Fundació Nous Horitzons

Va néixer a Bucarest (Romania), encara que té les nacionalitats hongaresa, francesa i espanyola. És llicenciat en Ciències de la Informació, exercit com a reporter televisiu especialitzat en temes socials.

Com a guionista, va treballar a la sèrie documental Nòmades de la condició humana (Orbita Max) i en altres programes de televisió a TVE, Antena 3 i TV3. L'any 2000 va fer el salt a la direcció de documentals. Entre els seus últims treballs destaquen Històries d'aigua (Orbita Max), emès en diverses televisions, El Cordobés, la España de los milagros (Alea D&F), per a TVE i Art, El somni de l'aigua (Bausan films ) per a l’ Expo Zaragoza i UNESCO, i la sèrie documental En la cárcel confidencial (Alea DF), emès al Canal Cuatro. També va dirigir La mente del violador per al programa Documentos TV de TVE. Amb el llargmetratge documental Bucarest, la memòria perduda, produït per Bausan Films i Minimal Films, realitza una recerca personal sobre la seva pròpia memòria i la del seu pare Jordi Solé Tura, un dels signants de la Constitució Espanyola que ara pateix Alzheimer.

1. Fa poc has guanyat un Goya. Òbviament es una fita en la teva carrera com a director, creus que darrera d’aquest premi hi ha cert reconeixement a  tota la tasca que s’està fent de recuperació de la memòria històrica.

Efectivament si. El premi és a una feina però gran part d’aquest premi també és per la figura del meu pare.  
Amb aquest Goya  hi ha un reconeixement  dels sectors no polititzats, com poden ser les institucions culturals,  a la generació de la gent que se la va jugar. Està clar que la pel·lícula treu dos temes que avui en dia estan molt presents com són la memòria històrica i el tema del alzheimer. Encara que aparentment puguin semblar dos temes deslligats, finalment són dos col·lectius que estan lluitant per recuperar la memòria.

1. Com va sorgir la Idea de fer el documental?

Aquesta pel·lícula va sorgir d’una necessitat. De la necessitat d’entendre, d’entendre’m  a mi. També té relació amb  d’una necessitat que és una qüestió molt profunda, que la portem a l’adn, i que fa referència a la qüestió de la transmissió del coneixement d’una generació cap a una altre. Però bàsicament jo sempre dic que per mi aquesta pel·lícula és una gran teràpia. Jo vaig tenir una infantesa atípica. No m’havia posat mai a endreçar-la,  però quan un obre tots els armaris de la memòria i mira tots els calaixos i els capgira,  tot allò que cau desprès ho ha de  tornar a endreçar perquè tot tingui una certa lògica. I aquest és un exercici que recomano a tothom.

1. Enguany es commemoren 70 anys de l’exili i l’inici de tots els esdeveniments ocorreguts en aquells moments i posteriors durant la dictadura franquista. - Bucarest esdevé també un  referent en aquest tema i posa en primer pla la recuperació de la memòria històrica.  Com valores les iniciatives sorgides entorn a la mateixa?

Òbviament les lleis que tenim aquí de memòria històrica són absolutament insuficients. Crec que hem d’anar molt mes enllà, crec que només hem de saber sinó que hem de restaurar la legitimitat a qui la mereix, es a dir, als que van lluitar pel bàndol legítim. No crec que estiguem malauradament preparats per demanar responsabilitats penals i per tant crec que no fora convenient però si que hem d’anar molt mes enllà en la restitució de la legitimitat. I hem de reconèixer no només els que van lluitar a la guerra civil, sinó en aquelles altres generacions que van anar seguint la lluita en els anys 50 i 60 i 70 i és aquí on posa l’accent la pel·lícula.

1. Observador privilegiat de moments claus de la nostra història. Com ho valores ara, des de certa distància temporal? Com valores la Transició espanyola?

La transició, si agafem com a referent la frase del filòsof francès Montesquieu, “la política és l’art de allò possible”  està clar que la transició va ser l’art del possible.

Mirat des d’ara és fàcil dir que no va ser allò que haguéssim volgut. No vam trencar amb el regim, no vam demanar responsabilitats penals, no vam obtenir allò que somiàvem. Però crec que va ser un exercici de possibilisme i de funambulisme polític sense precedent i això diu molt a favor dels que van viure aquella època. Qui mes qui menys va saber renunciar a allò que semblava irrenunciable. I en aquest sentit els comunistes van fer un esforç molt important que se’ls hauria de reconèixer.  Han estat molt maltractats per la historia perquè el seu paper en els anys de l’antifranquisme i sobretot la seva visió d’estat quan la transició desprès no va ser gens reconegut a les urnes. Ja que l’electorat no es va reconèixer aquest esforç, nosaltres, els que coneixem d’història,  si que els hi hem de reconèixer.

1. Ara estàs preparant un documental sobre Miguel Núñez, per que vas decidir impulsar aquest nou projecte? 

Vaig heretar tota la mitificació que hi havia al voltant de la figura de Miguel Nuñez. Era el paradigma del resistents, del torturat, del lluitador impenitent. Quan era petit sentia una gran admiració envers la figura de Miguel Nuñez. Cal dir que hi havia un altre element i és que el Miguel formava part de la meva família. Mes d’una vegada  m’havia fet de cangur quan jo era petit  i els meus pares buscaven pisos de seguretat. Com que el Miguel i la Tomasa, la peque que li deien, eren clandestins absoluts el pis on vivien a infanta Carlota era un pis de seguretat. Desprès quan el vaig retrobar fa poc anys, em va impressionar molt la capacitat que tenia d’il·lusionar-se, aquesta capacitat de tenir la utopia viva per sobre de tot el pragmatisme del temps i del Miguel, al final de Buscarest quan faig la pregunta de “va valer la pena tant sacrifici?” tinc dues respostes que a mi em semblen clarividents. D’una banda Jorge Semprun em va dir : “si, va valer la pena perquè vam aconseguir la transició” i d’altre banda Miguel Nuñez em va respondre amb una reflexió molt interessant “ si va valer la pena i tot molt bé, però i el món més just?” 
És el sentit de la utopia amb majúscules. I a mi aquesta idea m’ha atret molt. Per això vaig decidir rodar una pel·lícula amb Miguel Nuñez, perquè jo segueixo intentant entendre el significat de ser d’esquerres avui en dia.I el Miguel tenia una part de les respostes. La revolució permanent, la lluita permanent.

1. En un moment del documental, si no recordo malament, el teu pare li diu a la teva mare “Farem junts la revolució i petits revolucionaris”. Què es per a tu avui ser un revolucionari? Paga la pena tot?

Que ha pagat la pena òbviament si, perquè els processos històrics nomes s’entén sobre el conjunt de l’entrega de varies generacions,  com ha estat el cas de l’antifranquisme.

Com diu el Semprun, si mirem els sacrificis personals es difícil dir-li algú que val la pena. Hi ha gent que hi ha deixat la vida, que ha deixat una existència més o menys pacifica. En el cas del Miguel es difícil dir-ho. Però òbviament,  ha valgut la pena.

I què és ser revolucionari avui dia? Doncs el que esta clar és que alguns dels conceptes del revolucionari de fa un parell de dècades, el tema de lluita de classes, etc. ja no té massa sentit, però si que té sentit,  i aquí torno a la figura de Miguel Nuñez,  una actitud de protesta permanent del que no ens agrada. Si que té sentit una actitud d’activitat i d’activisme permanent.

1. Van haver algunes declaracions polèmiques en el documental “Bucarest”...

M’agradaria aclarir un punt, perquè hi ha hagut una certa controvèrsia al voltant d’una afirmació que jo faig a la pel·lícula quan dic que jo crec que el meu pare mai havia estat un comunista. Això  ha provocat nombroses critiques

Quan faig aquesta afirmació la faig atenent al parany del tarannà polític del meu pare. I és veritat que fins i tot a les èpoques del PSUC a ell se l’havia anomenat bandera roja bandera blanca. Se l’anomenava així perquè era molt tebi en segons quines postures. Però dit això em sento absolutament orgullós de la militància política del meu pare i de la meva avia, de la meva mare i pràcticament de tota la meva família, que ha estat militant en algun moment del partit comunista. I això és un llegat i es una manera d’entendre la vida del qual em sento absolutament orgullós.

1. Per tu, què és el PSUC?

Per mi el PSUC és l’únic lloc, partit on es podia militar en els anys durs de la lluita antifranquista si es volia ser conseqüent, si es volia ser seriós.

Crec que el PSUC ha estat escola de pràcticament totes les classes politiques i dirigents que desprès han comandat la vida política a Catalunya. I això se li ha de reconèixer. En aquest sentit, independentment de quines siguin les sensibilitats de cadascun,  crec que aquest es un valor universal. El PSUC, com deia el Miguel, ja no era el partit comunista, era el partit.