Fundació Nous Horitzons

Entrevista a Joan Carles Gallego i Herrera, secretari general de Comissions Obreres de Catalunya. Aquesta entrevista ha estat publicada en el número 189 de la revista Treball

Joan Carles Gallego és economista, ha estat professor de secundària i de Formació Professional i responsable de diverses seccions de Comissions Obreres, d’on és afiliat des de fa més de 30 anys. El 4 de desembre de 2008 va rellevar Joan Coscubiela com a màxim responsable del sindicat. D’aspecte afable i parlar poc “mitinero”, ens rep al seu despatx de Via Laietana mentre enllesteix preparatius per la manifestació de l’1 de maig.

Tothom diu que estem en crisi.... però he vist que vostè al seu bloc es pregunta: quina crisi?

És que aquesta és una crisi profunda, no només del sistema financer . I hi ha risc que l’estiguem desenfocant una mica massa. No n’hi ha prou amb arreglar les finances, sinó que cal veure quines han estat les causes profundes que han generat aquesta situació per poder actuar sobre elles. I una part d’aquestes causes profundes està en la idea que el mercat per si sol ho soluciona tot...  Crec que la crisi ha demostrat que això no és cert. Calen intervencions, calen regulacions, cal, d’alguna manera, corregir les ineficiències que el mercat per si sol genera introduint elements de justícia redistributiva. I el que també es posa de manifest és que la política aquests últims anys ha deixat d’intervenir en l’economia. Per això creiem que en aquests moments cal reforçar el paper de la política, entesa com a valors, per orientar les actuacions econòmiques a fer que la gent visqui millor, que hi hagi més igualtat, menys pobresa, més desenvolupament personal...

Els partits polítics estan enfocant bé la sortida a aquesta crisi?

Els partits polítics estan molt situats en les propostes a curt termini, en buscar solucions concretes per demà, i molt preocupats per les eleccions. També els veiem molt condicionats per com els mitjans de comunicació projecten els seus posicionaments.

Per on haurien de passar, les respostes bàsiques a aquesta crisi?

Nosaltres hem plantejat que cal actuar a tres nivells: primer, cal garantir al màxim la protecció de les persones que estan patint la crisi; en segon lloc, cal fer actuacions immediates per evitar la sangonera de destrucció d’ocupació que s’està donant i mantenir al màxim l’activitat productiva; i en tercer lloc, cal fer polítiques estratègiques que marquin les grans línies de canvi del model productiu, per anar cap a un model més sòlid, que pivoti sobre el coneixement, la innovació i l’augment de la productivitat a partir de bones condicions de treball.

No podem deixar que es torni a un model econòmic basat en el diner fàcil, l’economia especulativa, les bombolles immobiliàries, el turisme... hem de buscar un model més equilibrat, amb estabilitat laboral i amb sous dignes, i així millorar també la productivitat de les pròpies empreses. I hem de garantir també la provisió de serveis públics que permeten una major cohesió social. Això també facilita que arrelin millor les inversions productives

Creieu que estan enfocades cap aquí les propostes del govern espanyol?

No estem gaire contents de com s’estan portant les coses. Certament cal dir que és la primera crisi que s’està gestionant sense retallades de drets laborals o socials, però els missatges continuen sent molt incisius sobre possibles reformes al mercat de treball que intenten laminar alguns dels drets adquirits els darrers anys. Qüestionen el paper del sindicalisme com a representant dels interessos dels treballadors i de les treballadores, o plantegen facilitar l’acomiadament.

Per a nosaltres el mercat de treball no està en la base dels problemes d’aquesta crisi. La base ha estat en la manca de regulacions del sistema financer, en un excés de l’especulació econòmica i financera d’un sector de la construcció d’aquest país, que ha servit per a fer diners, però no per a garantir el dret a l’habitatge de les persones. Creiem que no s’està anant al fons dels problemes.

I amb aquest panorama, hi ha cap possibilitat d’èxit en la negociació amb els empresaris?

Nosaltres estem compromesos amb el diàleg social. Entenem que és important i necessari. Però cal un diàleg que treballi per mesures efectives per evitar que en el futur es tornin a repetir les causes que han portat a aquesta crisi.

Tot el que sigui incidir en baixar costos laborals creiem que no és la solució del problema. En canvi, de millorar la productivitat i l’eficiència podem parlar-ne, si es fa millorant també la seguretat, l’estabilitat, la formació, la capacitat d’innovar, etc. Nosaltres estem per què hi hagi acord, però si incideix en els veritables problemes de futur, i no fent pagar la crisi als treballadors, més enllà de l’atur que ja pateixen. 

I seguiu descartant una vaga general?

Apostem per la negociació, però no descartem cap mesura. La vaga general és un instrument que el sindicat sap que ha d’utilitzar de forma molt curosa. Si hi hagués una retallada important de drets laborals i drets socials respondrem amb contundència, però de moment avui no és moment de vaga general.

La situació a Catalunya és millor?

Aquí una part dels deures ja els havíem fet. Des que el 2005 vam signar l’Acord Estratègic, ja vam posar sobre la taula una gran coincidència entre Generalitat, empresaris i sindicats en la necessitat de canviar el model productiu i d’abordar un canvi estratègic que relacionés la millora d’infraestructures amb la millora de la qualitat de l’ocupació, garantint els elements de cohesió social. I al desembre passat vam poder signar un acord de 30 mesures concretes per incidir en el marc de la crisi econòmica. S’ha avançat molt, des de Catalunya, però molts aspectes cal que s’abordin des de l’àmbit estatal, que és qui en té competències.

Per contra, a l’igual que a l’Estat, l’oposició no acaba d’assumir la seva responsabilitat de ser part de la solució, davant d’una situació de crisi com l’actual. I segueix situada en el terreny del “curt-placisme” que només li fa fer propostes amb caràcter electoral, no per assolir un compromís global de país a més llarg termini.

Tot i així som crítics amb el govern de la Generalitat en alguns aspectes: en polítiques industrials no hi ha hagut una intervenció prou activa. O en polítiques per ajudar a mancomunar esforços de les petites empreses per poder ser més competitives en el context internacional. I també hem estat crítics perquè no s’acaba de desenvolupar amb força la Formació Professional, on no s’avança prou en la integració real dels diferents subsistemes, o es fan retallades pressupostàries que no permeten cobrir tota l’oferta. Per exemple, l’any passat van quedar 9 mil nois i noies sense plaça.

Per la seva trajectòria professional i dins del sindicat, suposo que deu estar especialment preocupat per la situació de l’Educació. I per la gestió de la conselleria...

El conseller Maragall no està liderant bé els reptes que té l’educació catalana. Nosaltres entenem que l’educació és un element estratègic i on cal actuar és en aquells elements que fan que encara tinguem un elevat nivell de fracàs escolar i d’abandó escolar. En canvi es plantegen més canvis en el terreny organitzatiu del sistema que no respostes als problemes concrets que tenen les escoles i els instituts a l’hora d’interactuar amb l’alumnat amb problemes.

S’està fent una gestió excessivament economicista, per part de la conselleria. Amb l’objectiu d’estalviar al màxim volen esprémer els recursos escassos que hi ha al sistema per donar respostes quantitatives, però no les qualitatives que necessita avui l’educació a Catalunya

Un parell de preguntes més concretes: Què me’n diu de la proposta de jubilació als 67 anys?

Si cal fer reformes  del sistema de seguretat social no han de ser només sobre les despeses, sinó sobre els ingressos. I per a fer això cal apostar per crear ocupació i perquè sigui de qualitat.  A més, és una proposta que retallaria drets a les generacions futures, i això no ens correspon a nosaltres.

I de la pujada de l’IVA?

Tres quarts del mateix,  és la pujada d’un impost indirecte que no té en compte les condicions de renda de la gent. Permetrà recaptar més, però ho farà de manera injusta. Nosaltres coincidim que cal fer canvis al sistema fiscal per poder recaptar prou per fer les polítiques públiques necessàries. Però ha de ser des de la progressivitat: que qui més té, més contribueixi. Per tant, cal incidir en altres impostos, com el de patrimoni, o fent canvis a l’impost sobre la Renda, o actuant sobre les rendes del capital o sobre les grans fortunes.

Per acabar, la pregunta del milió: fins quan, aquesta crisi?

No se sap... però ens en sortirem més ràpid i millor depenent de les polítiques públiques que es facin. Si deixem que el mercat sigui l’únic regulador podem tornar a afavorir els plantejaments especulatius o el domini de certs interessos que no serien els generals.

Ara no poden ser moments de resignació. Cal mantenir la organització dels treballadors, mantenir les posicions clares, defensar un model social determinat i ser capaços de convertir els problemes que patim en propostes que permetin millorar les condicions laborals i el model productiu per al futur.