Fundació Nous Horitzons

 Foto: Lluís Cabrera al 30è aniversari del Taller de Músics (ACN)

Conversa entre Pep Altayó, Responsable de Cultura d'ICV, i Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics.

Pep Altayó: Són 30 anys de Taller de Músics. Com sorgeix la idea?

Lluís Cabrera: Els inicis sorgeixen a Nous Barris. Nosaltres vam muntar una penya flamenca l’any 1969, la penya flamenca i cultural Enrique Morente, del barri de Verdum. Era una penya molt diferent a la resta, allà teníem una escola social. Els dissabtes fèiem els mateix que la resta amb passejades flamenques, cante, baile i guitarra. Però entre setmana hi havia molt ambient, amb cinefòrums, teatre, classes de català, economia. La penya era un sistema a través del qual gent antifranquista podia accedir a implicar-se amb l’associació de veïns del barri i la lluita social. Després la penya va tenir el seu període, va durar fins al 78. Però des del 77 molta gent de la penya ens havíem involucrat a l’Ateneu, el que ara és l’Ateneu Popular de Nou Barris. Un grup de gent vam derrocar la planta asfàltica i vam reivindicar ecologia i cultura;  va ser una fita important. El 3 i 4 de juny del 77 vam fer les 30 hores de música popular i allà amb el meu company del taller, el Fernando, vam conèixer una quantitat de músics enorme perquè ens va tocar contractar-los perquè vinguessin a les 30 hores. Després l’assemblea de l’Ateneu ens va desautoritzar i ens va dir que no podíem pagar als artistes. Nosaltres vam quedar molt malament, però aquests músics que vam conèixer a l’organització de les 30 hores de música popular van ser els qui serien els primers professors del Taller de Músics. El germen de tot això va ser aquest.

P.A. I el fet  que us ubiquéssiu a Ciutat Vella, al Raval, va ser intencionat o va ser casual?

L.C. Va ser casual. Això era la distribuïdora de llibres Epicuro, que tenien llibres llibertaris i antifranquistes. Al final de la dictadura aquesta  temàtica estava deixant de tenir interès. Una secretaria i tres aules les vam reconvertir en escola de música. Arrel de què Americo Bellotto, que era el primer trompeta de la Big Band de la televisió danesa, aterrés a Barcelona, vam començar a pensar en muntar l’escola. De forma casual vam decidir connectar amb tots aquells músics que havíem conegut: Alberto Magnone, Joan Bofill, Salvador Niebla, Joan Vinyals, Ricky Sabatés i molts altres.

P.A. Els 30 anys de Taller de Músics no s’expliquen sense entendre el seu arrelament al barri.

L.C No va ser intencionat venir aquí. Era aquí perquè vam començar a reconvertir el local, a condicionar-lo d’una manera molt primitiva amb llençols, caixes d’ous i moqueta. En aquella època el barri era una zona molt dura, que fregava la marginalitat, amb màfies lligades a la prostitució i el narcotràfic. Els problemes socials eren molt greus. Mica en mica anàvem creixent. Tots els locals que tenim ara eren locals que en aquella època estaven entre la irregularitat, la il·legalitat, la delinqüència i el malviure. Però nosaltres vam aterrar aquí i sempre vam tenir molt bona sintonia amb els veïns d’aquí, els de tota la vida. Amb els altres, hi havia certa tensió, però amb respecte.

P.A. El Taller de Músics no deixa de ser una organització que, a part de l’oferta formativa i de creació musical, discogràfica o seminaris, també és un referent com a institució de la cultura  i com a element de cohesió social i d’educació.

Amb el pas del temps hi ha persones que es dediquen a estudiar aquests fenòmens, la sociologia o l’antropologia per veure la inclusió social. És cert que ara som un referent perquè hi ha universitats, institucions que estudien o teoritzen sobre això. Nosaltres quan vam començar no sabíem que es podia produir aquest fet. És evident que ho hem viscut i hem comprovat que el fet d’aterrar aquí i anar creixent ha comportat un canvi. Des d’aquest triangle de carrers amb la Plaça del Dubte ens hem projectat com a un projecte singular. No ens quedem com una escola tancada sinó que hem considerat que el nostre objectiu era portar els alumnes joves, semiprofessionals, als escenaris. Hem tingut contacte constant amb l’Ajuntament, amb els productors, amb la gent que organitza cicles. A les Olimpíades del 92  la nostra feina va ser crear xarxes. Des de l’any 88 amb l’Olimpíada Cultural es va tenir molta feina, es va potenciar molt la cultura. A més a més amb el Jazz continuem dient que el carrer i l’escena són els nostres trets diferenciats. Aquí, al Jazz, hi ha música en directe cada dia, molta gent estrangera que arriba a Barcelona i el seu punt de contacte amb altres músics són les jam sessions de rock, jazz o flamenc.

P.A. Tu ets un activista de la cultura. Si vinculem el que seria el fet creatiu amb la difusió de les arts, en aquest cas de la música, com veus aquest debat sobre els drets d’autor i el cànon digital?

L.C. És un tema delicat. Molts dels nostres alumnes i tots els nostres professors són socis de l’SGAE o, com a intèrprets, socis de l’AIE. La realitat  és que malgrat que alguns d’ells han gravat 5 o 6 discos i que treballen assíduament, quan arriben les fulles de liquidació de drets d’autor són quantitats molts baixes. Els artistes s’ho empassen perquè no queda més remei. Quant el cànon, si tu crees una llei i un impost preventiu estàs considerant que tothom és un pirata que, a més, després fa negoci. El gran problema és el repartiment posterior. En alguns països europeus la llei obliga a què la recaptació del cànon es destini a la base de la piràmide, que els artistes que cobren més tinguin més drets d’autor i també cobrin més del cànon. A Europa no és així. A Europa els diners van a la base, a escoles de teatre, de circ, de música, d’audiovisuals, per donar ajudes als nous talents, per donar beques, etc. Aquí no, aquí es recapta i es reparteix entre els que tenen més. A més, tenint en compte que en una societat tecnologia com en la que vivim paguem per tot, s’estan generant uns ingressos molts grans que van a parar a l’SGAE, que a través de la Fundació Autor està fent una política expansiva en fer competència deslleial als agents que ja estem al propi sector. Estan fent competència deslleial a les sales de música: a Madrid van comprar el cine Califòrnia, a València estan construint l’ARTeria, el que abans era la torre de la música, que els hi va costar més de 100 milions d’euros.  L’SGAE i altres vies de gestió haurien de preocupar-se pel que passa aquí, per potenciar la base, però tenim complex d’inferioritat com si tot estigués per fer i com si tot el món de la música fos l’SGAE. La nova seu de l’SGAE que fan a Boadilla del Monte amb moltes hectàrees va sortir a la premsa. Hi ha un cacau polític important, amb un presumpte cas de corrupció. De cop i volta s’identifica molt l’SGAE, perquè tot i que estan molt contents quan guanya el PSOE a Boadilla pacten amb el PP  i a València amb el Camps, que també te algun problema amb algun sastre... Són un lobby molt potent, un poder fàctic.

P.A. Per tant és un tema que s’ha de replantejar de nou i canviar els esquemes del segle XIX, passar de la propietat al dret del creador i la llibertat d’accés.

Exactament, i a més a més amb un repartiment molt diferent. Tal i com està la situació de dos anys cap aquí, cada dia hi ha notícies als mitjans de comunicació; l’associació d’internautes ha recollit 3 milions de signatures, tenen l’opinió pública en contra. Enlloc d’enrocar-se haurien d’obrir-se. El Ministeri de Cultura hauria d’intervenir, especialment sobre l’SGAE. Possiblement la solució sigui crear més possibilitats, més societats de gestió, més pluralitat, des d’una òptica pública per evitar la creació d’aquests monstres com l’SGAE.

P.A. Abans et comentava que ets un activista. En els llocs on has participat has estat molt enèrgic, implicat, contundent i clar en les teves posicions. Una vegada arribats a aquests 30 anys de Taller de Músics t’has embrancat en un nou repte que és el grau superior. Si ho has fet és perquè tens una opinió sobre l’aspecte educatiu, de formació, sobre la LEC, l’ensenyament i l’aprenentatge. Tot aquest xivarri del sistema educatiu, com l’encares?

L.C. A la LOGSE nosaltres vam participar, vam anar a Madrid a reunions amb el Ministeri d’Educació. Aquí va haver-hi un error: a primària i secundària havies de ser mestre per accedir a la plaça d’especialista en música i a secundaria havies de ser llicenciat. La nostra opinió va ser que això podia comportar que les classes de música fossin una mena de “deformación del espíritu nacional”, Ha passat! Si fas una enquesta, a primària i secundaria ha quedat arraconada. Nosaltres demanaven que es donés la possibilitat que es poguessin presentar a la plaça músics en actiu que poguessin passar una prova de pedagogia. Però la idea va ser rebutjada totalment, va ser com si ho hagués dit Lucifer. Però vam avisar, vam avisar del que passaria amb la música i ha passat: excepte algunes excepcions, les classes de música estan arraconades. Al següent graó, les escoles de música, on la gent s’especialitza més, hi ha una discussió. Han de ser una guarderia on tenir el nen aparcat un parell de dies?  Un dia fan anglès, l’altre esport, l’altre música... Sembla que els nens siguin una mena de robots i a més, després, els exigim que treguin bones notes. Aquestes escoles de música, si no compleixen una funció que va més enllà del que acabo d’explicar, no sé fins a quin punt han de tenir un ajut públic. Perquè si és una escola privada deixes al nen aparcat, però pagues. Si és municipal, l’aparqués i t’ho paga tothom. És una contradicció, les escoles privades no se les té en compte, no les ha tingudes en compte ningú. Alguns ajuntaments han comès l’error de no tenir en compte escoles de música amb veritable vocació de servei públic. Podrien tenir acords, contractes-programa. A nosaltres això no ens ha afectat, però som conscients que aquest tema existeix.

Ara amb el grau superior hem volgut estar en igualtat de condicions. Hi ha l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) i el conservatori del Liceu. Ara hi haurà a Barcelona, amb nosaltres, tres ofertes educatives de grau superior. Però no hem de pensar només amb Catalunya. El que des del Taller opinem és que cal que unim forces els tres centres, que col·laborem, que fem activitat comuna. Anem a crear des de Catalunya i des de Barcelona per captar gent de tota Europa i a l’Amèrica Llatina, anem a crear un pol artístic que funcioni i que la gent vingui aquí a estudiar i que surtin molt preparats. Això tindria un ressò bestial a tot el món. Això a nosaltres no ens fa cap por, estem disposats a implicar l’ESMUC i el Liceu, si ells volen. Creiem que hi ha gent jove, creativa molt preparada. Hi ha  músics molt bons. El repte és incidir en el mercat laboral i exportar tota aquesta producció musical i competir amb la música que es fa en altres territoris.

P.A. Lluís, jo t’agraeixo que hagis accedit a tenir aquesta conversa. Hem tingut diverses converses i en podem tenir moltes entorn del que seria la funció de la cultura a la societat del segle XXI, el paper de les arts i, en aquest cas, del que  la música pot fer com a element d’inclusió social, tots els reptes del país internament i externament i tindrem altres oportunitats per anar-ne parlant. Com que estic convençut que el Taller de Músics i el Cabrera es lleven cada dia amb una idea nova,  per tant en podrem parlar.

L.C. Com a acomiadament, som un país estrany. Un país, que amb cap govern de la Generalitat, ni abans amb CiU ni ara amb els governs d’esquerres, s’ha plantejat un reconeixement públic i dir que Carmen Amaya és catalana universal,  la persona que va revolucionar la dansa al segle XX, flamenca i contemporània, i que és un referent al món. Que preguntis a les universitats, quan vaig a fer xerrades amb els estudiants de sociologia o història de l’art, “Qui és Carmen Amaya?” I ningú la coneix! Hi hagut una intenció conscient o inconscient d’amputar tot el que té a veure amb una cultura tan passional com és el flamenc que té a veure amb la mediterranietat i amb el folklore de tots els pobles d’Espanya. Com la rumba catalana, que és d’aquí! Ens han amputat una part de memòria històrica i cultural que hem de reclamar.