Fundació Nous Horitzons

Autor/a: Carme Tolosana

Mitjans on s'ha publicat l'article: Revista Nous Horitzons num. 187-188

“Les revolucions portades pel perfeccionisme general de l’espècie humana l’han  de conduir sens dubte cap a la raó i la felicitat. Però amb quantes desgràcies passatgeres caldrà pagar-ne el preu?”

CONDORCET. Cinc memòries sobre la instrucció pública.

Temps líquids?

L’any 2001, en les jornades de recerca i innovació educativa celebrades a Lleida, dèiem:

”Tres fenòmens alteren radicalment els ritmes de canvi de la societat i el caràcter de les crisis en l’educació(…): La desaparició del bloc comunista, el predomini de l’economia financera per sobre de l’economia productiva i la implantació rapidíssima de les noves tecnologies en els països desenvolupats fonamentalment, però no exclusivament. A partir d’aquí, complexitat, incertesa i ambigüitat són qualificatius que corresponen al món educatiu.

Complexitat en la feina d’educar: Què? Com? Amb qui?

Incertesa en el futur més immediat: Per a quin món?

Ambigüitat en la funció dels docents (i de l’escola): socialitzar? Instruir? Seleccionar?”[1]

Després de set anys res no ens ha fet modificar aquestes reflexions: res no ha canviat substancialment, sinó que s’han accentuat aquests trets.

El sociòleg Zygmunt Bauman ha utilitzat una metàfora prou explícita: vivim temps líquids. Les sòlides estructures socials han deixat de ser-ho i ja no poden ser el referent per a la construcció dels nostres projectes de vida. El divorci entre el poder i la política[2] impulsa l’Estat a abandonar o retallar les seves responsabilitats (les “externalitza”, diríem amb un llenguatge ad hoc) cap a la protecció dels individus i minva la solidaritat social.  

Ja no veiem la societat com una estructura sinó com una xarxa, “com una matriu de connexions i desconnexions aleatòries i una quantitat essencialment infinita de possibles permutacions”.[3]

En certa mesura, aquestes incerteses incentiven la por i ens porten a voler respondre als nous reptes amb l’abandonament dels antics referents: canviem solidaritat per competència, coherència per flexibilitat, memòria per oblit…

Si optar per uns tipus d’educació, tant pel que fa als objectius com als continguts i als mètodes, és equivalent a optar per un model de societat, quin és el paper de l’escola en aquesta nova modernitat?

Una mica d’història.La funció social de l’escola.

El desenvolupament capitalista i el procés d’industrialització van fer aparèixer noves classes socials, que van reclamar la seva participació en el poder polític. Va ser necessari configurar un nou marc polític que emancipés la societat d’un Estat, el poder del qual estava  legitimat pel seu origen diví, que en el Nou Règim (aquest poder) li serà atorgat per la nova societat a través del sufragi.

Tanmateix, el poder polític es va dotar d’aparells que li van permetre la seva  consolidació: els uns clarament coercitius, com l’exèrcit; altres de control, com l’administració pública, i altres amb major ambivalència, com és el sistema d’Instrucció pública que tenia i té una funció alliberadora de la consciència individual i alhora és un instrument de reproducció dels valors socials dominants. Així doncs, l’aparició del sistema educatiu, la universalització de l’escola representa, a més d’un instrument de reproducció de la ideologia de les classes dominants, un profund canvi cultural. La família i l’Església no seran els educadors fonamentals, tot i que aquesta última lluita encara per mantenir la seva influència, com hem vist darrerament.

La instrucció com a base de la llibertat dels individus, i entesa com la possibilitat de prendre decisions amb autonomia i com a agent necessari per a la constitució de la ciutadania i de l’emancipació dels membres de la nova societat. O en formulació negativa, la ignorància com a font d'esclavitud, com a obstacle per a la sobirania (individual i de la nació), dóna sentit a la funció social de l’escola.

En l’actualitat els grans principis liberals  que inspiraren els sistemes educatius en el seu origen –universalitat, cientifisme,  gratuïtat, uniformitat, laïcitat, caràcter públic- han transformat el seu significat i ens fan plantejar-nos la següent pregunta: els sistemes educatius no poden ser aliens als nous canvis socials, però han de ser impulsors de les servituds de l’època líquida, com deiem adés?

¿Està l’escola, el Sistema Educatiu, en l’actualitat  preparada per donar resposta a aquests nous reptes? Com ha de ser la formació del ciutadà del segle XXI?

Si l’escola té com una de les seves finalitats més específiques la transmissió del patrimoni cultural, caldrà que ens demanem quina és la nova cultura  que l’escola haurà de transmetre.

Els canvis culturals

La cultura és un conjunt de pràctiques, creences i produccions científiques, tècniques, artístiques, de lleis, de normes i costums generades pels homes i per les dones en una societat determinada, que és transmesa a les noves generacions. Com diu Warnier, “És la bruíxola de la societat, sense la qual els seus membres no sabrien d’on venen ni com els convé comportar-se”.[4]

Ens serveix aquesta definició en aquests moments? Si fos així, el paper de l’escola seria clar: ha de ser transmissora de la cultura. I sense deixar-nos endur pel determinisme de les teories de la reproducció, si més no  en les seves versions més ortodoxes, només ens caldria afegir una nova dimensió a aquesta funció: l’estímul de la capacitat de dissidència, de la posició crítica.

Tedesco, en un interessant article, ens diu que el desig de voluntat hegemònica, d’imposició a tota la societat d’una determinada visió del món i d’uns continguts culturals determinats, és pròpia de la modernització industrial capitalista. Però que, en aquests moments, el neoliberalisme no vol ser hegemònic, tot i que es mostri com a pensament únic en molts casos,  sinó excloent: ”El nuevo capitalismo no se plantea convencer. Simplemente deja afuera y, en ese sentido, es incompatible con la democracia y es incompatible con la política”.[5]

Els sistemes educatius nascuts de la Il·lustració i desenvolupats  paral·lelament a la industrialització eren idonis per fer bé aquesta funció socialitzadora dels individus, amb la transmissió d’uns continguts culturals que es generaven en la comunitat.

Cal afegir que els canvis que esmentàvem abans afecten no solament els “continguts” culturals, sinó la manera com es produeixen i es difonen.

Parlem d’indústries culturals, de productes culturals, i per tant entrem en la lògica del mercat: oferta, demanda i benefici seran els nous dogmes que regiran aquest àmbit, ara no vinculat a un entorn geogràfic o a una comunitat política, l’Estat-nació, sinó a un mercat globalitzat.

Així doncs, la universalitat que per als il·lustrats donava la raó i el desenvolupament científic i en un nivell superior la Declaració del Drets de l’Home i del Ciutadà, inspirada en la Declaració d’Independència dels Estats Units, ara es materialitza en la globalització econòmica.

El neoliberalisme ens diu que la realitat que vivim és l'única realitat possible. No hi ha cabuda per a propostes de transformació social, sinó una millor gestió d'aquesta realitat que protegeixi  la lliure circulació de capitals i l’exaltació de la llibertat individual, que no tindrà cap més limitació que l'exercici de la llibertat de l'altre.

Però estarem sols, abandonats a la nostra sort, afeblides les xarxes de solidaritat i de protecció col·lectives (l’afebliment dels sindicats tradicionals n’és un bon exemple), amb un Estat  gestor que ha d'aprendre de l'empresa privada, màxim exponent d'eficàcia i eficiència, de mèrit expressat en benefici.

Si la cultura actual està associada directament a les indústries culturals i el poder està més interessat en fer consumidors que en formar ciutadans, és lògic que l’escola pública estigui qüestionada i es vulguin reduir les despeses públiques en educació.

Escola i cultura: perspectives de futur.

He parlat abans de Tedesco i un cop més manllevaré la seva reflexió sobre la relació entre cultura i escola. ”(…) Postular que la función de la escuela en relación a la cultura consiste en la formación del núcleo estable, de los marcos de referencia, que permitirán enfrentar los cambios permanentes a los cuales nos somete la producción cultural del nuevo capitalismo.”[6]

Però aquesta formació que volem emancipadora, la volem per a tothom? O més ben dit, podrà ser per a tothom? I la pregunta no és banal, perquè els aires de la nova modernitat molt sovint ens diuen: si l’escola ha de preparar per a la vida i aquesta és competitiva, dura, insegura i plena d’incerteses, l’escola haurà d’ensenyar a competir i, inevitablement, serà selectiva, per donar pas als millors…

També sentim dir que una nova exclusió vindrà determinada per l’accès al domini de les noves tecnologies. Gairebé es demana que  l’escola sigui un laboratori tecnològic. Ordinadors, pantalles digitals, invaeixen o haurien d’envair les aules del segle XXI.

La funció selectiva no és una amenaça, és una realitat consolidada per l’existència d’una doble xarxa  d’escoles públiques i escoles privades. Com que no sembla que els actuals governs tinguin cap intenció de corregir aquesta situació[7], caldrà plantejar-se un increment substantiu de recursos per a l’escola pública per tal que (amb autonomia o sense) pugui compensar la discriminació de partida.

I pel que fa a la segona qüestió, l’accés a les TIC, sense postular que l’escola estigui al marge dels avenços tecnològics, la funció de l’escola ha de ser la de crear un ambient d’aprenentatge i de convivència humanitzat: amable, proper, afectiu, segur, més que no pas robotitzat, justament per compensar els aspectes negatius dels temps líquids que deiem al començament.

Dit d’una altra manera, l’escola ens ha de permetre triar entre el bombardeix d’ofertes culturals i respondre els missatges, descodificar els lleguatges diversos del mitjans de comunicació. Això requereix un desenvolupament cognitiu potent que ens doni la possibilitat d’identificar, comparar, associar, classificar, etc., per poder processar i interpretar les informacions. I aquesta formació ha de partir dels alumnes que tenim a l’escola, diferents entre ells però amb l’aspiració de compartir una cultura comuna.

Cal educar per formar ciutadans i ciutadanes amb plenitud de drets en el sentit tradicional i en la nova dimensió  que es deriva de la societat del coneixement i del mestissatge cultural i no pas a una multiculturalitat tribalitzadora,  que vol dir tenir accés a la informació i al saber, al  gaudi dels serveis sense exclusió, a la redefinició femenina del concepte de ciutadania i a l’extensió d’aquesta als no-nacionals.

Ens resulta familiar la màxima “Pensar globalment per actuar localment”. La territorialitat concreta, la ciutat, en oposició a la globalitat intangible, entesa com una concreció abastable de la vida comunitària, on s’expressen els valors i els conflictes, situa l’escola en una posició privilegiada, com un dels agents vertebradors de la vida democràtica i de la participació, i recupera  el seu paper original  d’instrument necessari per a la formació dels ciutadans, però ja no de l’Estat nació, sinó de la comunitat humana.

Barcelona, gener de 2008

Per saber-ne més:

BAUMAN,Zygmunt (2007)Temps líquids. Viure una època d’incertesa. Barcelona: Viena edicions. Carta Blanca.

CONDORCET, J.A.Nicolas de Caritat, Marquès de (2001)Cinco memorias sobre la instrucción pública y otros escritos. Madrid: Ediciones Morata. PEDAGOGÍA. Raices de la memoria.

DELORS, Jacques (coord) (1996) Educació: Hi ha un tresor amagat a dins. Informe per a la UNESCO. Comissió Internacional sobre Educació per al segle XXI. Edita: Centre UNESCO de Catalunya.

FERNÁNDEZ HASAN, Valeria (2007) “Escuela y medios de comunicación: ¿lógicas diferenciales de transmisión de la cultura común y la construcción de la ciudadanía?”, a Revista Iberoamericana de Educación. OEI, enero 2007.

GRAMSCI, Antonio (2007)La alternativa pedagógica. Coyoacán, México DF: Fontamara. Colección Argumentos.

MORIN,Edgar(2006) Cultura i barbàrie d’Europa. Lleida: Pagès editors.

SAVATER, Fernando(1997) El valor de educar. Barcelona: Editorial Ariel.

TEDESCO, Juan Carlos(2000) “Escuela y cultura: una relación conflictiva” IIPE-Buenos Aires.

WARNIER, Jean-Pierre (2002). La mundialización de la cultura.Barcelona: Gedisa. Serie culturas.

www.iipe.buenosaires.org.ar/

www.oie.es/santillan.htm