Fundació Nous Horitzons

Autor/a: Toni Salvadó - Sociòleg

Mitjans on s'ha publicat l'article: Revista Nous Horitzons número 189

Aquest article pretén fer una ràpida síntesi de la situació laboral de la joventut catalana actual i de les seves implicacions econòmiques, residencials i socials. En bona mesura sintetitza recerques més detallades que he realitzat darrerament, ja sigui en solitari (Salvadó, 2005, d’on procedeixen el gruix de les dades citades) o en col·laboració (Salvadó i Serracant, 2003). Us remeto a aquestes publicacions per ampliar continguts, buscar dades addicionals, fonts o nova bibliografia.

1. En el mercat de treball: tres dimensions de malestar juvenil

Els indicadors de deprivació laboral juvenil són prou coneguts en totes les dimensions d’anàlisi clàssiques: activitat, ocupació, atur, temporalitat... En lloc de fer-ne un repàs exhaustiu aquí, us proposo analitzar els tres efectes subjacents que, al meu parer, sintetitzen aquesta deprivació: la subocupació, la precarietat i l’exclusió.

Subocupació: la rendibilitat laboral decreixent dels estudis

Malgrat el que es podria inferir dels discursos tecnòfils de moda, la proporció de joves ocupats en llocs tècnics, d’operari qualificat i de direcció és clarament inferior al dels adults. Inversament, els i les joves treballen més com a personal no qualificat, en llocs administratius i en feines del sector de serveis i del comerç.

L’explicació tradicional d’aquesta menor professionalitat eren les mancances de qualificació dels joves. És un raonament propi de processos de qualificació que es donaven bàsicament en el propi lloc de treball. Avui, però, el discurs socialment hegemònic afirma que l’àmbit bàsic de qualificació és un altre: el sistema educatiu. I aquí entra el component «dramàtic» del tema: els joves actuals són, amb diferència, la generació més formada en la història d’aquest país i, en canvi, no poden accedir als llocs de treball qualificats i de qualitat que (segons el discurs hegemònic citat) els hi correspondrien. A Salvadó (2005) es presenten indicadors per quantificar les diverses dimensions on es dóna aquesta pèrdua de valor dels títols més academicistes: la inserció laboral, la correspondència entre la titulació i la feina que es realitza, el nivell retributiu, l’estabilitat laboral assolida i, finalment, la satisfacció subjectiva amb la feina.

Com explicar aquesta dissonància? Probablement assumint que el paradigma del capital humà s’equivocava quan posava l’accent en l’oferta de qualificacions com a factor clau. Potser haurem d’assumir que el factor clau és la demanda, i aquí el que trobem és una escassa qualificació professional dels nous llocs de treball creats en el darrer cicle expansiu espanyol (Recio, 2002) i una creixent proletarització dels perfils tècnics ocupats per joves (Subirats [et al.], 2002).

Precarietat... o precarietats?

Com altres economies mediterrànies, la nostra s’ha caracteritzat històricament per una àmplia presència de segments laborals desregulats. Probablement la forma més clàssica al respecte ha estat l’ocupació informal. És un model en relatiu retrocés en les darreres dècades que, tot i això, encara significa el 4% de l’ocupació dels joves catalans. (Casal [et al.], 2004). Normalment són situacions percebudes com a transitòries i molt característiques de feines d’acompanyament als estudis i de primeres insercions.

Si la informalitat ha tendit a anar a la baixa en les darreres dècades, la temporalitat li ha pres el relleu com a fórmula bàsica de flexibilitat. Així, des dels anys 1980, al nostre país s’han generalitzat fórmules laborals precàries que han provocat que la taxa espanyola de temporalitat dupliqui la mitjana de l’OCDE. Els joves han estat els principals afectats per aquesta situació, amb un 46% de contractes temporals el 2005, per només un 17% dels adults.

Tradicionalment s’ha mirat de justificar la temporalitat juvenil amb una lògica d’aprenentatge. Però, realment estem parlant d’una fase transitòria en la vida laboral dels joves? Si aquest fos el cas, seria previsible constatar un parell de circumstàncies que ara mateix no es donen:

·         Caldria imaginar un ús intensiu dels contractes amb aquest fi ja previstos en la nostra legislació, com els de pràctiques, formació o relleu. En realitat, aquests suposen tot just un 1% del total de contractacions temporals signades pels joves. En canvi, els contractes precaris hegemònics són els que es justifiquen per una pretesa temporalitat del lloc de treball: obra i servei, eventual, circumstàncies de la producció...

·         Si la temporalitat juvenil fos realment un problema d’iniciació, s’aniria resolent a mesura que el jove adquirís antiguitat en el mercat de treball. Enquestes recents ens mostren, però, que bona part dels treballadors que ingressen joves i en precari al mercat de treball no s’estabilitzen amb els anys, tampoc quan han sobrepassat la trentena i per tant teòricament deixen de ser joves. (Salvadó, 1998) Si la temporalitat s’allarga indefinidament caldrà pensar en ella no tant com a una iniciació al món laboral sinó mes aviat com el problema estructural d’una generació. Aprofundirem en aquest tema al final de l’article.

Sens dubte la temporalitat és la vessant més coneguda de la precarietat laboral però no és pas l’única. N’hi ha d’altres i algunes de ben dramàtiques al nostre país, com ara la sinistralitat laboral. Fins i tot es podrien considerar precaritzadores fórmules incentivades per les polítiques d’ocupació com el treball a temps parcial (freqüent entre els joves i no desitjat en un de cada dos casos, Ramon i Sintes, 2003) o bé l’autoocupació. Aquesta darrera fórmula està menys estesa entre els joves (el 8,5% dels ocupats front el 21% d’adults), probablement per la dificultat de tirar-la endavant quan manquen recursos com ara capital inicial o experiència professional. Tot i que l’imaginari juvenil no veu especialment malament l’autoocupació, des d’una perspectiva més estructuralista se sol analitzar en termes d’externalització i, per tant, com a una forma més de precarització.

A banda de condicions laborals i contractuals, la precarietat també té un component d’acció col·lectiva... o més aviat de dificultat per desenvolupar-la. A partir de l’estudi d’afiliació d’una de les principals centrals sindicals catalanes (Jódar [et al.], 2004), podem apuntar alguns indicadors al respecte:

·         Si bé els i les joves són el 28% dels ocupats catalans, només representen un 12% dels afiliats.

·         La presència de joves encara és més baixa quan considerem l’assumpció de responsabilitats sindicals. Els menors de 35 anys suposen un 25% dels afiliats, per només un 13% dels que tenen responsabilitats sindicals d’empresa, i encara només un 8,6% dels quadres superiors.

Probablement cal entendre aquestes dades a partir de l’escassa percepció per part dels joves dels elements estructurals subjacents a les seves dificultats laborals (Albaigés, 2003; Sánchez, 2004). En el seu lloc hi trobaríem una concepció individualista i meritocràtica de les relacions laborals –discursos del tipus «cal espavilar-se sol». Tampoc no trobem massa estratègies alternatives; com a molt, es manifesten aïlladament episodis d’absentisme, incompliment de la jornada, treball a ritme lent, robatoris o petits sabotatges. No serien accions estratègiques, sinó purament reactives, en un marc de relacions laborals on no sempre es troba espai per negociar el dissens. (Ortiz i Miró, 2001).

Exclusió: l’atur... i l’altre atur (NEET)

La desocupació és un tret clàssic del mercat de treball capitalista, sovint interpretat a partir de la necessitat de contenir demandes laborals. El cas dels joves del nostre país en va ser un exemple extrem fins als anys 1990 i va servir per justificar una bona part de les successives reformes desreguladores. Actualment la situació és menys dramàtica que dècades enrere, la qual cosa ha creat un optimisme que ens agradaria matisar:

·         Independentment de la conjuntura, l’atur juvenil es manté en nivells importants –una taxa del 12% l’any 2005– i sempre dobla àmpliament l’adult, que era del 5% el mateix any.

·         Però, a més, la desocupació dels joves és especialment sensible als cicles econòmics. Si analitzem el darrer, trobem que l’atur juvenil va millorar substancialment en la fase expansiva dels anys 1990, però també és el que més va empitjorat en l’alentiment d’inicis de la dècada actual. Els joves assumeixen, així, el rol clàssic d’exèrcit de reserva laboral: són reclutats quan hi ha necessitats d’un plus de mà d’obra i són rebutjats quan hi ha excedents per descens d’activitat.

·         Tradicionalment, les taxes d’atur juvenil catalanes han estat per sobre de la mitjana comunitària però en els darrers anys s’estan equiparant. Això no obstant, l’esmentada taxa del 12% encara està lluny del 8% que tenen Dinamarca, Irlanda o els Països Baixos, països que a més gaudeixen d’unes taxes de temporalitat clarament inferiors.

Un aspecte important per valorar les conseqüències socials de la falta de feina és la protecció social que es dóna a les persones que estan en aquesta situació. Enquestes recents apunten taxes de cobertura francament baixes: tot just un de cada cinc joves que es consideraven en situació d’atur cobraven alguna prestació o subsidi. (Ramon i Sintes, 2003).

És obvi que les dades d’atur presentades no esgoten el conjunt d’exclosos del mercat laboral. Cal tenir en compte una altra categoria, prou àmplia i heterogènia, que apareix en les estadístiques sota l’epígraf de «inactius». D’aquests, podem deixar de banda els que s’autodefineixen amb un rol social no laboral però sí substantiu (estudiants, mestresses de llar, etc.). Descartats aquests, encara trobem un romanent important d’altres inactius no contemplats en cap categoria perquè no assumeixen cap rol específic. Tradicionalment s’havia conegut aquest col·lectiu com a «desanimats», si bé ens sembla més descriptiu l’acrònim anglosaxó «joves NEET» (not in employment, education or training, que no treballen, no estudien o no s’estan formant). Segons el cens de 2001, a Catalunya hi havia 55 000 joves en aquesta situació, dels quals només una desena part s’associen a situacions de disminució.  

2. Del malestar laboral al malestar vital

En les societats capitalistes, la presència en el món laboral i la seva qualitat constitueix un factor bàsic d’inclusió social. L’endarreriment de l’accés dels joves al mercat de treball (redundant en tots els períodes recents d’escassetat d’ocupació) implica dilacions i precaritzacions dels processos de construcció de la pròpia identitat com a persona. Aquí ens centrarem en dues de les vessants d’aquesta mancança també relacionades entre si: per una banda, la impossibilitat d’assolir un nivell suficient d’ingressos i, per l’altra, les dificultats per accedir a un habitatge i formar una llar de destinació.

Dóna per viure?

Segons la darrera enquesta feta a la joventut catalana (Casal [et al.], 2004), dues terceres parts dels joves ocupats catalans cobraven menys de 900 euros mensuals, i la meitat no arriben als 600. Recerques més especialitzades, com Hidalgo i Pérez (2004), ens donen més claus d’anàlisi al respecte:

·         L’edat és un factor de discriminació salarial fins i tot més important que el sexe. Per altra banda, la igualtat salarial entre gèneres és més gran entre els joves que no pas entre els adults.

·         En els anys considerats, els salaris dels joves es van estancar, cosa que no va passar amb els salaris dels adults, de manera que les diferències relatives es van accentuar.

·         Aquestes diferències entre joves i adults s’expliquen sobretot pel fet d’estar ocupats en empreses amb nivells salarials diferents, més que no pas per pràctiques de discriminació directa per raó d’edat dins d’una mateixa categoria i empresa.

·         Quan es produeix, aquesta discriminació salarial per edat és més marcada als serveis que no pas a la indústria o a la construcció.

·         Una altra conclusió a la que arriben Hidalgo i Pérez és que la correlació entre temporalitat i salaris baixos és molt marcada. Es reforçaria, per tant, la tesi de Cano (1997) segons la qual són dues dimensions d’un mateix procés precaritzador.

Dóna per emancipar-se?

Segons l’enquesta als joves de Catalunya, l’any 2002 el 82% de les persones de quinze a vint-i-nou anys no estaven emancipades. Les implicacions d’aquesta situació sobre l’autonomia personal dels joves i el reforçament dels rols patriarcals en les llars són òbvies.

Les dades mostren una previsible associació entre l’esmentat retard i la situació laboral dels joves: les taxes d’emancipació dels ocupats estables són del 24% mentre que corresponen a un 14% en els precaris i els aturats. (Ramon i Sintes, 2003). Tot i l’evident correlació, la modèstia de les taxes d’emancipació de totes les situacions d’ocupació plantejades –estables i temporals– denota que el problema emancipatori té altres causes a banda de l’escassetat o la precarietat de la feina juvenil.

I, òbviament, aquí entrem en l’altre gran factor explicatiu del retard emancipatori: l’accés a l’habitatge. La primera dada a considerar és, lògicament, l’increment dels preus que està vivint el nostre país des d’inicis dels noranta, amb una marcada acceleració des de finals d’aquella dècada. Per donar una dada, si prenem com a base 100 el preu mitjà de 1987 a Catalunya, el 2003 l’escala esmentada se situava prop de 600 (OBJOVI, 2006). 

És ben cert que el preu de l’habitatge, per si sol, no és un indicador massa precís de les possibilitats d’accés al mateix. Resulta bastant més afinat posar en relació aquest preu amb les possibilitats adquisitives de la població jove. Certament, durant els noranta l’increment de preus semblaven anar per darrera dels increments de renda dels joves. Lamentablement, el pati sembla haver-se complicat molt més en la dècada actual per la conjugació de dos factors ja esmentats: l’acceleració de la inflació de preus i el refredament econòmic, amb unes conseqüències d’estancament d’ocupació i de salaris especialment perceptibles entre els joves. Segons les mateixes fonts del paràgraf anterior, l’adquisició de l’habitatge ja exigiria el 55,8% dels ingressos d’una persona jove i el 43% dels d’una llar amb el mateix perfil.

3. Malestar juvenil o malestar generacional? Forever young

Com interpretar les diferents dimensions deprivatòries analitzades fins al moment? A Salvadó i Serracant (2003) (teniu resum a la fi d’aquest mateix monogràfic) miràvem de confrontar dues possibles respostes a aquesta pregunta. Una d’elles és socialment hegemònica i, al nostre parer, clarament legitimatòria. L’anomenarem hipòtesi edatària. L’altra és més “clandestina” i francament incòmoda sociopolíticament; l’anomenarem hipòtesi generacional.

L’efecte edat i el seu ús legitimatori

La percepció dels problemes esmentats com a problemes juvenils (i per tant associats a una determinada etapa edatària) és, com hem dit, àmpliament hegemònica en diferents nivells socials:

·         D’entrada hi ha un discurs popular en aquest sentit molt arrelat. Són reflexions del tipus «tots hem passat per aquesta etapa».

·         A nivell acadèmic trobem una assumpció de millora sociolaboral amb els anys (experiència, carrera, etc.). Conceptes com ara «transició de la joventut –a l’edat adulta» només tenen sentit des del supòsit d’una deprivació de caire temporal. Quin és el problema d’aquest paradigma? Doncs que no acaba de quadrar amb les dades. Les deprivacions cada cop s’allarguen més en la biografia dels individus. En conseqüència, anem arrossegant l’etiqueta jove fins a edats cada cop menys assumibles (avui ja es planteja fins als trenta-cinc) El concepte de joventut esdevé, per tant, un artifici ad-hoc cada cop més mancat d’utilitat analítica.

·         A nivell polític, la lògica edatària també és clarament hegemònica en tant que posseeix una fortalesa legitimatòria evident: si les deprivacions són mers problemes transitoris ja es resoldran (gairebé de forma espontània) a mesura que els joves «es vagin consolidant» sociolaboralment. En definitiva és un discurs que naturalitza desigualtats socials a partir d’un factor purament demogràfic (l’edat) Noti’s que aquesta «desdramatització» encaixa i justifica un marc competencial preexistent: unes polítiques de joventut centrades de forma gairebé exclusiva en l’àmbit del lleure i fortament mancades de dimensió socioeconòmica (polítiques laborals, d’habitatge, etc.) Apostes d’aquesta mena com les «polítiques afirmatives» han estat justificades des d’una pretesa «nova condició juvenil» que ve a ser la «positivització lúdica» de les deprivacions generacionals esmentades.

L’efecte generació: cròniques de la veritat oculta

Si les dades cada cop encaixen menys amb l’estès supòsit de la deprivació per raons d’edat, tal vegada sigui el moment de plantejar-nos una hipòtesi alternativa. Serracant la formula en els següents termes: «la precarietat vital dels joves no deriva tant de la seva edat com de la seva adscripció a una generació a la qual se li han canviat les regles del joc, sobretot en l'àmbit laboral» (2001; 106). En cas d’acceptar això, quines implicacions tindria?:

·         No estaríem parlant d’una «fase vital», sinó d’un estigma de per vida.

·         Tindria poc sentit parlar de transicions edatàries i, per contra, hauríem de parlar de processos de mobilitat social descendent en clau generacional (Petras,1996).

·         Com apunta aquest darrer autor, tindríem noves claus per entendre certa permissivitat domèstica dels pares respecte als joves, ara interpretable com a símptoma de mala consciència sociogeneracional.

·         Esmentar finalment l’existència d’autors que, tot i que reconeixen el component més estructural que transitori de la deprivació, ho justifiquen apel·lant a un cert «pacte generacional implícit» (Garrido; 1996). No comment.

Bibliografia

·         Albaigés, B., [et al.]. Crisi del treball i emergència de noves formes de subjectivitat laboral en els joves. Barcelona: Secretaria General de Joventut, Generalitat de Catalunya, 2003. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis10.htm

·         Cachón, L.  La dimensió classe social. Taller joves i estructura social, ponència presentada al Tercer Congrés de la Joventut de Catalunya, 2003. Disponible a: http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/docs/Cohesio%20social.pdf

·         Cano, E. . Canvi socioeconòmic i precarització laboral en el sistema capitalista. Tesi doctoral. València: Universitat de València, 1997.

·         Casal, J. «Modos emergentes de transición a la vida adulta en el umbral del siglo xxi: aproximación sucesiva, precariedad y desestructuración». A: REIS. Núm. 75, (juliol-setembre), 1996.

·         Casal, J., [et al.].  Enquesta a la joventut de Catalunya 2002. 2004. Pendent de publicació.

·         Garrido, L. «La temporalidad, pacto intergeneracional o imposición». A: La duración del contrato de trabajo. Madrid: CES, 1996. P. 47-74.

·         Hidalgo, A., i Pérez, S. . Aspectos salariales de los jóvenes trabajadores. Madrid: Injuve, 2004.

·         Jódar, P. [et al.] «El sindicato hacia dentro. La relación entre la organización y los trabajadores desde el análisis de la afiliación». A: Papers. Revista de Sociologia. Núm. 72. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, 2004.

·         Ortiz, D. i Miró, I. Treball, valors i canvi. Les ruptures en la precarietat. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, 2001. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis5.htm

·         Petras, J. «Padres e hijos: dos generaciones de trabajadores españoles». A: Ajoblanco. Núm. 3. 1996

·         Ramon, A. i Sintes, E. Condicions de vida dels joves de la província de Barcelona. Barcelona: Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans, 2003.

·         Recio, A. («Activitat econòmica i mercat de treball». A: Giner (dir.). Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Informe general. 2002. Disponible a:

http://campus.uab.es/iermb/enquesta2000/IG/IV.pdf

·         Salvadó, T. Les condicions de vida dels joves metropolitans. Barcelona: Institut d’Estudis Metropolitans / Diputació de Barcelona, 1998.

·         Salvadó, T. i Serracant, P. Forever young. ¿Vulnerabilitat social juvenil o vulnerabilitat social generacional?, ponència presentada al Quart Congrés Català de Sociologia. 2003. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/docs/salvado%20serracant.PDF

·         Salvadó, T. Capítol «Treball» a: Miret, P. [et al.] Informe sobre la Joventut Catalana 2005, 2005. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis17.htm

·         Serracant, P. Viure al dia. Condicions d’existència, comportaments i actituds dels joves catalans. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, 2001. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/estudis6.htm

·         Serracant, P. La sobrequalificació entre els joves catalans. Barcelona: Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, 2005. Disponible a:

http://www6.gencat.net/joventut/catala/sgj/observatori/publicacions/aporta27.htm

·         Subirats, M., Sánchez, C. i Domínguez, M. «Classes socials i estratificació». A: Giner (dir.). Enquesta de la Regió de Barcelona 2000. Informe general. 2002. Disponible a:

http://www.blues.uab.es/iemb