratge necessita una visió de futur. Té raó vostè; no és només un procés que va de dalt a baix sinó un de molt més fonamental. Necessitem un debat europeu nou sobre quina ha de ser la naturalesa i l’estructura que es proposa per a la Unió Europea. Després de l’última ampliació, amb deu estats nous, la UE va perdre el seu impuls i hi ha molts assumptes crítics dels quals ens hem d’ocupar alhora: la reforma pressupostària, la reforma d’institucions, la reforma del mecanisme de decisió política —creant i reforçant els elements democràtics de la UE—, i també hi ha una crisi bàsica de legitimitat. No és tan sols qüestió de donar al Parlament el dret de la iniciativa política, sinó que es tracta també de tenir més democràcia directa, de la democràcia popular en l’àmbit europeu, d’implicar els ciutadans europeus en el futur de la Unió Europea. Això és el més important: com podem tornar a comprometre els ciutadans europeus en el projecte polític europeu i desenvolupar l’interès públic per la política europea, que de moment és privilegi d’uns pocs. Però la gran majoria de la nostra societat encara viu i actua dins de categories nacionals.

FNH: Després de l’última ampliació, ara segurament experimentem un augment en la dificultat ja existent abans de combinar més integració amb l’ampliació de la UE. Com pensa que aquestes dues coses es poden combinar després de l’última ampliació? Sé que fa uns anys els verds alemanys van començar a parlar de nivells diferents d’integració... Creu que aquesta encara és la resposta correcta actualment?

RF: Potser no és només una idea sinó una autèntica necessitat. Penso que hem de ser sincers i que qualsevol ampliació que es faci en deu o quinze anys no serà a 25 sinó a 32 o 33 membres de la Unió Europea, tots amb xifres socioeconòmiques diferents i amb cultures polítiques molt difícils. Així i tot, aquest procés d’ampliació és necessari en termes històrics, perquè significa estendre la democràcia europea i la cooperació pacífica. Ara bé, també entra en conflicte amb la idea d’una integració política més i més intensa. Si no volem reduir qualsevol integració o ampliació, que, tal com jo ho veig, seria una mala resposta, l’única possibilitat és deixar marge per a més diferenciació dins de la UE. No es tracta de prendre un model per a tots els països sinó de concentrar-se en unes normes més generals i en unes regulacions mínimes i, d’altra banda, proporcionar una possibilitat per a més cooperació, i construir institucions comunes per a aquells que hi estan preparats: coalicions dels que tenen bona disposició dins de la Unió Europea. Això no necessàriament ha de voler dir que, per una part, hi haurà alguna mena de pegat i, per una altra, un nucli clar i definit de membres, sinó que hi ha d’haver un sistema fluid i flexible, amb nivells diferents d’integració relacionats amb assumptes diferents: política fiscal, seguretat, política econòmica, etcètera... En algunes aspectes, ja tenim això amb elements fonamentals com ara la moneda.

FNH: Com valora la política exterior d’Alemanya en l’actualitat? Sembla que hi ha hagut un cert canvi en el sentit que Alemanya, amb totes les limitacions que tenia després de la Segona Guerra Mundial, s’havia històricament compromès de manera molt decidida amb la política exterior europea per convertir-se en influent al món a través de la Unió Europea... I en els últims anys sembla que  vol actuar en el camp internacional per ella mateixa, per exemple quan s’ha plantejat un debat públic sobre la qüestió de si hauria o no hauria de ser membre del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Creu que hi ha hagut un canvi pel que fa a aquest assumpte, o creu que Alemanya continua tenint la Unió Europea com la seva eina essencial per a la política exterior?

RF: Estic bastant segur que en aquest sentit no hi haurà una retrocés nacionalista a Alemanya. Alemanya no provarà de convertir-se en una potència mundial pel seu compte. En primer lloc, això seria il•lusori però és que tampoc hi ha disposició. Però té raó vostè, hi ha més confiança; tenim més confiança en nosaltres mateixos i de mica en mica es desenvolupa la idea de la responsabilitat alemanya al món: que no ens podem amagar contínuament darrere dels Estats Units o de França i intentar evitar els dilemes que es presenten a un membre actiu de la comunitat internacional. Alemanya és vista internacionalment com un estat fort. Però durant molt de temps no ens n’hem considerat. Hem provat d’evitar els reptes que comporta, per exemple, intervenir en accions militars humanitàries, d’acceptar que Alemanya té una responsabilitat com a part de l’ordre global dins del marc de les Nacions Unides i de la Unió Europea. Hem hagut d’aprendre que hem d’actuar internacionalment no només per mitjà de fons, sinó també proporcionant soldats i experts, com al Sudan, l’Afganistan i els Balcans. Això és una idea bastant nova a Alemanya; i aquest capgirament mental i polític ha tingut lloc durant el govern verd i roig. Però, tornant a la seva afirmació, hi ha encara un consens innegable que Alemanya no hauria d’actuar en solitari, que hauríem de definir els nostres interessos en el context europeu, i que la política exterior i de seguretat d’Alemanya hauria de fer-se, en primer lloc, dins de la Unió Europea i, en segon lloc, com a part del context transatlàntic. Aquestes són conviccions bàsiques de l’opinió pública. Els dubtes que personalment tinc no són sobre si hi haurà un retrocés nacionalista sinó sobre si Alemanya està realment preparada per encarar la seva responsabilitat internacional. Hi ha hagut qui ha pensat (també entre els verds) que ens hauríem de quedar a l’ombra dels conflictes i dels problemes internacionals: «Deixeu que d’altres assumeixin els riscos i nosaltres ens centrarem en el comerç i en l’ajut humanitari».

FNH: Respecte dels verds alemanys ara, com n’avalua la presència al govern? Com li sembla que això ha canviat la manera de ser del partit?

RF: Naturalment que ha canviat la manera de ser del partit. No pots governar l’estat més gran d’Europa, a part de Rússia, i la tercera potència econòmica global, i mantenir la il•lusió que tot serà exactament com era abans. Els verds alemanys han tardat molt de temps, abans d’entrar al govern federal, per transformar-se d’un partit d’oposició al govern en qüestions fonamentals a un projecte reformista. I ara som un projecte reformista. Però així i tot, diria que som un projecte reformista que té objectius fonamentals. Els reptes que els verds afronten exigeixen canvis de llarg abast. Canviar les nostres pautes econòmiques i de consum per lligar amb desenvolupament sostenible és un projecte enorme i revolucionari, arrelat en estructures tecnològiques noves del sistema energètic. Si ens prenem el problema de la justícia intergeneracional d’una manera realment seriosa, haurem de canviar el sistema de pensions i també, per exemple, reconsiderar què significa la inclusió social en una època en què les societats estan fragmentades socialment i ètnicament. Aquests són problemes absolutament fonamentals. Però la nostra manera d’actuar és la d’un partit reformista. Després d’haver estat al govern, som al centre de la societat i no als marges, i tot i que les nostres propostes polítiques són encara un projecte minoritari, ara podem tractar amb la majoria de la societat. Estem construint aliances amb moviments socials i mediambientals radicals i també amb indústries i empresaris. D’aquesta manera, ara ens movem dins del nucli de la societat i això ens dóna més oportunitats de construir coalicions, aliances, majories. Això fa que haguem de mantenir-nos en un perfil molt clar i determinat i no perdre la nostra identitat política.

FNH: Quines conseqüències té això en termes d’aliances polítiques per als verds alemanys? Creu que els verds haurien d’estar oberts a qualsevol mena de govern de coalició?

RF: Pel que fa a aliances polítiques, és un aspecte en què hem anat evolucionant. En l’àmbit municipal hi ha hagut i encara hi ha coalicions amb els democratacristians. Només cal anomenar dues ciutats importants: Colònia i Frankfurt. És impossible dir si es convertiran o no en coalicions d’abast estatal o federal, però no és gaire realista pensar-hi en els anys immediats, a causa de les diferències culturals i polítiques. Però hi ha una generació nova al partit que enfoca aquesta qüestió d’una manera molt pragmàtica. Els socialdemòcrates mantenen com a opcions possibles totes les combinacions polítiques. Cooperen a nivell d’estat amb l’esquerra ortodoxa tradicional, formen una coalició amb els liberals i formen part d’una gran coalició amb els democratacristians. Per als verds, això reduirà les nostres oportunitats estratègiques en restringir-nos a aliances verd i roges. Com a mínim, és una qüestió de trobar un terreny comú, de construir un terreny comú en terrenys centrals.
A Alemanya, després de la Segona Guerra Mundial, els camps polítics no han estat pas marcadament enfrontats. Sempre hi ha hagut combinacions polítiques que han traspassat la frontera entre esquerra i dreta. Els verds són d’esquerra, però sempre hi ha hagut fases polítiques que ens han separat de l’esquerra tradicional i han fet dels verds una funció política nova que combina elements socials, liberals i fins i tot conservadors. L’entorn no és només un assumpte d’esquerres o dretes, sinó que obre un terreny de joc nou. No som tan estatistes sinó que estem més vinculats a la responsabilitat cívica.

FNH: Té la impressió que hi ha camps en què els verds hem perdut la batalla de l’opinió pública? Per exemple, en la qüestió nuclear, fa uns anys les nostres idees eren més hegemòniques en la societat que actualment. Li sembla que en alguns camps perdem una part de l’hegemonia en termes culturals?

RF: És una bona pregunta, començant per un problema molt concret com l’energia nuclear. A Alemanya, de totes maneres, no és pas el cas. Les eleccions van demostrar que hi havia un opinió majoritària a favor de tancar progressivament les plantes d’energia nuclear, tal com van decidir els verds i els rojos. Els democratacristians no s’arriscaran a trencar aquest consens. Però, en general, diria que estem en perill de convertir-nos en víctimes del nostre propi èxit, perquè en alguns camps hem anat bastant lluny, i hem generalitzat objectius i criteris mediambientals. D’altres partits i part de l’empresariat els han adoptat; naturalment, rebaixant el significant de la política mediambiental i ecològica, però sembla que els verds n’han perdut el monopoli. Això és, sense cap mena de dubte, una bona cosa, però és un repte per continuar mantenint aquest principi primordial; s’assembla al que ha passat en altres camps, com el de la igualtat de drets per a les minories culturals i sexuals o el canvi de la llei de ciutadania, que dóna el dret als fills d’immigrants de convertir-se en ciutadans des del principi... Aquests van ser èxits veritablement importants de la política dels verds. Però ara la pregunta que sorgeix és: per a què serviu els verds? Quines són les noves reformes fonamentals que defenseu?

FNH: L’última pregunta: a Catalunya hem tingut un govern conservador durant vint-i-tres anys i ara tenim una majoria d’esquerra. Quin seria el seu consell per a ICV en termes d’oportunitats i riscos de formar part del govern?

RF: Em centraria en les oportunitats. Durant molt de temps, he estat dels que empenyien els verds en aquesta direcció, la de no evitar aquestes oportunitats. Si vols ser seriós sobre el teu programa i els teus objectius polítics, has d’utilitzar les oportunitats d’actuar que tens. Però no només d’actuar criticant i protestant, sinó amb les possibilitats institucionals que el govern et proporciona. Si estàs al govern, estàs inevitablement enfrontat amb la complexitat i els dilemes de l’acció política. Naturalment, de vegades és molt més difícil de transmetre un missatge clar, però si no vols ser tan sols una partit populista, trobo que cal afrontar totes aquestes condicions d’actuació, fiscals, legals, internacionals i institucionals. Puc dir que, per als verds alemanys, va ser un procés d’aprenentatge important pel que fa a coneixements, experiència i respecte. De manera que els verds de vegades són tinguts per inoportuns i contradictoris, però també se’ls considera agents polítics seriosos. Naturalment, hi ha hagut la pèrdua dels que no estaven a punt i preparats mentalment per anar per aquest camí i que es negaven a participar-hi; però, en general, diria que ha estat una experiència molt productiva. El repte i l’art de formar part del govern consisteix a endinsar-se profundament en la política pragmàtica i alhora mantenir l’esperit de fomentar canvis amb reformes verdes fonamentals. Trobar aquest equilibri és la cosa més important.