Fundació Nous Horitzons

Autor/a: Mercè Otero

Mitjans on s'ha publicat l'article: Revista Nous Horitzons núm. 187-188

Per començar us he de dir que la manera d’elaborar aquest text ha estat comparable a la d’un patchwork quilt, aquella espècie de cobrellit fet de peces de teixit de diferents mides, formes i colors. També en aquest cas he recuperat, aprofitat, retallat i adeqüat idees, inquietuds, records i esperances. M’agradaria que el producte final recollís la pluralitat i la diversitat en un conjunt més o menys harmònic i útil.

Segur que el to testimonial contrastarà amb el to que acostumen a tenir els articles més acadèmics, però és que, enfront de la racionalitat, ara estem en la fase de reconèixer que és necessària una alfabetizació emocional que ens ajudi a reconciliar-nos personalment i a interaccionar i comunicar afectivament i efectivament com a col·lectiu.

A mi m’agradaria fer un article de l’estil de Mary McCarthy, Memòries d’una jove catòlica o de George Steiner, Errata, on expliquen qui són en funció de l’educació que han rebut i com aquesta educació és el reflex de la cultura a la qual pertanyen. És evident que no puc tenir aquestes pretensions, però trobo que està bé vindicar uns models culturals “ben educats”, sobretot perquè els seus testimonis en primera persona són universals com la bona poesía lírica. També em serveix de referència un altre text autobiogràfic, Mémoires d’une jeune fille rangée de Simone de Beauvoir.

M’acabo de jubilar com a professora de secundària després de quaranta anys de professió a l’ensenyament públic del país. He viscut, de l’any 1957 fins ara, cinc lleis d’educació amb els seus canvis corresponents i encara estic engrescada amb l’educació per un motiu, i és que porto també més de trenta anys, des del 1976, lluitant per la coeducació. La reflexió i l’anàlisi de la meva formació i professionalització com a professora de secundària, concretament de llatí, esdevé una odissea des de la meva percepció de feminista, ja que en el viatge de la meva vida de dona docent em recordo, em reconec i m’identifico en els canvis de rumb sense retorn cap a un destí que no té res a veure amb l’Ítaca d’origen. Per dir-ho obertament: sóc una dona que va rebre una determinada formació i que ha hagut de reconduir-la d’acord amb els seus interessos i les seves expectatives a la recerca d’alternatives per tal d’aconseguir la igualtat i el reconeixement respectuós de la diferència sexual.

No sé si la memòria és el fil que va teixint la identitat, però recordo aquella cita segons la qual la cultura és el que resta després d’haver-ho oblidat “tot” i el títol d’un llibre suggerent de Robert Fulghum, que diu: Tot el que realment necessito saber ho vaig aprendre al parvulari. Aquestes cites són per dir que he passat la major part de la meva vida adulta deconstruint l’educació del nacionalcatolicisme que vaig rebre i que he buscat i trobat les referències culturals en aprenentatges que tenen a veure amb el currículum ocult: la manera de fer i de ser de les meves mestres i professores i en tot allò que es transmet a l’escola més enllà del currículum explícit, a la família, al món de l’esplai i a la militància feminista i d’esquerres. També és bo recordar aquí Gramsci i el seu concepte d’intel·lectual.

No sé com centrar-me en el tema: Què és la cultura? Què és l’educació?

No és senzilla la resposta. A mi el primer que se m’acut és posar un exemple paradigmàtic: un llibre preciós que va escriure Werner Jaeger als anys trenta del segle passat, Paideia. Els ideals de la cultura grega. Però aquest autor diu que civilització, cultura, tradició, literatura o educació poden servir per traduir el concepte clàssic, però cap d’elles coincideix realment amb el que els grecs clàssics entenien per paideia i que la paraula grega expressa, la unitat originària de tots aquests aspectes i que és aquesta unitat la que marca la diferència amb la diversitat moderna en les activitats estudi. Aleshores, el títol proposat per a aquest article, “La cultura i l’educació, un espai comú encara distant”, potser hauria de ser “La cultura i l’educació, un espai comú esdevingut distant”.

De tota manera, per saber de què s’ha de parlar sempre va bé consultar un diccionari. La meva passió pel saber fa que sigui una entusiasta dels diccionaris i de les enciclopèdies, que condensen i despleguen aquest saber, des de Les Etimologies de Sant Isidor a L’Enciclopédie dels il·lustrats fins a la wiquipèdia, i per això proposo veure què diuen els diccionaris ad usum, en aquest cas concret, sobre la cultura i l’educació, perquè són definicions que, d’alguna manera, es pot dir que han estat “consensuades” col·lectivament. Segons el diccionari de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) cultura és el conjunt de les coneixences literàries, històriques, científiques o de qualsevol mena que hom posseeix com a fruit de l’estudi, de les lectures, de viatges, d’experiències, etc. / Conjunt de les coneixences, tradicions i formes de vida materials i espirituals característiques d’un poble, d’una societat o de tota la humanitat. En paral·lel, l’educació és l’acció i l’efecte d’educar, que consisteix a formar (algú) desenvolupant i dirigint les seves facultats físiques, morals i intel·lectuals.

Qualsevol societat segueix o fa seguir a les noves generacions un determinat currículum (ritus d’iniciació?) amb uns continguts que les preparen per al futur, però que alhora les vinculen a l’experiència del passat, perquè certament l’educació es basa sens dubte en la transmissió d’aquesta experìència i això serveix des de l’antiguitat fins als nostres dies. Però hi ha un greu problema i és que dins del patriarcat, amb l’androcentrisme, els coneixements i les experiències que es traspassen són masculines, i això no es pot ja mantenir a la societat actual, quan les dones hem assolit la igualtat en el dret a l’escolarització en els diversos nivells educatius i quan és indiscutible la presència majoritària de dones a les aules com a docents. Ha arribat el moment d’afrontar la necessitat d’una autèntica coeducació i revisar i corregir els continguts curriculars androcèntrics de les diverses àrees del saber i transversalment reconduir les interrelacions ensenyament-aprenentatge.

Recordo que aquesta situació de les dones respecte a la cultura i l’educació no és nova: les dones que van intervenir als segles XV i XVI en la famosa querelle des femmes foren les que Virginia Woolf va anomenar “les filles dels homes cultes”, filles, germanes i nebodes dels humanistes, que van ser educades per aquests i que es van rebel·lar en contra, perquè les havien preparat per a una societat que prohibia l’entrada a les dones. Elles van descobrir que l’ideal universal d’humanitas (ad omne genus hominum) no era tal perquè no incloïa les dones. Aquesta situació va despertar en aquelles dones una consciència moderna i feminista. En el Renaixement les dones només podien aspirar a l‘ideal humanista com a viragos, o sigui com a excepcions al seu sexe o renunciant al seu sexe.

Però ara ja no es tracta d’unes quantes dones excepcionals, sinó que ara som totes i estem parlant, a casa nostra, del dret a l’educació i de l’educació obligatòria.

Per això, ara més que mai, estem en condicions de fer la crítica a l’escola mixta que no arriba a ser coeducativa, perquè és una escola on es neutralitza la diferència sexual a favor del masculí i on la realitat femenina té molt poques oportunitats de manifestar-se pròpiament. L’escola mixta pot ser i tendeix a ser, si no es fa una intervenció clara i contundent, androcèntrica de formes i continguts, i s’han de promoure mesures positives que corregeixin aquestes tendències. La primera mesura és l’ús no sexista ni androcèntric del llenguatge, element bàsic de comunicació: desterrar l’anomenat masculí genèric, que invisibilitza el femení, i altres trets que menyspreen el femení. Cal vigilar l’ocupació dels espais, per exemple del pati, que ara és de domini masculí, amb els jocs de pilota centrals i amb les nenes als marges. És necessari el tractament transversal dels valors, de les competències socials bàsiques, de la intel·ligència emocional, posant l’atenció i l’èmfasi en l’autoestima i les relacions personals entre nenes i nens, noies i nois, dones i homes, sobretot ara, que sembla haver-se accentuat una violència als centres escolars que també porta el biaix de gènere masculí. No podem oblidar que la violència de la pròpia institució patriarcal marca les relacions dins l’escola jeràrquicament i entre iguals, i que la tan demanada prevenció contra la violència masclista, tal com diu la llei, passa per la coeducació. La formació afectivosexual ha de tenir un protagonisme important a l’escola, ja que d’ella depèn el desenvolupament de personalitats i relacions harmòniques que, amb autoestima i empatia, puguin establir els vincles personals i col·lectius que portin a una societat més justa i més amable. L’orientació escolar i professional ha de corregir les tendències estereotipades que porten les nenes i noies a estudis i feines menys remunerades i menys considerades socialment i allunya els nens i nois de les feines de serveis i cura, tot facilitant decisions lliures a partir d’una veritable igualtat d’oportunitats.

És important “treballar” alhora la igualtat i la diferència. La igualtat fa referència a la necessitat de corregir les discriminacions i les mancances i és prèvia i bàsica per viure dins i fora de l’escola, i a partir d’aquí es poden fer evidents i valorar sense jerarquitzar les diferències enriquidores entre els sexes: dones i homes som iguals i diferents alhora. A partir d’aquí, la coeducació obre pas a la llibertat de ser el que es vulgui ser i com es vulgui ser a nenes i nens, a noies i nois, a dones i homes. S’ha parlat molt de la construcció de la feminitat, però és evident que també la masculinitat es construeix, i per això ara es comença a parlar de “noves masculinitats” contra l’homofòbia i la violència masclista.

Que la coeducació és l’educació és una afirmació que les feministes anirem repetint fins que es faci realitat. Les ensenyants feministes volem aportar i compartir la nostra experiència i el nostre saber de dones i d’ensenyants. El que sap greu és que aquest saber i aquesta experiència es desdibuixa, es nega, no s’escolta, no es valora, s’oblida, s’amaga, es perd davant la pressió i la urgència de les lleis, dels programes, de les avaluacions internes i externes, de la paperassa…

Tot simplificant, es podria dir que l’educació transmet la cultura d’una determinada manera, i està clar que els continguts no són neutres i, per tant, els continguts androcèntrics són una mostra de la parcialitat del saber dominant que es transmet. Al llarg dels anys, les feministes hem fet la feina de recuperar la presència de les dones en tots els àmbits del saber (científiques, matemàtiques, artistes plàstiques, músiques, escriptores, pensadores, esportistes, polítiques). Però el que cal és canviar la perspectiva, el punt de vista; només així podrem vèncer el biaix i no fer que les dones apareguin com un apèndix o una quota del saber legitimat.

Tampoc no és innòcua, per exemple, la “popularment” admesa divisió entre lletres i ciències, i reconec que aquesta presentació compartimentada i excloent del saber em va provocar una dolorosa presa de decisions a l’adolescència. Només amb el pas del temps el feminisme i la ginecocrítica m’han permès i m’han autoritzat a compartir la curiositat pel saber en diverses direccions. La crítica feminista ha recuperat la interdisciplinarietat, i des de les lletres, la literatura, la història i la filosofia es troben per explicar la presència de les dones al món ara i en el passat. I a més a més, les filòsofes radicals en el sentit etimològic de la paraula, les que busquen les seves arrels, les que reivindiquen una genealogia femenina en el pensament i en la transmisió del saber, s’han adonat que comparteixen els orígens amb les historiadores de la ciència que cerquen i troben la presència de les dones des dels primers temps del saber científic. Em costa, però potser he d’admetre que també en la meva presa de decisions adolescent va actuar l’estereotip de les noies a lletres i els nois a ciències .

Em sembla que també cal parlar, pel que fa a la parcel·lació del saber, de la polèmica plantejada sobre el lloc que han d’ocupar les humanitats en el currículum enfront de les ciències pures o aplicades o a la inversa. Una política d’aliances crec que, com sempre, seria més profitosa per al conjunt de l’educació i no perdem de vista la interdisciplinarietat. És veritat que la divisió del saber ve de lluny, recordem el Trivium (gramàtica, retòrica, dialèctica) i el Quadrivium (aritmètica, geometria, astronomíia, música), però també és veritat que les set arts liberals, segons el gravat de l’Hortus Deliciarum, són alimentades per igual pels set rius que flueixen del pit de la Filosofia que està asseguda en el centre en el seu tron…

La figura d’Hipàtia, la sàvia matemàtica i filòsofa neoplatònica del segle IV, última directora de la Biblioteca d’Alexandria, màrtir pagana, és la que ens pot il·luminar en aquest difícil camí de recuperar la Sofia, la forma originària, global i integrada, del saber de les dones, un saber de vida i de sostenibilitat de la vida que clama i reclama que un altre món és possible.

Ara recordo que l’article està en una secció anomenada “diagnòstic”, i per a una bona diagnosi en parlar de cultura i educació, hi ha una qüestió especialment punyent que és qui té el protagonisme en la trasmissió de la cultura, qui té el protagonisme en la educació i per la mateixa regla de tres qui en té la responsabilitat o, encara millor, com es distribueixen les responsabilitats en la transmissió del saber. Un o el factor essencial perquè l’educació, la coeducació, sigui possible, és el professorat, amb una formació inicial i continuada i amb recursos personals i materials previstos per l’administració per poder fer una feina de qualitat. Però també cal la conscienciació de les persones adultes que formen la diversitat d’unitats familiars, i també és necessària la sensibilització i el compromís responsable dels mitjans de comunicació. Es tracta d’aquella encertada afirmació que diu que per educar una criatura es necessita tota la tribu i per educar bé una criatura es necessita una bona tribu.

l quin és el perfil del professorat que millor pot transmetre la cultura i millor pot educar? No fa gaire vaig aprofitar un exercici de llengua a primer d’ESO sobre l’adjectivació perquè l’alumnat fes una llista de les qualitats del professor i de la professora ideals. Em limito a reproduir la llista per ordre de les qualitats més votades i sense tenir en compte els possibles sinònims. La professora o el professor ideal seria una persona simpàtica, generosa, responsable, oberta, sincera, amable, activa, divertida, madura, servicial, prudent, comunicativa, treballadora, raonable, intel·ligent, alegre, enrotllada, jove, sensible, atractiva, solidària, agradable, llesta, discreta, comprensiva, assequible, entusiasta, que no castigui, que no sigui perfecta, que ajudi a entendre les coses, que tingui recursos per ensenyar. Cal que ens fixem que aquest perfil té poca cosa o res a veure amb el coneixement de matèries i àrees determinades. Per això, al llarg de la meva vida professional com a professora de secundària sempre he agraït i valorat la formació que vaig rebre com a monitora de colònies de vacances i els llibres i polèmiques de Paulo Freyre i Ivan Illich, Everett Reimer, Skinner… Les escoles d’estiu dels moviments de renovació pedagògica, les cooperatives de famílies i ensenyants… La revolució cultural del 1968, que em va afectar de ple i, per això, em va emocionar i suscric un article de Mariano Fernández Enguita a Cuadernos de Pedagogía amb el títol de "La Reforma y nosotros que la quisimos tanto", que és un homenatge a la dita de Daniel Cohn-Bendit sobre la revolució.

El meu altre deute de formació és amb l’alumnat: s’aprèn ensenyant. Van ser molt importants per a mi els grups de nocturn dels anys setanta, conscienciats i reivindicatius, interessats i crítics, però també ho són els grups d’adolescents actuals amb els seus mòbils i altres “artefactes” i tota la seva diversitat.

En realitat, fa trenta i molts anys recordo que ja va haver-hi qui em va dir que m’havia de preparar per als serveis no previstos. No oblidem que el nostre present va ser futur, o sigui que del futur en sabem alguna cosa, i ara sé que els serveis no previstos es relacionen amb els canvis tecnològics, amb els canvis socials, amb els canvis culturals… Sempre amb canvis: una nova concepció del treball, una nova concepció de les relacions personals entre dones i homes, entre cultures, una diversitat globalitzada o una globalització diversificada, noves formes de comunicació... I les noves formes de la democràcia crítica i participativa... En el futur hi ha matèries noves, però també hi ha assignatures pendents i aquestes són les que més ens han de preocupar, perquè són les que ens impliquen i ens interpel·len en el present i són les que no ens deixen tirar endavant lliurement i amb satisfacció. I encara podríem extreure una lliçó de la història cultural del segle XVII, que és la reflexió sobre el famós debat conegut com a Querelle des anciens et modernes, que ja venia de lluny i que encara ara ressona i provoca crisis sobre què és millor si el passat i la tradició o l’actualitat i el progrés. Sens dubte, de manera crítica, des de la cultura i l’educació hem de fer front a les legítimes aspiracions i justes reivindicacions dels col·lectius fins ara marginats de la cultura dominant per raó de sexe, classe, d’ètnia, etc.

Que consti que escric aquest text en plena “tempesta” d’estadístiques, d’informes PISA, de projecte de la nova llei catalana d’educació… I faig un gran esforç (el tan lloat esforç) per mantenir el rumb cap a Icària, mentre amb les companyes feministes treballem des de la cultura de la cura per la coeducació.