Fundació Nous Horitzons

Quines àrees polítiques cal prioritzar a la Mediterrània? Què opineu de la iniciativa Unió per la Mediterrània?

 Crec que la UE hauria d'adreçar més esforços a aconseguir una implicació més intensa pel que fa a la Mediterrània. La Unió per la Mediterrània és un bon punt de partida, perquè el seu objectiu és aconseguir una cooperació més propera entre els estats veïns de la regió. De tota manera, hauríem d'esforçar-nos per aconseguir un enfocament més coherent en política exterior a escala europea, ja que les qüestions que hi ha en joc afecten tots els estats membres. Es pot observar la tendència vers una creixent harmonització en les polítiques europees sobre immigració, un tema que ha estat molt debatut a la societat espanyola per causa de la seva localització geogràfica. Crec que, en aquest assumpte, cal que la UE en conjunt assumeixi un canvi de paradigma: en lloc de plantejar-se la immigració principalment com una amenaça a la seguretat per a les fronteres de la UE, hem de pensar en un marc polític que permeti mobilitzar el potencial de la immigració per a Europa i en un marc d'ajudes al desenvolupament.

En general, hem de tenir en compte que els nostres estats veïns de la regió euromediterrània estan governats per règims autocràtics. Alemanya i la UE haurien de promoure reformes democràtiques en aquests països i respondre així a les demandes dels qui desitgen aquestes reformes a Egipte, Líbia i Tunísia. Els esdeveniments recents de Tunísia es poden analitzar dins d'aquest context. Crec que el cop d'estat del règim autoritari de Ben Alis impedeix que s'iniciï aquest tipus de procés de democratització, probablement fins i tot dins d'un radi més ampli a la regió. A més, el cop simbolitza el fracàs d'una política exterior
que dóna cabuda a règims autoritaris per tal de garantir uns suposats interessos polítics i econòmics. En aquests moments, caldria que donéssim el nostre suport a un procés de transformació pacífic i que féssim una crida per acabar amb la violència actual.

Pregunta: Què creieu que passarà després del referèndum constitucional que va tenir lloc a Turquia fa un mes? Creieu que, en general, els resultats l'aproparan a la UE i n'acceleraran el procés d'adhesió?

Acullo favorablement les reformes constitucionals que es van aprovar a Turquia al setembre de l'any passat. En la constitució que hi havia instaurada des del 1982, s'hi respiraven els aires de la inestabilitat política del 1980 i, per tant, estava massa adreçada a designar l'exèrcit com a garant de l'estabilitat interna.

En particular, l'augment de la protecció dels drets de la infància, l'ampliació de la protecció de la privacitat de les dades i una clara divisió entre els tribunals civil i militar suposen una millora del sistema de justícia turc. La creació recent de la possibilitat d'interposar reclamacions civils directes davant el Tribunal Constitucional a través d'un defensor del poble atorga al ciutadà corrent un paper crucial a l'hora de reforçar l'equilibri en la separació de poders. Finalment, s'enfortirà el principi d'igualtat per tal de permetre l'existència d'ajudes estatals per a grups desafavorits.

En conjunt, aquestes reformes consolidaran el domini de la llei i incrementaran la democràcia. Això, òbviament, aproparà Turquia a la UE. I tindria una importància determinant que es fes una implementació integral i transparent d'aquestes reformes.

De tota manera, l'informe més recent sobre el progrés de les converses de l'adhesió de Turquia a la UE presentat per la Comissió també assenyala una sèrie de dèficits persistents pel que fa a la protecció dels drets humans i de les minories, especialment vers la població kurda. A més, continua havent-hi una necessitat de reforçar les llibertats religioses, els drets dels sindicats, els drets de les dones i la llibertat d'expressió, tal com ha tornat a demostrar el cas recent de Dogan Akhanli.

En conjunt, la UE hauria de plantejar-se la reforma constitucional com una oportunitat renovada d'enfortir les relacions entre Turquia i la UE, i d'intensificar el procés de democratització en el país. En aquest context, el govern alemany hauria de tenir un paper molt més actiu en les converses d'adhesió, en les quals necessitem que s'estableixi una nova dinàmica. Tot i que la majoria de la població turca està a favor de l'adhesió a la UE, és una majoria que es va reduint constantment. El nostre objectiu sempre ha estat, i encara ho és, la pertinença de Turquia a la UE i actualment ja no podem permetre'ns que hi hagi cap nou estancament en un procés d'adhesió evidentment difícil.

Pregunta: En els darrers anys, diversos països europeus han experimentat un augment important del suport a partits de la dreta populista, que destaquen pels seus discursos xenòfobs i sovint antiislàmics. Quina lectura cal extreure d'aquests fenòmens i què poden fer les forces progressistes, com ara els Verds, per combatre'ls?

L'augment dels sentiments xenòfobs a tota la UE és un esdeveniment molt perillós que s'ha de prendre molt seriosament. El populisme de dretes no suposa cap novetat en si mateix. El que sí que és nou, però, és l'èxit electoral de què han gaudit en els darrers anys a diversos països europeus, la majoria dels quals eren coneguts per la seva llarga tradició liberal i per un potent estat del benestar, com ara els Països Baixos, Bèlgica, Suècia o Dinamarca.  I el que també és nou és la concentració en l'islam com a nou objecte dels seus odis. En lloc de la ràbia habitual contra els estrangers en general, la generació d'una por envers els immigrants musulmans que penetren en les societats europees i les debiliten, sovint acompanyada d'una retòrica en la qual ells s'erigeixen en els guardians dels valors europeus, ha estat una eina poderosa a l'hora de mobilitzar els votants i que ha aprofundit molt en la societat. De fet, en realitat el que fan aquests polítics de dretes i els seus votants és trepitjar valors europeus com la tolerància, la llibertat religiosa i la igualtat entre tots els éssers humans.

A Alemanya encara no ha sorgit un partit populista de dretes important, però les enquestes d'opinió demostren que aproximadament tres quartes parts de la població està preocupada per la influència de l'islam, mentre que, en els darrers mesos, hi ha hagut un gran debat sobre la publicació recent d'un llibre que parla de l'amenaça existencial que l'islam suposa per a Alemanya. Això demostra que ens enfrontem a reptes similars en aquest assumpte.

L'auge dels partits populistes de dretes s'ha de prendre molt seriosament. En primer lloc, perquè l'augment del seu paper ja s'ha traduït en efectes ben tangibles: unes polítiques d'immigració més restrictives, la prohibició dels minarets a Suïssa, la prohibició dels burques a Bèlgica i una actitud cada vegada més hostil que pateixen molts ciutadans en la seva vida diària. En segon lloc, l'èxit d'aquests partits també dóna idea d'altres qüestions més profundes a les quals s'enfronten les societats europees actuals. La xenofòbia i l'extremisme de dretes són el resultat d'una interacció complexa entre factors socials i psicològics.

La pèrdua d'unes tradicions establertes des de fa molt temps, juntament amb els reptes a què s'enfronta la gent en un món cada vegada més globalitzat, provoca temors en una gran quantitat de ciutadans europeus. La gent sent que ja no té el control sobre la seva vida diària i que ha quedat exclosa del procés polític. A més, l'augment relatiu del benestar sovint ha estat un factor important a l'hora d'estabilitzar els sistemes democràtics. Per exemple, el "miracle econòmic" de l'Alemanya Occidental va tenir un paper important en l'acceptació de la democràcia després de la Segona Guerra Mundial. De la mateixa manera, una de les principals causes de l'atracció que exerceix la UE ha estat la seva prosperitat material i la igualtat. Actualment, hi ha diversos nous estats membres de l'Europa de l'Est que troben que no s'han complert les seves expectatives, alhora que altres membres més antics de l'Europa occidental estan patint grans índexs d'atur, estancament econòmic i creixements negatius per primera vegada en la seva història (una tendència que s'ha intensificat amb la crisi econòmica i financera). Així, que es desvinculi gaudir d'un alt nivell de benestar del fet de tenir un sistema polític democràtic pot suposar un brou de cultiu que fomenti sentiments antidemocràtics.

Com combatre les polítiques de dretes? La pregunta que sorgeix d'aquí és com combatre les actituds xenòfobes. En primer lloc, estic convençut que l'educació democràtica ha de ser un procés social continuat. És important destacar que les actituds xenòfobes no només són presents entre els ciutadans de dretes amb una educació escassa. En realitat, podem trobar-les en tots els segments de la societat, on sovint romanen més latents, com ara entre les dones d'esquerres que temen perdre el control sobre els triomfs assolits en el passat. Això ho entenc.

Com a norma general, crec que la prevenció és més efectiva que la repressió. Vistes les causes en què s'arrelen les actituds de la dreta, no seria gaire o gens prudent decidir simplement ignorar els populistes de dretes. Més aviat el que necessitem són polítiques coherents adreçades a afavorir la participació democràtica de tots els ciutadans. Hem de reformar els nostres sistemes polítics per tal que es pugui revitalitzar la democràcia per a tothom.

No cal dir que l'educació és clau per afavorir la participació social i les actituds democràtiques. És per això que promoure un sistema educatiu centrat en els individus és essencial per a les nostres democràcies. Per tal de combatre la xenofòbia, hauríem d'incorporar d'una forma activa cursos de diversitat cultural i tolerància en els nostres currículums escolars. A més, les escoles haurien de proporcionar un ampli ventall d'ofertes culturals que permeti que els nostres joves expressin lliurement la seva individualitat alhora que se'ls atorga un sentiment d'identitat.

Per tal de combatre la xenofòbia existent, hem de fer front als arguments que presenten públicament els populistes de dretes. Això ens permetrà deixar al descobert l'hostilitat que mou aquests arguments i exposar-ne el caràcter populista.

Per tal que la lluita contra les activitats de la dreta sigui eficaç, cal donar un suport adient a les iniciatives de la societat civil. La introducció d'estructures i estàndards de qualitat institucionalitzats ens ajudaria a utilitzar els instruments existents d'una manera més eficaç, també a escala europea. A escala local, les comunitats han de construir xarxes informatives que els ajudin a coordinar els seus esforços contra les activitats de la dreta.

En resum, cal una estratègia integradora que combini les forces polítiques i de la societat civil, un sistema educatiu potent i una reforma de les nostres democràcies per assolir més transparència i més participació.

Pregunta: Què opineu dels darrers esdeveniments al Pròxim Orient? Quin paper creieu que podria o hauria de tenir la UE en la pacificació d'aquesta zona mitjançant una solució justa i duradora?

El conflicte del Pròxim Orient és enormement complex i implica un gran nombre de parts interessades, i per això voldria centrar-me en els aspectes més importants. Per deixar-ho clar des del començament, estic convençut que la pau al Pròxim Orient faria augmentar molt les oportunitats de tenir un segle XXI pacífic, ja que no hi ha cap altre conflicte que tingui un significat tan transcendental com l'israelo-palestí. Però els esdeveniments actuals en els territoris d'Israel i Palestina s'han de veure amb preocupació.

La victòria electoral de Benjamin Netanjahu i la formació d'un govern de dretes ha polaritzat la situació política a Israel. Va ser només gràcies a la forta pressió internacional que Netanjahu va acceptar una solució amb dos estats. Però el bloqueig continu sobre la franja de Gaza juntament amb la construcció de nous assentaments han soscavat tot el procés de pau.

Precisament per l'enorme importància d'una solució de pau duradora al Pròxim Orient, estic convençut que la UnióEuropea ha de tenir un paper més actiu a l'hora d'ajudar a assolir aquestobjectiu. El 2009, la UE va perdre l'oportunitat de donar suport a l'administració d'Obama després del seu discurs al Caire. Durant massa temps ens hem centrat en la gestió del conflicte i hem perdut la perspectiva de laveritable transformació del problema. El que ens cal és una estratègia de pau global que identifiqui els problemes principals i estableixi uns incentius positius i negatius adients.

Després de les eleccions del 2006, que tant Estats Units com la UE van valorar com a lliures i justes, van venir les sancions per part de la comunitat internacional, que els palestins van considerar una mena de càstig col·lectiu. Tot i les sancions financeres i econòmiques de gran abast imposades sobre la franja de Gaza, Hamàs ha aconseguit estabilitzar un règim totalitari mitjançant la supressió de qualsevol tipus d'oposició i violant els drets humans dels seus ciutadans. Al mateix temps, la divisió política dels territoris palestins complica unes negociacions més completes. Així doncs, s'ha de reconèixer que la política "Cisjordània Primer" (en què es volia resoldre primer el conflicte de Cisjordània i després el de Gaza), tal com la volia el Quartet per la Pau de l'Orient Mitjà (format per l'ONU, Estats Units,
Rússia i la UE) no ha aconseguit el seu propòsit. D'altra banda, la UE hauria de donar suport, d'acord amb la proposta egípcia del 2009, al diàleg entre totes dues parts amb l'objectiu final d'una reconciliació nacional.

Crec que aixecar el bloqueig a la importació i exportació de béns civils i també al moviment de persones és una propostaper al desenvolupament positiu del conflicte. Una altra de les qüestions mésprioritàries a curt termini és l'aturada de la construcció de nous assentaments. La UE hauria de donar suport a les iniciatives corresponents del president Obama en aquesta qüestió.

A llarg termini, per tal d'elaborar una estratègia global, cal que tinguem en compte el context ampli on se situa el conflicte. En primer lloc, hauríem de retornar a la "Iniciativa de Pau Àrab" del 2002, per tal d'incorporar els estats àrabs veïns al procés de pau. Amb la cooperació entre els estats àrabs i el Quartet per la Pau de l'Orient Mitjà hauríem
de facilitar el procés de pau mitjançant mesures concretes, inclosa l'ajuda per al problema dels refugiats (és a dir, finançament per a programes de reassentament i altres mesures integradores; contingents de refugiats portats a altres estats) i el suport al desenvolupament gràcies a la intensificació de l'assistència econòmica i tècnica (és a dir, un Pla Marshall per a la reconstrucció de la franja de Gaza; gestió transfronterera de l'aigua; o un projecte conjunt d'energiasolar al desert de Negev).

En aquest context, crec que també caldria revisar la nostra relació amb Síria. Tot i que a Síria hi ha una dictadura amb un registre força negatiu pel que fa als drets humans, caldria intensificar-hi la nostra cooperació política i econòmica. Atesa la influència siriana a la regió, gràcies als seus forts vincles amb l'Iran a més del seu suport estratègic a Hesbol·là i Hamàs, la implicació de Síria i la represa de les converses de pau entre Síria i Israel adquireixen una gran importància a llarg termini.