Fundació Nous Horitzons

En el darrer número de la revista Nous Horitzons Els Barris Invisibles, Ricard Fernández, coordinador d'aquest número va entrevistar a Jordi Borja, reproduïm aquí la seva conversa:

NOUS HORITZONS 195 | 2009

El moviment veïnal compta entre els seus "intel·lectuals orgànics" des de fa quatre dècades amb el geògraf i urbanista Jordi Borja. Una llarga etapa de la qual Borja no és sols un testimoni privilegiat, sinó sobretot un activista que ha viscut bona part dels escenaris possibles de les lluites socials: des de la presó i l'exili fins a la política municipal dels primers ajuntaments democràtics passant per la Universitat, a la que recentment ha tornat com a professor de la UOC, així com el seu destacat paper com a dirigent de Bandera Roja, del PSUC i del PCE. La seva trajectòria combina, amb igual força, compromís polític i heterodòxia intel·lectual. Ens ha semblat un bon corol·lari d'aquest monogràfic sobre barris mantenir una conversa amb ell, que ens ofereix perspectiva històrica i algunes idees de futur.

Ricard Fernández, economista. Ha estat coordinador general de la Joventut Comunista de Catalunya, i director
de Treball i Nous Horitzons. Entre els anys 2003 i 2006, va ser secretari d'Habitatge de la Generalitat de Catalunya i
president d'ADIGSA.

Ricard Fernández: Al document Barris XXI plantegem problemes de relació de l'esquerra, i
en concret d'ICV, amb les noves realitats als barris populars.

Jordi Borja: Sí, i no queda clar si el document es refereix als barris de classe treballadora però amb
presència de classes mitjanes "tipus Nou Barris" o els més humils i en bona part d'origen públic
"tipus La Mina". Jo crec que el discurs hauria de lligar tot, perquè hi ha una continuïtat urbana i
també social i perquè ICV té problemes en els uns i en els altres. El document és sistemàtic i ben
plantejat, però jo hi tinc alguns comentaris a fer. Primer comentari: el que es va fer els primers
anys dels ajuntaments va ser molt bo però amb molt pocs recursos fins que Felipe González
va fer el sanejament de les hisendes locals, el 1984. I, sobretot, va haver-hi una sintonia molt
important entre governants, majoritàriament d'esquerres, i els sectors socials mitjans i populars.
El PSC i el PSUC van ser els grans triomfadors de les municipals del 79. Vull destacar la política
d'equipaments i espais públics, prèvia a la de grans infraestructures que llavors no es podia
plantejar. Es va fer una bona política de sòl. La gestió de l'espai públic va ser molt productiva, va
generar dinàmiques positives.

Ricard Fernández: Fa la impressió que tots aquells esforços per a la millora dels
barris obrers que vareu fer els primers ajuntaments postfranquistes es van veure després
parcialment compensats pel fortíssim impacte que van tenir les fases successives de crisi
econòmica.

Jordi Borja: No ho veig tan clar. Nosaltres vàrem començar al 79 amb una crisi ja iniciada i una
destrucció de llocs de treball que ens va obligar als anys 80 a inventar-nos noves politiques
d'ocupació i de redreçament econòmic, especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona. Érem
conscients de l'estat dels nostres barris i vàrem optar inicialment per dedicar grans esforços a
dignificar l'espai públic: asfaltats, enllumenat... I ho vàrem fer amb pressupostos molt baixos,
sobretot al primer mandat.

Ricard Fernández: I també equipaments: recordo que quan jo vaig iniciar el Batxillerat, el
1975, només hi havia 17 instituts a Barcelona i cap d'ells a Nou Barris i dos anys després n'hi
havia 34!

Jordi Borja: Sí, també equipaments; els propis del municipi i els reivindicats i assolits de l'Estat,
primer, i després de la Generalitat: escoles, ambulatoris, etc. Posteriorment, sobretot a la segona
meitat dels 80, els ajuntaments, amb millors dotacions financeres, vàrem prendre el relleu en la
creació d'equipaments. La segona cosa que volia dir és que no vàrem tenir en compte els efectes
perversos de l'èxit. M'explico: igual que de vegades fets negatius es poden utilitzar en positiu,
també passa a l'inrevés. Si millores la qualitat de vida de la ciutat i no controles el sòl, aquest
pujarà de preu i la ciutat expulsarà els seus joves de classes treballadores i es produirà un procés de
gentrificació.

Ricard Fernández: Els polítics han trigat molt a adonar-se'n...

Jordi Borja: Sí, a Barcelona la política d'habitatge va trigar molt en arribar.

Ricard Fernández: Jo sospito que va haver-hi uns anys en què els governants se n'adonaven
però assumien, i en alguns casos veien bé, aquesta expulsió; de la mateixa manera que
tradicionalment han vist bé que determinats equipaments, com ara les presons, no havien
d'estar a les zones més benestants de la ciutat.

Jordi Borja: No sé si és així, però si fos així seria greu perquè significaria acceptar la multiplicació
de la desigualtat social. Recentment he estat a un simposi a Buenos Aires i algú va defensar que
els barris marginals amb valor econòmic potencial s'havien d'enderrocar i expulsar-ne els habitants
fora de la ciutat. Això no ha passat aquí en general. El tercer comentari que volia fer és que hem
d'entendre el procés històric però no des del 79 sinó des d'inicis dels 70, quan s'evidencia el
conflicte urbà. Aquí trobo a faltar que l'esquerra institucional no té base teòrica sobre la ciutat i el
conflicte social a la ciutat. En el millor dels casos, tenim una esquerra gestora amb sensibilitat social,
que és el cas d'ICV. Però ja no disposem de la base teòrica que sí va tenir el PSUC als anys 70.

Ricard Fernández: Això no té relació amb l'escassetat de líders polítics que siguin alhora
líders ciutadans? Als 70 era molt difícil oblidar els barris des dels partits perquè els partits
estaven plens de líders d'aquests barris. Ningú podia oblidar-se de Ca n'Oriac a Sabadell o del
Singuerlín a Santa Coloma!

Jordi Borja: Matiso; el cert és que en aquell moment el PSUC, tot i tenir la teoria urbana que jo he dit,
no l'assumia perquè veia les eleccions municipals de forma instrumental, per prendre posicions dins
del combat polític general. Però certament, sí teníem els militants dels barris que ens retornaven a la
realitat. Allà on no vàrem obtenir l'alcaldia vàrem reclamar, i sovint assolir, la regidoria d'Urbanisme,
des d'on inicialment vàrem fer "pocs plans i moltes places". De fet, continuo pensant que és la
regidoria més important. Si jo fos regidor d'ICV preferiria tenir Urbanisme que Medi Ambient,
precisament perquè el poder per canviar l'entorn està en la gestió de l'urbanisme...

Ricard Fernández: ...I del sòl: controlar Urbanisme sense tenir el Patrimoni, com ens ha
passat en algunes localitats, ens ha impedit per exemple fer polítiques de sòl i habitatge.

Jordi Borja: Sens dubte, sí, també s'ha de tenir la clau del sòl propi. De fet, tots els candidats que
vàrem estudiar com a caps de llista a Barcelona e 1979, inclòs el que finalment vàrem presentar,
Josep Miquel Abad, eren gent del món de l'urbanisme.

Ricard Fernández: Vareu ser conscients a l'inici dels ajuntaments democràtics que des del
govern es podia estar afavorint la desmobilització del moviment veïnal?

Jordi Borja: Sí, i tant és així que jo vaig anar algun cop a la FAVB a reclamar al seu nucli directiu que
mantinguessin el nivell de mobilització social, que sense això difícilment faríem avançar les nostres
polítiques. I de fet abans de les eleccions, en el cas del PSUC de Barcelona, tant el líder veïnal Carles
Prieto, president de la FAVB, com jo vàrem decidir no anar a les llistes municipals.

Ricard Fernández: Anys després vas encapçalar la definició de la descentralització a
l'Ajuntament de Barcelona.

Jordi Borja: Sí, i vull deixar clar que tant el suport al moviment associatiu i la participació com la
descentralització eren programa del PSUC, no del PSC. I el 1983 vàrem declarar un triple objectiu: en
primer lloc, descentralitzar per reduir la desigualtat social al territori; el segon, descentralitzar per
gestionar millor els serveis amb proximitat als ciutadans; i el tercer descentralització per promoure
la participació i donar suport a la vida associativa, que per cert són dues coses diferents. No tot es
va aconseguir. Per exemple, els Consells no són elegits a través dels mecanismes legals de consulta
popular, tot i que això es va aprovar per unanimitat. La idea era que l'alcalde nomenés els candidats
sorgits de la consulta popular.

Ricard Fernández: I tampoc tenim regidors de districte amb elecció directa.

Jordi Borja: Jo vaig proposar sense èxit l'elecció directa del regidor de districte i la participació de
candidatures independents i fins i tot individuals a les eleccions als districtes. Això es va poder fer
per la pressió social, per la iniciativa del PSUC i pel suport personal de Pasqual Maragall. Jo recordo
que quan va entrar com a alcalde ens va convocar a la gent del PSUC de la seva generació i ens
va dir: "El meu partit és una pota. Jo necessito per tirar endavant una altra pota, la que vosaltres
representeu". I efectivament, es pot parlar en aquells moments d'un sottogoverno filo-PSUC o
d'origen PSUC. Vint-i-cinc anys després, i tornant a la descentralització, m'agradaria que ICV
continués maldant per avançar en la descentralització.

Ricard Fernández: De tota manera, vist en perspectiva, quin valor li dones a què continuïn
existint aquests Consells de Districte? No creus que aconsegueixen, com a mínim, que els
problemes de districte i de barri formin part obligatòriament de l'agenda política i mediàtica
local? A mi em sembla que això en si mateix ja fa més per als barris que altres mecanismes
menys eficaços com ara les audiències populars, els Consells sectorials o altres formes de
consulta.

Jordi Borja: Sí, i et diré més. Crec que els barris amb major tradició associativa i de mobilització
han aconseguit tradicionalment grans inversions. L'exemple de Nou Barris és evident. Recordo una
assemblea massiva que milers de veïns varen fer als anys 80 sobre la cobertura de la Ronda de Dalt
i en què ens varen convèncer parcialment dels seus arguments a una sèrie de regidors i tècnics,
passant per sobre del menyspreu evident d'alguns dels representants municipals.

Ricard Fernández: Però als anys 80 hi havia líders veïnals forts i amb tradició arrelada a
l'antifranquisme. Ara costa més imaginar-se aquests lideratges forts, tot i el manteniment del
moviment veïnal organitzat, que en bona part viu encara d'aquells lideratges. Com a president
d'ADIGSA vaig comprovar que els barris continuaven demanant als seus líders veïnals que no
deixessin les seves tasques, fins i tot quan ja no hi vivien.

Jordi Borja: Tu expresses una idea molt comú, fins i tot dins de les associacions veïnals, però vull
matisar-la, perquè jo hi veig dues coses. Primer, hi ha un moviment urbà nou i amb líders joves al
marge de les Associacions de Veïns: pel dret a l'habitatge, cultural, ambiental, contra les ordenances
urbanes, etc. Són líders generalment radicals, ben formats i molt interessants, però amb poca
relació amb la tradició associativa anterior. I, en segon lloc, sí que hi ha una certa renovació dins del
moviments veïnal, que jo he constatat in situ recentment a reunions a Sant Andreu, la Sagrera, el
Clot, Poblenou, etc. I el mateix veig a Madrid, on està emergint un moviment a partir del "Manifiesto
por Madrid". Però també veig, amb preocupació, que no hi ha una implicació dels partits, que
haurien de donar coherència al conjunt dels moviments socials. Els partits es conformen amb la
seva presència a les institucions i això em sembla greu. Precisament, crec que el document Barris
XXI "patina" quan en el seu annex d'objectius de partit dóna tasques a ICV que en realitat són
obvietats que no es compleixen a la pràctica. Els partits han de tenir polítiques en els moviments
socials: el sindical, el veïnal, en tots.

Ricard Fernández: Però aquestes polítiques poden donar lloc, com ja va passar en el
seu temps, a la manipulació dels moviments i fins i tot a convertir els nostres militants en
mecanismes de transmissió, cosa que no té sentit en democràcia i que, a més, crema els propis
militants. Com tampoc no té sentit la posició actual d'escissió entre militants al carrer i els
militants a les institucions. Això dificulta el paper clau dels partits com a eines de mediació
entre la societat civil i el poder.

Jordi Borja: Els moviments socials necessiten orientació i cohesió i la reclamen dels partits polítics.
Això no és manipulació. Dir el contrari seria populisme i abandó.

Ricard Fernández: La realitat avui és que els líders veïnals, vistos des de les institucions més
que com a companys, es veuen sovint amb por i s'actua amb ànim de cooptació des dels partits
governants, fins i tot convertint-los en professionals a sou de les administracions.

Jordi Borja: Sí, una mostra ha estat la duresa de l'Ajuntament de Barcelona en la promulgació de la
normativa pel civisme, que per mi és prenazi, i davant la qual el moviment associatiu va articular no
sols un moviment sinó sobretot un discurs coherent i fort. Les esquerres a les institucions haurien
de demostrar no només més capacitat de diàleg sinó també una base teòrica cultural més forta en
l'actuació davant dels grans conflictes urbans. Anys enrere, va passar el mateix amb la requalificació
especulativa del camp de l'Espanyol i no només pel que es va acabar fent sinó també per la falta
d'explicació de per què es feia.

Ricard Fernández: Tornem ara a la realitat dels barris i l'entrada dels immigrants. S'hi està
produint un fenomen que s'inicia amb la por per part dels veïns tradicionals als nous, continua
amb la fugida per part dels primers de la utilització dels serveis públics i després fins i tot de
la residència als barris i finalment, sobretot amb la segona generació d'immigrants, s'arriba a
l'enfrontament directe. Això pot determinar, en termes de cohesió, un futur molt difícil per a
aquest barris.

Jordi Borja: A mi no m'agrada massa fer previsions, però sí constatar tendències negatives i fer coses
per enfrontar-nos-hi, per modificar-les. És cert que si sumem a la marginació socioterritorial la
frustració econòmica i la diferenciació cultural poden passar moltes coses, com ja ha passat abans
en molts altres països europeus, especialment amb la segona i tercera generació d'immigrants. Per
exemple, a molts barris es veu una competició per les beques menjador, sobretot ara amb l'augment
de l'atur. Jo veig clar que s'haurien d'augmentar radicalment les beques menjador als barris amb
immigrants, no només per justícia social sinó com a antídot al racisme i l'enfrontament social. Un
altre exemple: molta gent dels barris veu amb por els oratoris musulmans o els locutoris i això pot
ajudar a la radicalització islamista dels joves immigrants musulmans. Des de les institucions es veu
amb menyspreu i a la defensiva aquests problemes. Jo he defensat que el que hem de fer és oferir
espais centrals a les ciutats per als oratoris. Però, per exemple a Barcelona, la resposta ha estat
absolutament contrària, s'ha justificat en els alts preus del sòl per oferir aquests equipaments. Bé,
com dic, la immigració, que ha estat molt bona per a Catalunya, genera reptes i faríem bé en no
esperar a una major radicalització dels conflictes per intervenir-hi.