Fundació Nous Horitzons

Autor/a: Josep M. Vallès

Càrrec de l'autor dins d'ICV: Catedràtic emèrit de Ciència Política a la UAB

Mitjans on s'ha publicat l'article: Revista Nous Horitzons

COMUNICACIÓ POLÍTICA: ¿DE L’ESPECTACLE MERCANTIL A L’ÀGORA DEMOCRÀTICA?

No hi ha hagut mai política sense comunicació, sense espai públic d’intercanvi. Però aquest espai públic ha esdevingut un escenari ocupat per un grup reduït de professionals de la comunicació i de professionals de la política. Ells són qui gestionen la política-espectacle davant d’una audiència, de vegades escèptica, de vegades irritada, però limitant les opcions d’intervenció directa de la ciutadania. Internet, amb les xarxes socials, podria fer esclatar aquest reducte reservat i recrear una àgora universal on la ciutadania fos protagonista d’aquest diàleg democràtic. Però aquest resultat no serà l’efecte automàtic de l’aparició d’un recurs tecnològic nou. Serà, en tot cas, el resultat d’una confrontació entre projectes polítics sobre la utilització de la xarxa i la seva orientació.  

El punt de partida: algunes constatacions

 La comunicació política és indispensable en la política de masses, com ho era ja en la política de minories. Només cal recordar Pèricles, Demòstenes  o Ciceró. Avui la comunicació política “cara a cara” és excepcional i té una presència marginal. Premsa de masses, cinema, ràdio, televisió, han estat els instruments de la comunicació política durant els segles XIX i XX. Des de mitjan l’últim segle, els mitjans audiovisuals –ràdio i tv– han disminuït la influència de la premsa escrita com a instrument principal d’aquesta comunicació. La seva potència i la seva força expansiva els ha atorgat una funció que va més enllà de la seva capacitat instrumental: no solament vehiculen els missatges d’altres, sinó que els formategen, els corregeixen, els complementen, els interpreten.

Per això mateix, els mitjans més potents de la comunicació política actual són actors que intervenen eficaçment en la política amb orientació i estratègia pròpies. No són “notaris” que aixequen acta imparcial dels fets o de les declaracions d’altres. Incideixen en el procés polític i busquen reorientar-lo. No són un termòmetre neutre que registra la temperatura ambient: són termòmetres sui generis que poden canviar les condicions del clima polític ambiental.

Amb la seva intervenció, els mitjans audiovisuals han tendit a transformar el procés polític en espectacle i a convertir la ciutadania en l’audiència d’aquest espectacle. La conversió de la comunicació en entreteniment (en totes les facetes de l’àmbit social) ha contaminat també les relacions polítiques: un “bon” debat polític, una “bona tertúl·lia” política és la que subministra espectacularitat, no la que facilita arguments o dades.

Aquest espectacle –aquest “circ mediàtic”- de la política contemporània és gestionat per una coalició formada per alguns professionals de la comunicació  i alguns professionals de la política. Es pot parlar –impròpiament, si voleu– d’una “classe” politicomediàtica que comparteix el fet de viure només de la política i per a la política. Entre els primers, cal comptar els propietaris i directius dels grups empresarials de la comunicació i els seus editors i responsables professionals (els denominats “líders d’opinió”). Entre els segons, hi figuren els aparells directius dels partits, els seus assessors de comunicació i els seus consultors externs.

El resultat d’aquesta coproducció –per parlar en termes de la indústria de l’espectacle– respon a les respectives motivacions d’uns i d’altres. La motivació dominant –no exclusiva– dels professionals de la comunicació és maximitzar l’audiència que han de subministrar als seus finançadors que configuren un “complex mediàtico-publicitari”. Per la seva part, la motivació dominant –no exclusiva– dels professionals dels partits és maximitzar el rendiment electoral de les seves intervencions en l’espectacle. Perquè aquest rendiment és el que garanteix el seu accés als recursos institucionals o la continuïtat de la seva disposició quan ja els controlen.

La condensació d’aquesta dinàmica d’espectacularització del procés polític comporta la reducció de la ciutadania a “audiència”. Això es manifesta de manera privilegiada en les campanyes electorals. El seu format i organització són tributaris dels grans “videoshows”. Els seus beneficiaris eventuals –a més dels actors polítics que hi participen– són els mitjans, que esperen augmentar la seva xifra de publicitat i l’eventual creixement temporal de vendes o d’audiència.

En la dinàmica d’aquesta “democràcia d’audiència” (Mannin), es redueixen cada cop més o es clausuren del tot els espais de debat i de participació dels ciutadans en el procés polític. Especialment, els partits van deixant de ser centres d’elaboració de propostes de polítiques i espais on es discuteixen i s’avalen eventualment aquestes propostes. L’elaboració dels programes electorals se sol convertir en un ritual, subordinat a la cooptació de candidats i a la subcontractació a experts de la confecció dels eslògans que han d’identificar una campanya electoral, el discurs d’un govern o de l’oposició.

El resultat d’aquesta deriva de la comunicació política cap a l’espectacle ha tingut un efecte paradoxal. En comptes d’atreure l’atenció de l’“audiència” buscada, ha generat indiferència, desafecció o rebuig. Ha incrementat la incredulitat de la ciutadania envers la política i els seus professionals. Ha erosionat, en últim terme,  la seva mateixa legitimitat. En conclusió: la comunicació política de masses les ha mantingut allunyades del procés de decisió política. Hi ha comunicació de masses, però segueix havent-hi política d’elits (d’elits politicomediàtiques).

Com corregir la situació actual

Cal preguntar-se si la situació té possibilitat de correcció, avançant  cap a un espai de comunicació política on sigui present el màxim nombre de ciutadans, on s’ intercanvïin propostes i arguments i on es formin les opinions que han de  portar a les decisions col·lectives. La resposta a aquesta pregunta té gran importància. Perquè no crec que sigui viable millorar la qualitat del sistema democràtic si alhora no es millora la qualitat del sistema de comunicació, que en constitueix un suport indispensable.

La tasca és molt difícil. No existeix la fórmula màgica. Però es poden traçar línies d’actuació de cara a uns objectius prioritaris. Per a cadascuna d’elles, és possible comptar amb un repertori d’actuacions en funció dels recursos disponibles i dels actors compromesos.  Quins són aquests objectius? Eixamplar l’espai del debat polític, afeblir la posició oligopolista dels seus protagonistes, incorporar el màxim de ciutadans a la deliberació.

Respecte dels actors principals del moment actual, cal limitar la posició dominant que alguns ocupen en el mercat, establint regulació i incentius negatius a la concentració. A la vegada i pel que fa als mitjans de titularitat pública, convé “socialitzar-los”, és a dir, sostreure’ls al control quasi exclusiu que sobre ells solen exercir partits i gremis professionals i confiar aquest control a altres actors socials i ciutadans. La fórmula dels Consells de supervisió o de gestió designats pels parlaments en funció de quotes partidistes no ha acabat de funcionar.

Igualment, es fa necessari fer efectiu el dret dels ciutadans a comunicar i debatre, i no solament el dret a rebre passivament informació. Això comporta mantenir espais públics de deliberació, amb les garanties i la qualitat necessàries. Tant els mitjans ja existents com altres mitjans de nova creació, han de comptar amb el reconeixement i el suport necessaris per convertir-se en aquests espais públics.

Finalment, ha de ser més efectiva i dissuasòria la intervenció pública per reclamar responsabilitats i, si cal, sancionar en cas de vulneracions del dret a rebre i emetre informació. L’experiència deixa clar que no basta ni una presumpta autoregulació dels mateixos mitjans, ni un control judicial que segueix interpretant el dret de comunicar com a patrimoni dels mitjans i no dels ciutadans.   

Hi ha mesures i pràctiques que permetrien progressar –probablement, de forma gradual– cap a situacions menys deficients que l’actual, obrint la possibilitat d’una millora en el procés democràtic en el seu conjunt

L’efecte Internet i les seves possibilitats

És inevitable preguntar-se si el panorama descrit ha quedat superat per la irrupció d’Internet i de l’instrumental tècnic que el dóna suport. ¿No s’han solucionat per aquesta via les limitacions i les desviacions registrades? ¿No s’ha obert per fi  un espai universal de comunicació política al qual tothom pot accedir-hi i des del qual tothom pot informar i ser informat sense intermediaris?

És cert que s’ha obert la possibilitat de desbordar la situació existent fins ara. Hi ha exemples de la realització parcial d’aquesta possibilitat. Però una bona part dels analistes suspenen encara el seu judici definitiu sobre els beneficis aportats per la xarxa a la qualitat de la democràcia. Per una banda, s’han obert alguns espais nous per al debat i els fan accessibles a grups fins ara marginats. Però, per altra banda, cal tenir consciència que els usos d’Internet reforcen en molts casos les desviacions de la comunicació política convencional en comptes de superar-les. Són més freqüents els seus efectes de reforçament dels prejudicis preexistents que no pas la modificació d’aquests prejudicis com a resultat de l’exposició a opinions diferents, perquè es constata el tancament freqüent dels intercanvis en “bombolles” o “compartiments” sectaris.

Al mateix temps, la xarxa no és la terra nullius que alguns esperaven trobar: en realitat, és un espai on hi ha actors més ben situats que altres, amb més capacitat d’incidència o de control sobre el tràfic de les comunicacions que s’hi transmeten. Empreses operadores, poders polítics, grups mediàtics tradicionals han vist relativitzada la seva influència, però alguns d’ells encara en conserven una part considerable i l’exerceixen.

Quan s’examinen els èxits polítics d’Internet es constata que consisteixen sobretot en dinàmiques de mobilització o d’agitació, generalment contra el poder establert. Però encara no s’ha manifestat de manera clara la capacitat d’Internet per construir i, sobre tot,  per gestionar alternatives de govern de forma més directament i obertament participada  per la ciutadania.

¿És massa aviat per emetre un judici definitiu sobre l’impacte d’aquesta nova realitat social i els seus efectes transformadors sobre la política democràtica? Probablement. L’aparició accelerada i successiva de noves formes de comunicació basades en la xarxa poden aportar resultats per ara imprevisibles. L’ús de la xarxa no és el mateix avui que ara fa cinc anys. O menys.

Penso, però, que en qualsevol cas és necessari tenir present que les possibilitats obertes per Internet i la seva projecció social s’acabaran definint a partir d’una confrontació política sobre la seva orientació. Internet i les xarxes s’han convertit precisament en un nou objecte de disputa política. És a dir, de confrontació entre concepcions diferents sobre com organitzar la vida col·lectiva, a quins valors  últims s’ha de subjectar, amb quina presència de la ciutadania, etc. Serà el desenllaç  d’aquesta lluita a escala global el que anirà perfilant els efectes d’Internet.

Qui pot ser l’agent promotor del canvi de situació?

Internet ha entrat a formar part de la partida on es ventila una nova relació entre comunicació i política més favorable per a una democràcia de qualitat. ¿A qui correspon la responsabilitat d’impulsar aquest procés de millora? És una responsabilitat que no pot carregar sobre un sol agent. I la seva promoció ha de fer-se a escala global. Sobre l’agent promotor,  sembla clar que difícilment jugaran aquest rol els partits que s’han adaptat al sistema vigent i que se’n beneficien. Ni tampoc no ho faran la majoria dels actors privats que ocupen posicions còmodes o privilegiades en l’escena actual. No existeix, probablement, l’agent únic que pugui assumir la tasca.

Cal pensar més aviat en un actor col·lectiu amb format similar al de moviment social. És a dir, una constel·lació coordinada d’iniciatives amb un objectiu compartit. D’aquesta constel·lació per a la reforma del sistema de comunicació en poden formar part grups de professionals crítics de la comunicació actual, organitzacions ciutadans i del tercer sector, associacions d’usuaris, experts, universitats i centres d’anàlisi i recerca, etc. Per la seva banda, altres moviments socials –ambientalista, feminista, altermundista, etc.- són conscients que l’actual sistema de comunicació sol perjudicar la seva causa transformadora. Per això mateix, els convindria posar en comú actuacions per corregir els aspectes menys democràtics de la comunicació política actual i sumar-se a aquesta constel·lació transformadora.

La seva acció, com la majoria de les accions polítiques avui, ha de situar-se en més d’un nivell institucional. Ha de comptar amb  iniciatives d’abast local o estatal. Però pot haver-n’hi d’altres a escala on es mouen els grans protagonistes mercantils de la comunicació que condicionen l’intercanvi d’informació i opinió polítiques. Res de diferent del que reclamen altres esforços per modificar polítiques econòmiques, ambientals o culturals, que vulguin aconseguir alguns resultats perceptibles.

En conclusió: un potencial a explorar

¿No és excessiva aquesta visió crítica de la situació actual de la comunicació política? Hi ha arguments per afirmar que mai en la història de la humanitat no ha existit un volum d’informació disponible tan elevat, una quantitat tan gran de subjectes amb capacitat d’accedir-hi o un impacte tan gran d’aquesta comunicació sobre la realitat política, per deficient que sigui. És cert. Però també és cert que les possibilitats avui existents –en l’instrumental tecnològic, en la formació cultural de la ciutadania i en la consciència dels seus drets– posen més en evidència la distància existent entre les carències de la situació present i el potencial que resta per explotar. A partir de l’avenç constatable de l’evolució social –que hem d’acceptar si adoptem una visió progressista i no conservadora–, és obligat seguir avançant cap a un horitzó ideal que contínuament es desplaça més enllà. Satisfets pel que s’ha pogut assolir amb penes i treballs, però insatisfets quan es contempla allò que encara resta per assolir. O quan es fa present el risc de retrocessos, per temporals que siguin.

Per això mateix, penso que tota pretensió de canvi polític i social en sentit democràtic ha d’encarar alhora la reforma  del sistema mediàtic dominant. La llibertat i la igualtat que inspiren la convicció democràtica també han de fer-se realitat en l’àmbit de la comunicació política. No és creïble –o és ingènua– la posició dels qui es queixen de la baixa qualitat de les democràcies i no es plantegen modificar les seves dinàmiques mediàtiques. O es resignen a acceptar-les.

Això obliga a una vigilància permanent per protegir la llibertat de premsa contra la pressió, la censura o el monopoli del poder polític. Però avui també significa protegir la llibertat de comunicar del ciutadà en un mercat mediàtic en el qual determinats actors ocupen posicions d’oligopoli. Una consideració de la comunicació política com a bé subjecte a les condicions d’un mercat i destinat a un consumidor-espectador desnaturalitza la seva condició d’element constitutiu de la democràcia 

Per això, és indispensable garantir la igualtat en l’accés als recursos necessaris per al intercanvi plural d’arguments, propostes i opinions. No es tracta solament de rebre lliurement informacions i comunicacions, sinó d’emetre informacions i comunicacions en llibertat i igualtat. És a dir, fer realitat la isegoria dels grecs: la capacitat d’adreçar-se en igualtat de condicions a la comunitat política per part de tots els seus membres. Només d’aquesta manera s’acaba constituint l’àgora ciutadana i es pot anar més enllà de l’espectacle mercantil que avui dificulta el diàleg democràtic.

Josep M. Vallès

Catedràtic emèrit de ciència política (UAB)

Fitxer relacionat: VALLE_S.pdf