Fundació Nous Horitzons

Autor/a: Dolors Clavell i Ricard Fernández

Mitjans on s'ha publicat l'article: Ravista Nous Horitzons número 189

1.- Una generació bloquejada

Els autors d’aquest article tenim en comú haver nascut l’any 1961. Som doncs baby boomers, fills de la primera onada de l’esclat demogràfic espanyol (1957-1966), especialment intens a Catalunya a causa de la immigració i que va tenir una segona fase entre el 1967 i la crisi econòmica de 1976.[1]  La nostra generació va inaugurar l’EGB i el BUP, ho va tenir molt difícil per trobar feina i, això sí, si trobàvem feina ho teníem bastant fàcil per trobar un habitatge de lloguer. I, si estalviàvem uns quants anys, fins i tot ho teníem fàcil per adquirir un pis. La nostra vida corresponia a una generació límit –Miguel Ríos dixit–, entre els somnis dels nostres germans grans i les decepcions dels nostres germans petits. La coincidència entre la crisi econòmica i la transició política –entre 1975 i 1985– va transformar radicalment la nostra percepció del món i, entre altres coses, va augmentar en uns cinc anys l’edat d’emancipació del conhort al que pertanyem. El 1985, amb ocasió de l’Any Internacional de la Joventut, l’Informe sobre la juventut encarregat per l’Institut de la Joventut espanyol parlava d’una generació bloquejada.[2]

Vint anys després, seguim parlant d’una generació bloquejada. Els últims baby boomers passen ja dels trenta anys. Formen una generació formada acadèmicament, amb alts índexs d’accés a l’ensenyament superior. Tenen també relativament fàcil l’entrada al món laboral; això sí, amb contractes precaris, feines per sota de les seves qualificacions i horaris infernals –aquests aspectes poden ser l’objecte d’un altre article. Però vet aquí que no poden accedir a l’habitatge ni en lloguer ni, menys encara, en compravenda. L’augment exorbitant dels preus de l’habitatge entre 1995 i 2006 ha convertit en demanda insolvent bona part de les classes populars i mitjanes, i ha deixat l’accés a aquest bé de primera necessitat únicament en mans o bé d’aquells que ja tenen un habitatge i volen millorar guanyant metres quadrats, qualitat o zona; o bé senzillament d’aquells que reben fortes rendes. Per tant, és evident que la majoria dels i les joves queden al marge i no veuen la possibilitat d’obtenir un espai on desenvolupar el seu propi projecte de vida.[3] D’altra banda, l’oferta en lloguer ha anat minvant i encarint-se, de manera que aquesta opció, majoritària en les generacions prèvies[4], ha anat perdent atractiu.

En la nostra opinió, aquestes dificultats són encara més determinants en l’augment de l’edat mitjana d’emancipació i, posteriorment, de reproducció de les persones joves catalanes, que els problemes existents al mercat de treball.

S’entén, doncs, que l’article 40.4 de l’Estatut d’autonomia del 2006 –tant aprofitat per a la picabaralla política com desconegut en el seu contingut– es refereixi tan directament a l’emancipació, amb aquesta literalitat:  «Els poders públics han de promoure polítiques públiques que afavoreixin l’emancipació dels joves, facilitant-los l’accés al món laboral i a l’habitatge per tal que puguin desenvolupar llur propi projecte de vida i participar en igualtat de drets i deures en la vida social i cultural». El que, en canvi, no podem comprendre ni acceptar és que els poders públics hagin trigat tant en iniciar polítiques específiques destinades a promoure l’accés dels joves a un habitatge assequible[5].

En tot cas, és interessant mencionar algunes de les actuacions que han estat capdavanteres en el nostre país a l’hora de donar un tomb en l’enfocament del que ha de ser la política pública d’habitatge. Han estat els passos incipients d’un camí que després s’ha anat ampliant –més lentament del que voldríem– i que recentment ha donat lloc a, entre altres, l’aprovació de la nova Llei del dret a l’habitatge. Avui per avui són insòlitament i desgraciadament desconegudes les previsions innovadores d’aquesta legislació, però segur que el temps li reconeixerà el seu valor pioner i arriscat, que servirà de referència en el procés de reflexió que l’habitatge mereix en un país com el nostre i també en el context de l’Estat espanyol.

Així doncs, en els següents apartats analitzem els pros i els contres de les primeres experiències que van marcar un punt d’inflexió en la concepció de la política pública d’habitatge a Catalunya, i que –junt amb altres mesures que calen incorporar a l’agenda política– hauran de ser objecte d’un major aprofundiment analític i pràctic en els propers anys.

2.- De les Vores del cinturó a l’habitatge dotacional

Entre els anys 1995 i 1997, el Patronat Municipal de l’Habitatge de Barcelona va tirar endavant les promocions anomenades «Vores de les Rondes», realitzades sobre terrenys sobrants després de la construcció de les Rondes Litoral i de Dalt. En aquell moment, la regidoria d’habitatge de Barcelona, en mans d’ICV, va sorprendre tothom en apostar per un lloguer a preus baixos per a joves menors de 30 anys amb rendes modestes. No s’havia dut a terme cap experiència similar fins al moment. L’èxit de demanda i posteriorment d’administració de les sis promocions, que sumen 463 habitatges[6], va ser immediat.

Les condicions dels contractes inclouen el seu caràcter de rotació, no sols per no privatitzar indefinidament l’ús dels immobles, sinó sobretot per mantenir un parc estable d’habitatge assequible, que permeti satisfer les necessitats de les generacions futures. Posteriorment, es va ampliar a 35 anys el límit d’edat i es va permetre la pròrroga dels contractes si aquesta es feia per sota d’aquesta edat. Una característica dels pisos és la seva tipologia, amb una o dues habitacions.

La clau urbanística sobre la que es van autoritzar aquestes promocions va ser l’anomenada 10hj. La decisió no va estar exempta de polèmica, perquè la normativa urbanística del moment generava confusió entre el nou ús i el dels sòls destinats a equipament, la qual cosa podia eventualment provocar que l’atenció a les necessitats d’habitatge d’emancipació anessin en detriment de l’existència d’espais d’equipament comunitari també molt necessaris per a la ciutat[7]. Aquesta i altres consideracions molt més injustificables van ser causa de polèmica el novembre de 2007, en el debat «L’habitatge a Barcelona» organitzat pel Consell Econòmic i Social de Barcelona. Tanmateix, els arguments a favor[8] van subratllar el caràcter públic i de transició d’aquests pisos, enfocament que ha culminat amb la regulació continguda en la nova Llei del dret a l’habitatge. La idea essencial seria que, davant l’existència d’una demanda insatisfeta tan elevada i diversa d’habitatges com la que s’ha vingut acumulant a Catalunya, s’han de mobilitzar totes les vies possibles per anar satisfent aquesta demanda. I entre aquestes vies no pot rebutjar-se la dels habitatges conceptuats com a una dotació que genera la ciutat per atendre necessitats temporals d’emancipació.

3.- L’habitatge dotacional

L’experiència de les Vores va tenir continuïtat a Barcelona i a altres ciutats de la seva àrea metropolitana, on es va anar generalitzant el model tot i la precària base urbanística existent en aquell moment i la falta de recursos pel lloguer en els successius plans d’habitatge. 

Finalment, segons ja hem apuntat anteriorment, el primer govern tripartit va tirar endavant la important modificació de la Llei d’urbanisme que, en l’article 34.3[9], estableix el següent: «El planejament urbanístic general pot preveure com a sistemes urbanístics reserves de terrenys destinats a habitatges dotacionals públics. El sistema urbanístic d’habitatges dotacionals públics comprèn les actuacions públiques d’habitatges destinades a satisfer els requeriments temporals de col·lectius de persones amb necessitats d’assistència o d’emancipació justificades en polítiques socials prèviament definides. Aquestes polítiques s’han d’especificar en la memòria social del planejament urbanístic».

Es tracta, doncs, de crear un nou sistema urbanístic, diferenciable dels equipaments comunitaris com a conseqüència del seu destí a habitatges per a joves o bé per a gent gran o amb problemes assistencials específics.

El mateix fa la Llei del dret a l’habitatge[10], aprovada el 2007, que en el seu article 18 es refereix a aquests habitatges dotacionals i insisteix en la seva «titularitat pública» i facilita sistemes de cessió pública i privada i sistemes de gestió concertada a través del «dret de superfície o la concessió administrativa».

Aquestes noves normatives i els forts increments de l’ajut públic derivats del Pla pel dret a l’habitatge[11] des de l’any 2004, han permès que avui un terç del nou habitatge social a Catalunya es faci en aquest règim i que milers de joves estiguin accedint a l’habitatge dotacional de lloguer. I encara seran més eficaces amb el desplegament del Pacte nacional de l’habitatge, que té com a primer dels seus cinc reptes el de «millorar l’accés a l’habitatge, especialment dels joves». Sols a la ciutat de Barcelona ja hi ha 2 744 habitatges per a joves en funcionament.[12]

Tanmateix, cal reconèixer que l’habitatge dotacional no resol el greu problema de dificultat d’accés a l’habitatge del país si no va acompanyat de la corresponent política general de creació d’un parc estable d’habitatges a preu assequible. Així, si, quan la persona jove emancipada ha de finalitzar l’ús de l’habitatge dotacional, no pot de cap manera enfrontar el preu del lloguer o compra en el mercat, l’ajut a la seva emancipació residencial es converteix en una mena de somni satisfet només temporalment fins acabar retornant a casa els pares. Per aquest motiu cal seguir reivindicant que totes les administracions posin totes les mesures al seu abast –avui contingudes en la Llei i el Pacte pel dret a l’habitatge– per aconseguir que Catalunya tingui un autèntic parc general d’habitatges a preu limitat, un parc divers, suficient, integrat, de prestigi i estable. Només així podrà assolir-se el canvi estructural que precisa el nostre mercat immobiliari, massa anys condicionat per l’única influència dels sectors beneficiats pels desorbitats beneficis generats per una especulació immobiliària sense control ni límits.

4.- Els ajuts al lloguer

Més enllà de la producció específica d’habitatge de lloguer per a joves, en els últims anys també s’ha ajudat a pagar les rendes de lloguer, compensant parcialment una legislació fiscal que sols treballa en favor de la propietat[13]. Interessa comentar que no és concebible un mercat de lloguer liberalitzat, com l’iniciat a Espanya l’any 1985 amb el famós Decret Boyer, sense que en paral·lel es posin en marxa ajuts al lloguer per a les persones que no poden fer front als preus generats en aquest mercat. Així ho han fet i ho fan tots els països europeus que van liberalitzar els seus mercats, i així s’ha vingut obviant aquesta política a Espanya i Catalunya –incomprensiblement– des dels anys 1980.

També és important assenyalar que la mesura dels ajuts al lloguer ha de fer-se de la forma més selectiva possible, ja que hi ha un consens general entre els fiscalistes que han estudiat el tema en el sentit que, com més general i indiscriminat sigui un ajut a qui accedeix a un habitatge, més probable serà que aquest ajut quedi absorbit pels preus en el mercat [14].

Els ajuts al lloguer van començar a ser implantats a Catalunya l’any 2004, mitjançat el ja citat Pla pel dret a l’habitatge. Són ajuts de fins a 2 880 euros anuals per a joves menors de 35 anys, i es fixen en funció dels seus ingressos familiars i de les rendes del lloguer que paguen. L’escassetat de la dotació pressupostària ha fet que l’any 2007 sols se n’hagin beneficiat 4 444 joves[15]. A més, cal reconèixer les dificultats de la maquinària administrativa per assumir totes les innovacions que s’estan plantejant en matèria d’habitatge[16]. El temps millora i agilitza els mecanismes, però amb un punt de partida certament deficient.

Molt recentment, poc abans de les eleccions, el Ministeri d’Habitatge espanyol ha iniciat un programa similar d’ajuts, tot i que més restrictiu en les edats, entre 22 i 30 anys. Al nostre criteri, aquests ajuts incorren en l’error de ser excessivament generals –perill que siguin absorbits pels preus del mercat– i d’haver estat plantejats més com a mesura de lluïment puntual que com a una acció estructural. També estem pendents de noves desgravacions a l’IRPF que reequilibrin el tracte fiscal del lloguer respecte del de la propietat.

A més, els ajuntaments i la Generalitat han mobilitzat en els darrers anys habitatges desocupats a través de la Xarxa de Mediació per al lloguer social i de les borses d’habitatge jove. En concret, entre l’any 2006 i 2007 se n’han beneficiat 6 588 unitats familiars.[17] L’objectiu, segons dades recents fetes públiques pel conseller de medi ambient i habitatge, és que l’any 2008 unes 30 000 llars puguin acollir-se als ajuts al pagament del lloguer.

5.- Deures pendents, ja previstos legalment: de la masoveria urbana a l’autopromoció

Tot i que la tasca realitzada fins ara és important, és evident que estem lluny de resoldre el problema, en especial des del punt de vista més estructural[18]. Sens dubte, hi ha molt més sòl qualificat com a protegit que abans. Hi ha més instruments legals i més finançament. I hi ha un Pacte nacional de l’habitatge que posa els ciments per promoure 160 000 habitatges protegits en els pròxims anys, la major part dels quals seran per a les noves generacions. Hi ha una llei que defensa obertament una major intervenció pública en favor dels més desfavorits. Però tot això té efectes a mig termini, ineludiblement. De fet, avui un jove de 18 anys pot tenir més esperances que un de 28. S’han perdut uns anys preciosos per la inòpia i la passivitat dels anteriors governs, tant a Barcelona com a Madrid, i també per la manca de reconeixement per part de molta gent respecte a la necessitat d’incidir en el mercat immobiliari en defensa dels interessos de la ciutadania.

I queden deures pendents en altres àmbits, entre els quals en volem subratllar dos:

a)     La masoveria urbana

Ja fa anys que diversos col·lectius de joves han reivindicat el reconeixement de la possibilitat d’ocupar habitatges a canvi de la seva rehabilitació i el seu manteniment. Aquesta fórmula, anomenada per les pròpies persones impulsores com a masoveria urbana per tal d’assimilar-la al tracte entre propietari i conreador que es dóna al món rural, ha estat específicament inclosa en la nova Llei del dret a l’habitatge. Així, en el seu art. 42.3 s’assenyala: «S’han d’impulsar polítiques de foment de la rehabilitació dels habitatges que estiguin en mal estat per ser llogats, mitjançant subvencions directes als propietaris, l’oferta de subrogació de l’Administració en l’execució de les obres i el suport públic a contractes de masoveria urbana». Alhora, la Llei inclou els habitatges cedits en règim de masoveria urbana entre el que s’han de considerar «habitatges destinats a polítiques socials» (art. 73).

Entenem que a Catalunya, on existeix un gran nombre d’habitatges que no es lloguen pel seu mal estat de conservació –sovint propietat de persones grans que no es troben en condicions d’enfrontar l’enrenou que representa fer les obres–, l’oferiment d’ocupació a canvi de rehabilitació i manteniment ha de ser una via que desencalli determinades operacions de lloguer. En conseqüència, animem a tots els que puguin sentir-se atrets per aquesta possibilitat a tenir-la en consideració, coneixedors del suport legal que actualment té la proposta.

b)    L’autopromoció

També com a experiència innovadora, hi ha un conjunt de persones joves que fa temps venen plantejant que a Catalunya s’adoptin models cooperatius on l’habitatge sigui un bé d’ús i no una mera inversió. Sota aquest enfocament, es proposa l’existència de comunitats de veïns que enfrontin una promoció pròpia conjuntament i que, pagant el cost inicial de construcció de l’habitatge –cost que es pot recuperar si hi ha una transmissió posterior–, no pretenguin especular amb aquest bé sinó centrar-se en el gaudiment del seu ús. Interessa assenyalar que aquesta idea és equiparable a les experiències dutes a terme en altres països d’Europa i també fora d’ella. En especial, és destacable el model Andel escandinau[19].

I, novament, la Llei del dret a l’habitatge ha acollit la possibilitat de l’autopromoció per a la simple cessió d’ús, quan en l’art. 68.1.e) considera com a actuacions susceptibles de ser protegides l’oferta i la posada en mercat d’habitatges privats per destinar-los a lloguer o altres formes de cessió d’ús. Igualment, en l’art. 80.7 es preveu: «Els habitatges promoguts en règim cooperatiu de cessió d’ús, si compleixen els requisits que fixa la normativa per als habitatges amb protecció oficial en règim de lloguer, són considerats com aquests en els plans d’habitatge, sens perjudici que la dita normativa reconegui les diverses formes de cessió d’ús com a règim específic». Amb això es deixa la porta oberta a què la posta en marxa d’aquestes experiències pugui requerir alguna adaptació normativa actualment no prevista i, precisament amb aquesta finalitat, la disposició addicional 18a.2 de la Llei conté el següent: «Les administracions públiques o els ens que en depenen i les societats cooperatives d’habitatges o la Federació de Cooperatives d’Habitatges de Catalunya poden establir qualsevol de les modalitats de col·laboració a què fa referència la Llei 18/2002, per tal de complir amb l’objecte i les finalitats de la present llei, incloent-hi el foment de noves formes de cessió d’ús d’habitatges destinats a polítiques socials».

En tot cas, creiem que el millor que pot passar perquè puguem parlar d’autopromoció a Catalunya és que es posi en marxa un cas experimentalment. Només així podrem apreciar si la legislació vigent és suficient per donar resposta als requeriments que sorgeixin en una operació d’aquestes característiques i quins criteris pràctics hem d’adoptar. Per tant, és el moment de plantejar-se l’aplicació d’una experiència concreta, i per això s’està treballant amb la idea que la transformació que es duu a terme a Cerdanyola del Vallès per part de l’Institut Català del Sòl pugui ser la primera etapa d’aquest procés que pot engrescar moltes persones joves a viure d’una altra manera en relació al seu habitatge.

-------------------

Amb aquest resum d’accions treballades en els últims anys, hem volgut fer palès que, malgrat la insatisfacció que ens genera que un tema tan transcendent com l’habitatge hagi estat obviat de les polítiques públiques, hi ha un ampli marge per a la reflexió constructiva. Hem d’estendre el coneixement i l’estudi de totes les possibilitats que se’ns obren al davant, ja que només així podrem construir una alternativa seriosa als anys de passivitat –a vegades ingènua, a voltes interessada– que han caracteritzat el país en matèria d’habitatge. Per fer això és imprescindible l’aportació de les persones joves, avui interessades en aquest camp de treball, ja que cal reconèixer que en les generacions més grans no hi ha massa experts i especialistes. Els qui subscrivim aquest article tenim l’honor de poder dir que, junt amb altres companys i companyes d’aventura tant a llocs de govern com des de la societat civil, sí que hem treballat el tema des de fa anys, primer en un gairebé absolut desert d’idees[20], però més endavant podent apreciar que mica en mica es va produint una evolució conceptual interessantíssima que volem interpretar amb esperança. En seguirem parlant.