Fundació Nous Horitzons

Autor/a: Josep Perelló

Mitjans on s'ha publicat l'article: Revista Nous Horitzons núm. 187-188

El mitjans de comunicació han estat llargament debatent aquests mesos les males notes que treuen els nostres fills en l’informe PISA 2006[1]. Entre altres aspectes, es valora el nivell en matemàtiques i ciències a les nostres escoles respecte d’altres països i regions de la OCDE. A una escala global també preocupa el descens en el nombre d’estudiants en carreres científiques, que ha obligat a tancar departaments de ciències i matemàtiques tant a Europa com a Estats Units. I, tornant a l’escala local, el projecte “El científic dibuixat” del portal Recerca en Acció de la Generalitat de Catalunya[2] ha estudiat la imatge que tenen joves i nens dels científics a través dels seus dibuixos. Hi trobem una imatge força estereotipada: típicament un químic dins un laboratori o bé un astrònom mirant el cel nocturn. Retraten, per tant, un científic desvinculat del món quotidià, poc implicat amb la realitat més propera. Tanmateix, val a dir que la imatge no és tan negativa com la que ens ofereixen les pel·lícules de Hollywood[3].

Sense fixar-nos en l’estructura fina de totes aquestes informacions, la impressió que ens queda és que la ciència ens ofereix un coneixement difícil d’assimilar. A la societat li costa trobar-hi atractius i, malgrat tenir el científic en bona consideració, molt (massa) pocs volen ser com ells. Afortunadament, a fi de pal·liar aquesta situació els comunicadors i periodistes científics s’estan preocupant en difondre de manera eficaç la complexitat del coneixement científic i fer accessible el món de la ciència al ciutadà[4]. No obstant, crec igualment imprescindible analitzar l’encaix de la ciència dins el panorama cultural. Voldria, així, adoptar una perspectiva més àmplia que la de considerar la cultura científica com un mer transvassament de coneixement cap a la societat. Farem una ullada a l’estat de la qüestió tant en el passat recent com en el present més contemporani, que ens hauria d’obligar a reformular de manera profunda allò que entenem per coneixement, cultura i creativitat en el futur més immediat.

El xoc entre cultures segons la ciència

El nom de Charles Percy Snow ha esdevingut de referència obligada a l’hora de desplegar el trencacolls de la relació entre ciència i cultura. L’any 1959, aquest acadèmic anglès va dictar una influent conferència a la universitat de Cambridge amb el títol “The two cultures”[5]. El científic, també novel·lista prolífic i polític d’acció, va així certificar públicament l’enorme distància existent entre el coneixement científic i el de caire humanístic.

Entre les anècdotes que Snow explicava figura l’enquesta que realitzava durant sopars i altres esdeveniments socials considerats de cultura refinada. L’anglès demanava als comensals si coneixien la segona llei de la termodinàmica. Sempre rebia com a resposta un silenci tens i acte seguit els renyava comparant la seva ignorància amb el menyspreu que aquests mostraven cap a aquells que no havien llegit mai Shakespeare. Snow temia rebre el mateix silenci com a resposta si la pregunta hagués estat molt més senzilla, com ara “què és la massa?” o “què és l’acceleració?”. El científic entenia que aquestes preguntes bàsiques d’una física molt més antiga que la termodinàmica eren equivalents a demanar a algú si sabia o no llegir. Segons Snow, l’omissió de tot aquest bagatge científic condemnava les elits intel·lectuals a tenir la mateixa visió sobre el món que la que posseïa l’home de neardental. Certament, no n’hi ha per tant, però ningú no pot negar la dificultat de fer arribar la ciència a la pretesa intel·lectualitat d’un país.

Una actitud igualment rondinaire i que respira aires de superioritat és la que es detecta en el denominat afer Sokal de l’any 1996. Una parella de científics, Alan Sokal[6] i Jean Bricmont, ridiculitzaren els corrents postmoderns dins les ciències socials. Tal i com expliquen en un llibre posterior[7], els físics empraren termes científics de la relativitat o la quàntica sense cap mena de rigor per  escriure diversos articles hilarants i absurds. Aquests treballs van passar els mecanismes de control de qualitat de revistes serioses dins el camp de les ciències socials i foren publicats sense problemes. Si Snow denunciava com altes esferes de la cultura han estat refractàries a la ciència i a la tecnologia, Sokal i Bricmont van posar en evidència el mal ús i l’abús de la terminologia científica per part de certes àrees de les humanitats.

Talment es tractés d’una refundació política de les esquerres, l’editor nord-americà John Brockman va crear l’any 1991 una organització anomenada Edge, que advoca per una Tercera Cultura. Segons el portal[8], “la tercera cultura està formada per aquells científics i pensadors del món empíric que a través del seu treball estan prenent l’espai de l’intel·lectual tradicional que busca el significat profund de les nostres vides i redefineix qui i què som”. Sembla prou clar allò que pretenen: si l’alta cultura o la intel·lectualitat no ens escolta, creem nosaltres mateixos una cultura paral·lela que gaudeixi i reflexioni de tot aquest nou saber que ens està proporcionant la ciència. Recorrent el seu web, es troben nombrosos científics reputats que han optat per aquesta via exercint directament de pensadors o assagistes per parlar de temes que han estat durant el darrer segle típicament allunyats dels interessos del científics: la religió, el sentit de la vida, la bellesa...

Totes les posicions dels científics que he mencionat són bel·ligerants i recriminen el galdós paper de la comunitat amb formació humanística. Evidentment, hi ha excepcions, i aquestes crítiques, tot i tenir les seves raons, resulten excessivament generalistes i en molts casos exagerades. També crec sincerament que els científics hauríem de tenir cua de palla. Snow dictà la seva conferència a mitjan de segle XX, en plena eclosió de la ciència. Després d’Einstein i tants altres científics destacats, existia una eufòria que induïa a pensar que el mètode científic de la mà d’un formalisme matemàtic elegant podia amb gairebé tot sense l’ajut de ningú més. Des d’aleshores, la ciència ha anat avançant de manera desaforada en multitud d’àmbits a base de especialitzar-se més i més en aspectes més i més concrets.

La pressió que actualment rebem els investigadors per  tendir cap a la hiperespecialització és molt intensa. Ens demanen resultats immediats, sense temps per a la reflexió. Ens mesuren la nostra productivitat, com si el coneixement o el valor d’una recerca pogués valorar-se objectivament amb indicadors com l’índex d’impacte o el nombre de cites. Efectivament, els indicadors poden fins a cert punt avaluar la nostra qualitat investigadora, però la veritable innovació té molt poc espai dins aquests paràmetres, construïts sobre disciplines establertes i consolidades. Un jove investigador corre un gran risc si escull estudiar matèries fora de disciplines ben delimitades o que proposin canvis profunds de paradigma. Per exemple, si treballa en un territori fronterer entre l’economia i la física, li diran que la seva recerca no cau dins l’economia en revistes d’economia mentre que tampoc encaixarà dins les revistes de física perquè tampoc ho consideraran física. I, si finalment aconsegueix publicar, no trobarà revistes amb un bon índex d’impacte i només un baix nombre lectors podran accedir als seus resultats. És així com el seu futur laboral com a investigador perillarà notablement.

Persones amb un saber interconnectat com el de Leonardo da Vinci[9] tenen aleshores molt difícil la supervivència en el sistema acadèmic que sustenta la ciència actual. I, a diferència d’altres gremis com el de la filosofia, l’art o el disseny, fora de l’acadèmia perds l’etiqueta de científic. L’ortodòxia, l’encasellament, el reduccionisme i la hiperespecialització guanyen per regla general la partida a l’heterodòxia i la lliure circul·lació d’idees. ¿Com podem aleshores els científics demanar als altres allò que nosaltres impedim o com a mínim posem traves a la nostra pròpia comunitat?

Un nou espai, noves oportunitats

La ciència comença a ser conscient d’aquestes incoherències i fallades en el sistema. I, certament, alguna cosa està canviant dins les estructures científiques. La mateixa Unió Europea està promovent enllaços altament heterodoxos entre grups de recerca europeus[10]. Al Regne Unit o als Estats Units s’està exigint que els projectes finançats tinguin una major repercussió social per a què el ciutadà pugui entendre les raons per destinar diners de les arques públiques a recerca científica. El grup d’investigació beneficiat ha d’invertir, per tant, un percentatge dels diners obtinguts de l’Estat a la difusió de les seves descobertes a tots els nivells, superant amb escreix l’àmbit de la pròpia especialitat.

Les iniciatives són només part de la solució. Altres canvis més dràstics arriben amb comptagotes, massa lentament en comparació amb la velocitat que empeny el món contemporani i globalitzat. Les estructures acadèmiques estan excessivament compartimentades i són molt lentes de reflexos. La universitat passa per dificultats econòmiques i té òbviament prioritats més urgents. Al meu entendre, l’altra part de la solució hauria d’abarcar àmbits que superin les competències d’un departament d’universitats o d’un ministeri d’educació i ciència. Hauria d’implicar entre altres departaments i ministeris de cultura.

Els dubtes i incerteses de la societat contemporània tenen resposta només mitjançant una perspectiva global o complexa que pensadors com Edgar Morin titllen de transdisciplinar[11]. La proposta ja té els seus anys, però resulta més actual que mai. Els reptes que tenim sobre la taula, com ara el canvi climàtic, la sostenibilitat, la recerca espacial o la clonació necessiten d’aquesta perspectiva global. Les disciplines de coneixement i els actors socials i polítics per separat no serveixen per atacar i resoldre correctament les problemàtiques actuals. I encara més, al sumar-les, cal anar més enllà del mer intercanvi de cromos propi de la interdisciplaneïtat. Cal situar-nos en una dimensió superior, la de la transdiciplinareïtat. D’aquesta forma, es requereix un canvi absolut de mentalitat i de consciència, on tots i cadascú dels actors ha desprendre’s dels seus propis tics i prejudicis.

L’organització Edge que citàvem línies més amunt dóna a la seva manera una sortida a aquells científics que busquen retrobar aquesta perspectiva completa. La majoria dels científics que ja han agafat aquest camí són investigadors reputats en els seus camps d’especialització i que busquen plataformes que cobreixin un espectre més ampli i generalista. Steven Pinker[12], Richard Dawkins[13] o Roger Penrose[14] han escrit llibres francament interessants que ja no es poden considerar, almenys únicament, de divulgació. No es limiten a fer accesible un coneixement carregat de tecnicismes. Van molt més enllà. Són llibres de pensament pur i podeu estar d’acord o no amb les seves idees, però cal escoltar-los.

La insatisfacció sobre l’actual funcionament de la ciència ha esperonat fins i tot tota una generació de joves investigadors a passa a l’acció fins i tot abans que les seves aptituds com a investigadors quedin contrastades. Existeix ja avui dia investigadors amb una ferma inquietud de fer ciència d’una altra manera malgrat l’esforç extra que això els representa a l’hora de crear-se un bon currículum. S’allunyen de la crispació i la queixa per  treballar de forma col·laborativa amb estudiosos de l’àmbit humanístic[15] i artistes de tot tipus. La complicitat amb altres creadors i estudiosos esdevé aleshores imprescindible. La sinergia està començant a generar un panorama engrescador i apassionant.

Per exemple, si tornem a parlar del canvi climàtic i la seva percepció social tots tenim al cap Al Gore. No obstant cal dir que, just en sincronia amb el veritable boom mediàtic del problema, Londres inaugurava una exposició al National History Museum amb els resultats de l’experiència de diversos artistes que viatjaren al casquet polar a fi de viure en primera persona el canvi climàtic[16]. I no és un cas aïllat, existeixen artistes com la novaiorquesa Andrea Polli[17] que estan fent un treball envejable a ulls d’un científic o d’un activista a l’hora de copsar la veritable magnitud del canvi climàtic. El mateix nanocientífic James Gimzewski[18] col·labora estretament amb artistes o fins i tot monjos budistes per assolir una percepció a escala humana del diminut món quàntic i antintuïtiu de la nanociència. Artistes com Marta de Menezes[19], Eduardo Kac[20] o el col·lectiu Symbiotica[21] estan forçant noves preguntes en l’àmbit de la biotecnologia relatives a què és natural i artificial o què és vida. Són qüestions que anticipen el futur d’un camp de recerca que canvia molt ràpidament i que s’interroga sobre la seva dimensió ètica. Científics com Luc Steels estudien l’emergència del llenguatge i comunicació amb robots AIBO al Sony Lab de Paris, i amb similars propòsits col·labora amb artistes tan reputats com Olafur Eliasson. Actualment, la neurociència també s’ajuda de l’art, com ho fa Semir Zeki[22], o de la música, com ho fa Roberto Zatorre[23] per entendre com funciona el cervell.

I en el nostre àmbit més local no podem obviar l’artista Antoni Abad i el seu premiat canal inaccessible[24], l’espectacle Orion[25] del coreògraf Cesc Gelabert en col·laboració amb el neurocientífic Òscar Vilarroya[26], les obres de l’artista Zush-Evru[27], amb clares reminiscències als dibuixos de Ramon y Cajal, el performer Marcel·lí Antúnez[28] amb l’espectacle Transpèrmia a gravetat zero, les falses fotografies de fauna[29] o de la vida d’un astronauta de Joan Fontcuberta, els textos de Vicenç Altaió[30], les novel·les de Martí Domínguez[31], els llibres de Jorge Wagensberg[32], el col·lectiu ReacTable[33], la Fundació Alícia[34], que amalgama ciència i gastronomia... I me’n descuido la majoria, perquè no són pocs els qui practiquen aquest trencament de fronteres de múltiples maneres a casa nostra.

Durant molt anys hem estat mancats també d’una interpretació de l’art en clau de pensament científic. Els crítics acostumen a tenir poca o gens cultura científica, i els científics sovint menystenen les aportacions artístiques en els canvis de paradigma de la ciència. Sense anar més lluny, la lectura de les obres de Salvador Dalí, Antoni Tàpies o del mateix Joan Miró s’enriqueixen exponencialment si es contextualitzen amb el pensament científic del seu temps. Afortunadament, també s’estan publicant monografies per part d’historiadors i crítics com ara Arthur I. Miller[35], Linda Henderson[36], Lynn Gamwell[37] o Siân Ede[38], que estan descobrint noves connexions històriques entre ciència i art. En aquesta mateixa direcció, és digna de menció la revista Leonardo[39] del MIT editada per Roger Malina, que directament es centra a estudiar i crear acadèmia. A casa nostra tenim també una revista similar, Artnodes[40], editada per Pau Alsina des de la Universitat Oberta de Catalunya, i a un nivell menys acadèmic la revista a mínima[41]. Des de la ciència i a nivell local, també tenim alguna aportació destacable[42],[43].

En conclusió, em dóna la sensació que avui ja ningú dubta a considerar la ciència com a part de la cultura. Som finalment conscients de les deficències en aquestes relacions. És més, l’escletxa de la qual partíem no és buida. No hauríem de témer caure-hi, sinó més aviat el contrari. Hauríem de forçar les condicions per a la creació d’aquest espai transdiciplinar. Existeixen experiències diverses arreu de les quals podem aprendre molt encara que la majoria siguin joves i amb molt camí per recórrer. Ja existeixen programes d’artistes en residències en centres de recerca com ara Artists in labs[44] (Suïssa), la Fundació Langlois[45] (Canadà) o Ectopia[46] (Portugal), o en centres R+D com ara Disonancias[47] (País Basc). A fora, existeixen centres com el centre de Media Art ZKM[48] (Alemanya) o el centre de unstable media V_2[49] (Holanda) que són referents mundials. A Espanya també s’estan obrint nous museus com el de LABoral[50] (Gijón) i ja existeixen centres com el Medialab[51] (Madrid) i col·lectius com Banquete[52] que estan obrint camí, però que queden massa esbiaxats cap a l’art i la tecnologia. A Barcelona hi ha les jornades Días de Bioarte de Capsula[53], el festival NOW[54] del CCCB, algunes exposicions de Cosmocaixa o els Encontres Noves Fronteres de la ciència l’art i el pensament[55] de KRTU i la Fundació Caixa Catalunya. Cadascuna de les iniciatives a Catalunya aporta quelcom de diferent, però estan malauradament massa desconnectades. Trobo a faltar un pol o baluart [un centre de recerca, producció, expositiu i reflexió] que catalitzi i coordini aquest espai tan ric que està renaixent entre la ciència, l’art i el pensament.

És així com, en plena efervescència del debat sobre el Consell de les Arts, se’ns presenta ara mateix un gran repte en polítiques culturals que podria col·locar-nos com a pioners a nivell mundial. A Catalunya tenim un excel·lent i variat potencial humà per engegar una proposta decidida en matèria de cultura científica tan concreta com podria ser la creació d’aquest centre aglutinador de creació, reflexió, producció i experimentació que estigui obert a qualsevol disciplina. Hi ha artistes d’aquí que són ja avui reconeguts en aquesta pràctica heterodoxa. I hi ha científics que es deleixen per comunicar i produir coneixement d’una altra manera. I doncs, a què esperem? Atrevim-nos. Hi tenim molt a guanyar i ben poc perdre.